Sóc del parer que les paraules que et troben són les que et defineixen, que no som nosaltres que busquem les paraules, que són elles, en certa manera, les que ens busquen a nosaltres. Apareixen i ens provoquen amb els secrets que amaguen i que nosaltres no coneixem. Ens emprenyen. Ens busquen i ens troben. I quan ens han trobat, llavors no tenim més remei que aprendre-les. Integrar-les.
Una tarda, quan, feliç per la proesa d’haver acabat la carrera de traducció em disposava a afegir aquesta dada al meu currículum d’actriu, una paraula em va trobar: Interpretació. “Art dramàtic en l’especialitat d’interpretació, traducció- interpretació…” Aquest detall em va sorprendre, em va excitar. “Dec ser una intèrpret, llavors”, em vaig dir. Jo que em pensava que seria actriu i traductora, que tindria dues feines ben diferents que es compensarien, que em garantirien una certa estabilitat laboral i em mantindrien l’ànima entretinguda, cosa totalment imprescindible si es vol gaudir d’una bona salut, resulta que només era intèrpret. En realitat, en el fons, una sola cosa: una intèrpret.
La paraula interpretació m’havia vingut a buscar, desafiant, incitativa… m’havia vingut a buscar i m’havia trobat. I, és clar, m’hi vaig tornar i jo també la vaig buscar.
Interpretació: Art d’entendre o de declarar el contingut o el sentit d’un escrit, una llei, una obra d’art, etc., que ofereixi dubtes, o d’explicar els caràcters profunds, els valors essencials, d’una obra, d’un escriptor o d’un artista.
D’entrada em va envair un silenci desconcertant i llarg. Vaig haver de tornar a llegir la definició de l’enciclopèdia dues o tres vegades per entendre-la, per dominar-la i per mirar de guanyar-li el round . Llavors, vaig començar a reaccionar: primer una sensació de triomf: “Ja ho he entès, ja ho tinc i és preciós.” Després un altre silenci, més pertorbador que l’anterior i de cop i volta, caient del cel com una bufetada de la meva contrincant directa a la cara, una reflexió, una opinió, una certesa absoluta: “Merda, això em va gros”.
És així. Tinc dues feines meravelloses que em fan molt feliç, però que són dos afluents d’un riu salvatge que es diu interpretació i que desemboca en un oceà immens on s’hi banyen junts el sentit i el significat, feliços de saber-se insondables. Guanyadors indiscutibles del combat.
La missió: aprendre a conviure-hi.
Barallar-se amb els detalls. Encertar les tries. Asseguda a l’ordinador, buscar la paraula més semblant a la del text de partida, a l’escenari, buscar les petites veritats que, connectades entre si, donin vida a un personatge. Construir ponts el més ferms possible per fer arribar als espectadors o als lectors imatges fidedignes d’aquests banyistes triomfants: el sentit i el significat. Convertir-se, com una mèdium, en un canal per on circulen les veritats que no es poden dominar, autèntiques guanyadores de qualsevol batalla. La dificultat més gran és tornar-se prou invisible per deixar-les passar.
A mi, la paraula interpretació em va venir a buscar, em va trobar, i em va guanyar. I em desafia, contínuament, i em complica la vida i em continua anant grossa però jo l’estimo, la necessito i li estic molt agraïda.
I a partir d’aquí, tota la resta.
Cristina Genebat Foto: Lafotogràfica
