Turística i domèstica

Coses que et passen a Barcelona quan fas 35 anys

He fet anys a la meva ciutat, envoltada de la meva gent i fent tot el que m’agrada fer

| 13/05/2017 a les 18:59h
Especial: Turística i domèstica
Arxivat a: Cambres pròpies, Turística i domèstica

Els joves. Foto: BBC

 

 

Ara fa temps que no ho sento, però fa un temps, quan algú –actor, músic, escriptor– guanyava un premi en reconeixement a la seva feina i li demanaven com ho celebraria, solia respondre que “treballant”. Hi penso perquè enguany el meu aniversari l’he celebrat així: treballant.
 
Quina murga, pensareu. Res més lluny. L’altre dia, un bon amic em va dir que soc del tipus de persones a qui els costa molt separar la feina de la vida i té molta raó, però és que part de la feina que faig es desenvolupa en un àmbit que em toca molt de prop: la cultura. Com separar-ho si jo parlo de llibres amb persones, faig cròniques d’actes culturals i escric articles?
 
Aquest cap de setmana, l’agenda cultural barcelonina ha fet coincidir dos esdeveniments importants per a mi: el Festival Primera Persona i la Setmana de la Poesia. Tinc un cap de setmana farcit d’entrevistes, cròniques i actes. I sabeu què? No puc estar més contenta.
 
M’acomiado dels trenta-quatre entrevistant Kate Bolick, autora de Solterona (Malpaso, 2016). Tenim una conversa preciosa, sobre les dones (les “despertadores”, tal i com ella les anomena al seu llibre) que han estat importants a la seva vida, sobre feminismes, sobre adonar-te de qui ets i quin és el teu lloc al món. Bolick ha estat important per a mi, el darrer any. Quan una dona en fa trenta-cinc, les preguntes dels altres –i d’una mateixa– sobre el futur són inevitables. Conèixer la vida d’altres dones que han escrit i saber com en van despertar una tercera em va ajudar a encendre alguns llums que, de moment, segueixen encesos.
 
Quan toquen les dotze, soc entre el públic del Primera Persona, veient clips d’una de les meves sèries preferides de tots els temps i escoltant dos dels seus protagonistes, Alexei Sayle i Nigel Planer: en Neil i en Balowski d'Els joves. Al meu costat, l’escriptor Jordi Puntí, que també n’és fanàtic, és el primer de felicitar-me. Quan baixem a buscar la cervesa per brindar, em trobo una altra escriptora, la Llucia Ramis. Brindem tots tres. Acabo en un bar del carrer Tallers, fent l’última amb la Llucia i aprofitant per fer-li preguntes des de l’experiència dels seus quaranta estrenats fa poc. També els va fer treballant. Les primeres hores dels trenta-cinc han estat precioses.
 
Malgrat que la celebració familiar és diumenge, la meva germana vol passar ni que sigui unes hores amb mi el dia “oficial”. M’he llevat d’hora per preparar les entrevistes que faré a la tarda i anem al centre a fer un vermut. També ve en Sebastià Portell, el meu altre germà, diríem. Ens asseiem a l’Espai Mallorca i mengem llonguets amb olives trencades sota un sol que espetega.
 
A dos quarts de quatre torno al CCCB. Tinc un pool de premsa amb l’escriptor Jon Savage. Mentre estudiava humanitats, vaig tenir diverses obsessions: el paper polític de la Inquisició Espanyola i els llibres de Ricardo Garcia Cárcel, la postmodernitat i la tríada Lyotard, Jameson i Vattimo, i la invenció de la joventut com a classe social. Jon Savage té un dels millors llibres sobre aquesta darrera obssessió. A Teenage (Pimlico, 2007) analitza no la joventut de després de la Segona Gran Guerra, com ha fet la majoria, sinó la que va preparar el terreny fins aleshores. És un llibre increïble. I em fa gràcia conèixer Savage i parlar d’adolescència el dia que em faig un any més gran. En acabar l’entrevista, quan l'hi explico, treu un CD de la bossa i me’l regala: és una compilació de cançons pop del 1967. El pop dels seixanta, una altra de les meves obsessions.
 
Passar-te el dia del teu aniversari treballant té aquestes coses maques. El següent regal me’l fa Joe Pernice, vocalista dels Pernice Brothers. Acaba de publicar amb Blackie Books Esta canción me recuerda a mi, un llibre farcit de música. Després d’entrevistar-lo li demano si em pot tocar That’s how I got to Memphis. En un sofà del CCCB, ell canta que si estimes prou algú, aniràs allà on el teu cor vulgui anar. Ja tinc la cançó dels trenta-cinc.
 
Quan acabo, la meva germana m’espera fora pacient i ens asseiem a la terrassa del bar del CCCB. Al final, ha decidit quedar-se al festival amb mi. Mentre jo acabo de penjar una entrevista al bloc de Barcelona Poesia (enguany en Sebastià i jo n’escrivim les cròniques), li dono la targeta perquè pagui i quan falten cinc minuts perquè comenci sortim corrent amb el portàtil sota el braç, just a temps per veure el primer xou. Això és sempre així, em demana? No, sempre, no. Avui la cosa se’ns ha descontrolat una mica. Em fa il·lusió que hagi vingut amb mi.
 
Mentre les campanes de la Catedral toquen les dotze i s’acaba el dia, menjo fruita tallada que ha sobrat del càtering de l’homenatge a Lorca de José Mercé i Luis Garcia Montero, que he cobert per al bloc de la Setmana de la Poesia. Apareix la meva amiga Laura amb una ampolla de vi i un paquet petit. Són les claus del seu nou pis. Com que serem veïnes, vol que en tingui unes i ha trobat que avui és un bon dia per donar-me-les.
 
He fet anys a la meva ciutat, envoltada de la meva gent i fent tot el que m’agrada fer. Abans d’anar a dormir, torno a escoltar l’Ovidi Montllor cantant a la vida en la veu de la Maria Arnal. Ahir la Kate Bolick em va dir que els trenta-cinc són una edat fantàstica. De moment, l’únic que sé és que han començat molt bé.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Els Cinemes Girona ofereixen abonaments anuals amb un preu especial
Imatge il·lustrativa
El museu del pintor acull una exposició d'instantànies que ens endinsen en el seu món
Imatge il·lustrativa
El Palau Solterra de la Fundació Vila Casas mostra com es van influenciar mútuament dos artistes
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
Així ballaven Fred Astaire i Ginger Rogers
Imatge il·lustrativa
Lucas Hnath posa en dubte el sentit del matrimoni al Teatre Romea
Imatge il·lustrativa
Un vídeo acara escenes de cinema amb les pintures que les han inspirades
Imatge il·lustrativa
Un espot denuncia en un minut i mig una realitat que a l'estiu es multiplica