Turística i domèstica

Res serà important

Avui pensava què passaria si de cop i volta algú me les trenqués totes, les expectatives

| 27/02/2017 a les 10:01h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: General, Turística i domèstica

Foto: Scott Swigart


Pots passar-te la vida fent càbales sobre per què passen les coses. Pots vestir-les i fer veure que són d’una altra manera. Pensar que aquell amic no et contesta els missatges perquè està molt enfeinat o que aquell noi no t’està donant allargues, és sec de mena. Que aquest vestit no et queda bé perquè cada cop fan les talles més petites o que se t’acumula la feina perquè en tens massa.
 
Pots pensar això o pots optar per començar a practicar la lucidesa i veure les coses tal i com són. Potser l’amic en qüestió és un egoista que només es recorda de Santa Bàrbara quan trona. I el noi, doncs mira, mal que et pesi t’està donant allargues. Que les talles són les de sempre però tu t’has engreixat. I no passa res sempre que a tu no et molesti, només cal que et compris una talla més gran. I no és que tinguis massa feina, és que potser hauries d’organitzar-te millor.
 
La manera com ens narrem la pròpia vida, en aquests petits detalls, ens condiciona més que no ens pensem i té un efecte acumulatiu. Les expectatives ho són tot. L’aquest any sí dels barcelonistes, el no voler veure el que està passant perquè la fantasia del que podria passar ens acaba resultant més complaent. I mentre esperem guanyar la lliga o la Champions, mentre posem les banyes obstinadament en una empresa que té tots el números per fracassar, perdem el temps i, pel camí, ens perdem nosaltres mateixos. No és que fracassem, és que fracassa un ideal, la nostra pel·lícula. Però no ens n’adonem i preferim culpabilitzar-nos perquè no estem a l’altura de les pròpies expectatives. Quines coses.
 
Avui pensava què passaria si de cop i volta algú me les trenqués totes, les expectatives. Si vingués una gitana a llegir-me el futur i em digués totes les coses que no em passaran, tots els llocs on no aniré i totes les vegades que em pensava que em moriria i no em moriré. Si la gitana em digués que aquesta no és la feina, que aquest no és el company, que aquesta no serà la ciutat i que, en definitiva, res del que em preocupa ara mateix tindrà la més mínima repercussió d’aquí a vint anys, viuria més tranquil·la.
 
Potser sigui aquesta, la clau. Pensar que res és tan important. Alliberar-nos de la pressió que ens imposem davant de qualsevol situació que imaginem definitiva i deixar que la vida faci el seu curs, sense exigir-nos massa més enllà del que ens vingui de gust.
 
Al cap i a la fi, contra les coses definitives, per bé i per mal, poca cosa podrem fer-hi, més enllà de viure. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens recorda què vol dir la paraula inclusió
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a gaudir de la vida com si encara fóssim nens
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secret que va creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem