Crònica

Un lloc anomenat Knausgård

L'escriptor noruec explica al CCCB que quan escriu es desprèn del seu jo

L'art de vomitar la vida

| 02/07/2017 a les 02:12h
Especial: Crònica
Arxivat a: Biblioteca, CCCB, Karl Ove Knausgård, crònica, literatura


Encara no he trobat ningú que tingui una opinió matisada sobre Karl Ove Knausgård. Amb el noruec no hi ha terme mig: els seus seguidors en són ferms defensors i els seus detractors no l’aguanten. El més curiós del cas, segons he anat comprovant, és que les raons d’uns i altres no difereixen gaire, en el fons. El gust pel detall i les descripcions obsessives de la quotidianitat són, per als primers, un dels valors essencials de la seva obra. Per als qui no l’aguanten, La meva lluita és el tractat pornogràfic d’un mascle que es mira el melic constantment.

 
Sigui dit d’entrada que jo vaig amb l’equip dels ferms defensors. Des que vaig llegir a The Guardian sobre la seva empresa titànica, he esperat amb ànsia cada nou volum del noruec. Si voleu, perquè això va a gustos, podem deixar de banda l’estil. Però el que és innegable és que Knausgård m’ha proporcionat una de les experiències lectores més interessants dels darrers anys, la que té a veure amb el plaer de la construcció: el seu experiment amb la memòria ha acabat esdevenint també un experiment amb la meva pròpia memòria, amb tot el que ja sé sobre el seu univers i la manera com s’enfronta a la vida. Knausgård, com va dir en el seu moment l’escriptor Jeffrey Eugenides, ha trencat la barrera del so de la novel·la autobiogràfica i, de pas, ha fet miques tota la meva neutralitat com a lectora.
 
Quan arribo al CCCB, hi ha la cua de les grans ocasions. “Què, avui toca rockstar, oi?” li dic a la Mònica Muñoz, de premsa. “Sí, noia, quina bogeria”, em respon. Al meu costat, la Vanessa Moreno i l’Eugènia Broggi, de l’Altra Editorial ja porten tot el dia amb el noruec. No els veig el cansament per enlloc. L’aposta que Broggi va fer en el seu moment, just quan l’Altra començava a rodar, de comprar els drets de La meva lluita, és una de les decisions editorials que més he aplaudit els darrers anys, per arriscada i valenta. Editar Knausgård en català és, també, una empresa titànica.
 
Knausgård mantindrà un diàleg amb el periodista Antonio Lozano al Hall del CCCB, amb totes les entrades esgotades. Fa un mes vaig demanar a l’Eva Piquer, que el va conèixer durant la seva primera visita a Barcelona, com era en persona. Em va respondre amb un sol adjectiu: magnètic. Quan el noruec ocupa la cadira dalt de l’escenari, ho corroboro. Aplaudiment curt i silenci, mòbils fent fotos. Lozano comença la seva presentació declarant-se, també, fan absolut del noruec i manifestant la seva alegria per entrevistar-lo. Descriu el fris autobiogràfic de Knausgård com a ambiciós, valent i trencador. Recorda que l’escriptora britànica Zadie Smith va dir de La meva lluita que n’esperava cada nou volum com una droga. “Els deixo amb el seu dealer”, doncs.
 
En aquest nou volum que ha vingut a presentar (el cinquè: Dies de pluja) és on trobem potser el Knåusgard més decisiu, el que va dels vint als trenta-quatre anys i on podem observar les seves contradiccions més remarcables. Escriure, diu, no té a veure per a ell amb les paraules, sinó amb el pensament, les sensacions, l’emoció. És per això que llegeix llibres, per confrontar el seu món amb els dels altres. Estranyament, quan va començar a escriure el primer volum de La meva lluita, no creia que hagués d’interessar a ningú. “El fenomen va explotar i durant un temps va ser terrible, si em tallava els cabells o feia qualsevol altre petitesa, els diaris ho publicaven. Era un infern”.
 
Escriure és, per a Knåusgard, una manera d’abocar-se dins d'ell mateix “Esdevinc una forma, que és una forma literària. Abans utilitzava l’escriptura com a escapisme i em vaig adonar que havia d’afrontar les coses directament. Havia d’escriure un llibre sobre les coses que coneixia”. I com es pot aconseguir, doncs, la distància necessària per escriure, quan s’escriu sobre un mateix? “Com a lector, no tens jo. Vaig voler fer el mateix mentre escrivia: desprendre’m del meu jo. Esdevenir un lloc. Si jugues a futbol, perds la noció sobre tot el que no sigui el joc. La part frontal del cervell es desactiva, és un fenomen físic, estudiat, i perds completament la consciència del jo. Quan escric, miro de fer això. Si estic deprimit, veig formes, colors, res concret".
 
Una veritat canviant
 
La manera com Knausgård afronta els diferents episodis que descriu potser és una les variables més interessants de la seva obra “Tenia la sensació que la meva vida no era real, que no era conscient de la meva presència al món, del que és ser en un lloc determinat en un moment determinat. Volia convertir allò local i íntim en universal”. I és aquesta voluntat d’universalitzar l’experiència íntima sense que els fets que s’hi narren consisteixin en una concatenació d’episodis cronològics el que fa que l’experiència lectora sigui apassionant. Per dos motius, per la manera com la nostra memòria opera sobre els fets, quan ja hem construït l’univers knausgardià i per com ell mateix torna sobre els fets narrats amb una perspectiva diferent: “No hi ha una veritat única, va canviant al llarg dels sis volums”
 
“Quan vaig ser pare per primer cop, vaig mirar d’entendre quantes coses del meu pare hi havia en mi. Com era ser pare i com era ser fill. Les connexions tenen a veure amb la identitat, amb qui som”.
 
Sobre el polèmic títol de la saga, va afirmar que quan va llegir Mein Kampf, de Hitler, va descobrir que era com ell, un home obsessionat amb l’art, que s’enamorava, que patia, que volia escriure. "El seu llibre, com el meu, mostrava el lloc des d’on ens veiem". Aquesta veritat, tanmateix, li segueix resultant lleugerament incòmoda. Afirma que mai llegeix crítiques dels seus llibres a la premsa i que, un cop publicats, no torna a rellegir-los. “Potser ho faré als noranta anys”, diu rient al final de la xerrada.
 
Després d’una pausa per fumar, l’autor signarà el llibre als assistents. La cua és considerable, però ell es mostra afable i estampa signatura i nom, no hi ha temps per a més. Algú aconsegueix fer-se una foto, fregant el travesser. Abans de donar per acabada la xerrada, un dels assistents l’ha informat que l’adjectiu knausgardià ja forma part del vocabulari dels noruecs. Què et sembla, li ha preguntat? Sense dubtar-ho ni un moment i amb la tranquil·litat que ha mostrat durant tot l’acte, el noruec ha respost: “Bé, segur que fa referència a alguna cosa depriment”.

Knausgård no decep ni en l’autoparòdia. 
 

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra
Imatge il·lustrativa
Recordem l'expressivitat i sensibilitat d'una de les ballarines més importants de la història