Punt i seguit

Punt de solidificació

El teu infern en flames i el meu infern de gel, la teva veu i la meva gola

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, punt i seguit
Imatge il·lustrativa
Abel Pau
Estimat,
 
Encara que no te n'hagis ni adonat –perquè de vegades sembla que no t'assabentes de res, coi–, porto tatuat al front, amb lletres gòtiques, "Jo tinc raó". I encara que em sembla que no t'ha dolgut –perquè encara que et fes mal em seria ben igual–, he pagat perquè la meva tatuadora personal t’escrivís al teu, mentre dormies, "I tu no".

M'agradaria molt, potser fins i tot necessitaria, aquest poder de princesa Disney de fer un gest amb la mà i aixecar un palau de gel al meu voltant, un infern gèlid en què viure sola i contemplar el teu caos només des del balcó, fins on no pugui esquitxar ni embrutar la meva ben llaurada perfecció. No t’hi convidaria ni a fer el vermut, perquè ni tan sols pensaries a portar tu alguna cosa, com aquella salsa picant que inventaren per als musclos però que tu vesses sobre les patates i que a mi m’encanta però em fa estossegar –i si ho pensessis i la compressis te l’oblidaries a la cuina de casa teva i te la beuries en tornar, tota, a morro, tot sol, i tan content.

Tinc fred però no sé sortir del meu castell hivernal. Em cremes.

El teu infern en flames i el meu infern de gel, la teva veu i la meva gola, la teva culpa vestida d'ira i la meva tristesa disfressada d'enuig, tot això, és una puta merda. Suposo que com a poeta preferiries una metàfora, alguna cosa com un mur de silencis o un abisme sense lluna, però no, ja t’ho dic ara, només és una puta merda.

Aquesta carta no és cap carta. Tampoc no és dramatúrgia viva ni aquell teatre dins el teatre barroc que sempre t’ha encativat. És només la projecció d’un conte xinès sense ombres. Potser hauria de tenir plantejament, nus i desenllaç però estic tan congelada que no em plantejo res, que no tinc un nus a la gola ni un bell llaç al cap que desenllaçar amb cert erotisme. No tinc ganes de concretar, ni de connectar, potser perquè des del meu palau de glaç crec saber què necessito i com escriure-ho. El meu regne d’aigua sòlida es torna núvol celestial quan responc a la dona d'aquesta banda del mirall que cap consell podria millorar-me i que qui més m'agrada és la de l'altra, a qui crec veure de front, actuant, dominant el guió. Però aquesta insisteix: concreta, connecta. I jo que no, que no puc, o no vull, passar del conflicte a la resolució.

Només tinc ganes de sortir del text, de demanar-te que encenguis la llar de foc, amor, i de callar una estona. Escriure és també això.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
04/10/2017

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
14 reflexions del cineasta, que deia que «necessàriament els personatges s'assemblen al seu autor»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
Curtmetratge animat sobre els monstres que fem néixer per culpa de l'enveja