Turística i domèstica

Som aquesta terra vermella

Perquè si no ens emprenyem voldrà dir que vivim d’esquena al món

| 18/02/2017 a les 19:56h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Foto: David L.


L’altre dia parlava amb algú d'El raïm de la ira, de Steinbeck i la seva increïble vigència. El viatge d’Oklahoma a la Califòrnia promesa de Tom Joad i la seva família després del crack del 29 segueix sent vàlid per explicar algunes coses importants sobre la condició humana, sobre la injustícia, l’acumulació de poder i la desigualtat.
 
Com pot ser que pensi en els Joad, en els camperols afamats, en el seu fred i senti que no estem en absolut lluny d’això? No parlo només de situacions extremes, com les de les persones que fugen de casa seva per una guerra, parlo també de les que ja han aconseguit arribar a un país suposadament segur i no tenen eines per construir una vida digna i segura. Parlo de les persones que no poden permetre’s dur una alimentació saludable, engegar la calefacció, de nens que no poden aprendre perquè tenen massa problemes a casa per concentrar-se a l’escola, de famílies desnonades, d’aquesta precarietat encoberta de sous indignes en què malviu molta de la gent que ens creuem cada dia pel carrer.
 
Al fragment que dona títol a la novel·la, Steinbeck escriu: “I als ulls de la gent es reflecteix el fracàs; i als ulls afamats de la gent hi creix la ira. A les ànimes de les persones el raïm de la ira s’està omplint i es torna pesat, agafa pes, a punt per a la verema”. Perquè Tom Joad i la resta no només pateixen. També s’emprenyen. S’emprenyen molt, de fet, perquè el fred i la gana fan emprenyar, perquè el camí que condueix a la indignitat fa emprenyar. I aleshores em pregunto si ja ens estem emprenyant prou, nosaltres.
 
Perquè si no ens emprenyem voldrà dir que vivim d’esquena al món. I una cosa molt pitjor: que creiem que no tenim poder ni força per fer-hi res. I que no val la pena emprenyar-nos.
 
I aleshores hauran guanyat ells, els que ens volen contents i aliens al patiment aliè. Els que intenten insuflar-nos idees de desconfiança vers el nostre propi gènere, els de “primer els de casa”, els que programen moltes hores de futbol per tenir-nos entretinguts, no fos cas que penséssim més del compte. Els que mai han tingut gana ni fred ni han hagut de patir per si podrien pagar el lloguer o la hipoteca o si podrien posar un plat calent a taula l’endemà. Els que ja els va bé que hi hagi guerres perquè són ells qui fabriquen les armes.
 
Des de la conversa de dijous que us explicava, que no em trec del cap la filla de Tom Joad, la Rosesharn. Al final del llibre, just després de parir mort un fill prematur, dona de mamar a un camperol moribund que troba en un estable, salvant-lo de morir de fam. Més enllà de la força plàstica de la imatge, hi subjau una simbologia preciosa: únicament l’home salva l’home, en ell resideix tot poder de redempció i regeneració. No em trec del cap la seva mirada endavant i la tendresa del seu gest.
 
Res ens pot ser aliè. Com deia també Steinbeck, aquest és el principi: del "jo" al "nosaltres". Emprenyem-nos, va. Que no guanyin. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens recorda què vol dir la paraula inclusió
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a gaudir de la vida com si encara fóssim nens
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem