Punt i seguit

Punt de trobada

Aquí a la Plaça dels Fanals, vam prometre, sí, en el nostre banc, d'aquí a vint anys exactes

Punt de partida

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, Punt i seguit
Imatge il·lustrativa
Abel Pau
Sona un quart al campanar. Un quart d'una. La plaça segueix decorant-se de paràboles de serpentina i s’ha encatifat de confetti.
 
D'aquí a vint anys!, vam cridar mentre ens aixecàvem del nostre banc, ens reagrupàvem, amuntegàvem les mans esquerres al centre del cercle i brindàvem amb les dretes. Vam acabar les llaunes d'un glop que va durar dotze campanades, provàrem sense èxit d’encistellar-les a la paperera i vam petar-nos de riure. Bon any nou, tios!, bramàrem. Aquí a la Plaça dels Fanals, vam prometre, sí, en el nostre banc, assenyalà el Pere, a les dotze en punt d'aquí a vint anys exactes.
 
Estic envoltat de brindis, d’abraçades i de raïm trepitjat, i els espero assegut al banc. Algun coi d'incidència ha petat tot el corrent elèctric fa un parell d’hores i només la lluna plena il·lumina el poble. La falta de televisors ha engegat la gent al carrer, i aquí estan tots, excepte ells, que deuen haver decidit rebre l’any en família i vindran tot seguit. Em miro la lluna però ara orbita tot just rere un fanal i no sembla la lluna; sembla només un dels sis llums de la plaça, encès per fer-me companyia, el molt cabró, que divertit, no fa ni puta gràcia, les dotze i vint-i-tres.
 
El Pere se'n va anar a una guerra aixecant el puny, tornaré en vèncer, tios, no fallaré a la nostra cita!
 
El Manel ara es fa dir Manuela. Em va venir un atac de riure i em va penjar el telèfon sense deixar que m'expliqués. Si alguna cosa del nostre Manuel queda en aquella dona, serà aquí a dos quarts, no en dubto gens.
 
El Ramon té dues filles, crec, o tres. Aleshores insistia que malgrat el cacessin avui seria aquí, abans mort que no ser-hi.
 
Dues campanades. El corrent elèctric serpenteja i espetega pels cablejats i, xas!, la claror torna als sis fanals de la plaça i a algunes finestres i se sent alguna tele cantant vulgaritats. Els que ocupaven la plaça fan un oh decebut i van marxant a casa, com si fos obligat ara que hi haurà llum. Somric: ara sé que vindran. Durant l’ensopiment la lluna em repetia: tu i jo, només el teu fanal i tu, Joan, t'has quedat sol. Però ara veig els sis llums i ara sé que vindran. Les dotze i trenta-set.
 
L'Andreu fa anys que no envia postals des dels països aquells on s'encaparrava en anar a portar la pau, l'educació, les medecines, a salvar el puto món i bla bla bla. Aquest se n'ha cansat i està per aquí, segur.
 
M'aixeco del banc per seure de nou com aleshores: pujo els mocassins al seient i el cul al respatller, amb cura de no arrugar els pantalons del pare. Em desfaig el nus de la corbata, em descordo un botó, a qui vull enganyar?, sóc el mateix de sempre, el Joan que estimaven, per què he hagut de disfressar-me?, sóc imbècil!, què vull, impressionar-los?
 
L'Oriol va passar per la presó però en va sortir reformat, diuen, i no hi faltarà, ell no, ell vindrà de seguida. Ric.
 
Em trec els mocassins, em fan mal, els vaig comprar fa mil anys i fins avui no els havia ni estrenat. En el fons no he canviat i sóc aquí tal com sóc, a complir la promesa. On són, coi? Jo he vingut, hòstia, el Joan de sempre, a esperar un cop més els de sempre, no?
 
S’acosta un núvol.
 
Sonen tres campanades, tres quarts ja.
 
La plaça és buida i bruta i put a cava vessat.
 
Jo no he canviat.
 
Estic sol.
 
La lluna s'apaga rere el núvol i apaga el fanal que il·luminava i llavors me n'adono: no s'ha encès en cap moment, el molt inútil, em cago en la puta lluna mentidera, només en funcionen cinc.
 
Em trec els pantalons ben planxats del pare i la seva camisa neta i la meva samarreta vella i els meus calçotets de llavors i els mitjons recosits i ho llenço tot a terra sobre els mocassins i, despullat però amb corbata, trepitjo el manyoc de roba a riallades i el deixo allà i marxo ballant i taral·lejant tot sol i rient i plorant.
 
Sona un tro al campanar i neix un xàfec. M’aturo un moment a la sortida de la plaça. Aixeco els ulls i em deixo mullar el rostre i em mullo tot, de dalt a baix, de dalt a baix.
 
Bon any nou, em dic, molt bon any nou, mentre m’allunyo del banc, del nostre banc, i veig encendre’s la lluna.
 
Muriel Villanueva

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
14 reflexions del cineasta, que deia que «necessàriament els personatges s'assemblen al seu autor»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
Curtmetratge animat sobre els monstres que fem néixer per culpa de l'enveja