Tres jocs d'auriculars

Gnossienne

Sexe és el que penses quan sents i veus Marvin Gaye

Especial: Tres jocs d'auriculars
Arxivat a: El piano, Tres jocs d'auriculars

Il·lustració: Jordi Lafebre


"Sexe". Sexe és el que penses quan sents i veus Marvin Gaye, quan algú posa Barry White després d'unes copes i quan la veu recitada de Serge Gainsbourg se t'entafora a les orelles. És obvi, és públic i estadístic, se n'han fet estudis i tot. Darrere d'enunciats eufemístics com "música per animar la parella" on l'animar és un clar "excitar a veure si acabem follant com dos animals en zel" hi ha una col·lecció de cançons insígnia de la música llevataps occidental, les cançons sacacorchos.
 
Tempo mitjà, comeonbabys i bases rítmiques marcades però elàstiques que ens fan remenar cap i cul acompassats, com si ens hagués posseït una essa de metre setanta feta d'un teixit de milers d'esses que ballen harmonioses i ens estoven les articulacions; ens fan cossos sinuosos i omplen el sistema límbic de paisatges fets de pell que batega, lenta. Cal saber francès per saber que a L'hôtel particulier Serge Gainsbourg s'acaba allitant amb Melody Nelson? No, no cal.
 
Més enllà de les que parlen amb poca roba i marcant paquet directament al cervell rèptil, hi ha músiques que des d'un racó se'l miren, abaixen el ulls i somriuen per sota el nas, les que suggereixen i conviden sense imatges de llits ni verbs eufemístics, però cal saber escoltar. Potser és només que s'hi ha d'estar disposat i disponible, com a jugar.
 
Un amic em va dir que sabia que el seu company de pis estava deprimit perquè s'adormia cada nit escoltant Satie als auriculars. "Ah –li vaig dir–, això és que no s'ha escoltat la «Gnossienne número 1» amb les meves orelles. És un polvo, però com del XVIII i dirigit per, mmmh, jo què sé, Fellini. Travesses el llindar d'una porta vella, d'aquelles que pesen mig món –saps?– i grinyolen, i que ja eren velles el primer dia, que et deixa a un extrem d'un passadís llarguíssim. D'allà al fons n'arriba una llum suau, com torta, que balla i només il·lumina part del terra i la paret plena de tapissos que belluguen d'aquella manera, amb aquell batec de quan passa algú per davant movent l'aire i fa que se separin de la paret un dit i mig a tocar del terra. L'aire és espès com el d'un soterrani però calent, pesa i fa una olor boirosa d'espècies, i a mesura que avances pots arribar a sentir una mena de frec de roba i una conversa de respirars que venen del mateix lloc que la llum. No veus res però t'ho pots imaginar –saps què vull dir?–, sang calenta, cossos, pots arribar a imaginar-te alguna ombra lenta i desdibuixada. És un polvo que no veus al final d'un passadís sense llum, però està passant i ho saps."

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments
Imatge il·lustrativa
El cicle gratuït «Gandules» permet viatjar a diferents dimensions, èpoques i identitats