Punt i seguit

Punt de solidificació

El teu infern en flames i el meu infern de gel, la teva veu i la meva gola

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, punt i seguit
Imatge il·lustrativa
Abel Pau
Estimat,
 
Encara que no te n'hagis ni adonat –perquè de vegades sembla que no t'assabentes de res, coi–, porto tatuat al front, amb lletres gòtiques, "Jo tinc raó". I encara que em sembla que no t'ha dolgut –perquè encara que et fes mal em seria ben igual–, he pagat perquè la meva tatuadora personal t’escrivís al teu, mentre dormies, "I tu no".

M'agradaria molt, potser fins i tot necessitaria, aquest poder de princesa Disney de fer un gest amb la mà i aixecar un palau de gel al meu voltant, un infern gèlid en què viure sola i contemplar el teu caos només des del balcó, fins on no pugui esquitxar ni embrutar la meva ben llaurada perfecció. No t’hi convidaria ni a fer el vermut, perquè ni tan sols pensaries a portar tu alguna cosa, com aquella salsa picant que inventaren per als musclos però que tu vesses sobre les patates i que a mi m’encanta però em fa estossegar –i si ho pensessis i la compressis te l’oblidaries a la cuina de casa teva i te la beuries en tornar, tota, a morro, tot sol, i tan content.

Tinc fred però no sé sortir del meu castell hivernal. Em cremes.

El teu infern en flames i el meu infern de gel, la teva veu i la meva gola, la teva culpa vestida d'ira i la meva tristesa disfressada d'enuig, tot això, és una puta merda. Suposo que com a poeta preferiries una metàfora, alguna cosa com un mur de silencis o un abisme sense lluna, però no, ja t’ho dic ara, només és una puta merda.

Aquesta carta no és cap carta. Tampoc no és dramatúrgia viva ni aquell teatre dins el teatre barroc que sempre t’ha encativat. És només la projecció d’un conte xinès sense ombres. Potser hauria de tenir plantejament, nus i desenllaç però estic tan congelada que no em plantejo res, que no tinc un nus a la gola ni un bell llaç al cap que desenllaçar amb cert erotisme. No tinc ganes de concretar, ni de connectar, potser perquè des del meu palau de glaç crec saber què necessito i com escriure-ho. El meu regne d’aigua sòlida es torna núvol celestial quan responc a la dona d'aquesta banda del mirall que cap consell podria millorar-me i que qui més m'agrada és la de l'altra, a qui crec veure de front, actuant, dominant el guió. Però aquesta insisteix: concreta, connecta. I jo que no, que no puc, o no vull, passar del conflicte a la resolució.

Només tinc ganes de sortir del text, de demanar-te que encenguis la llar de foc, amor, i de callar una estona. Escriure és també això.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
04/10/2017

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
El festival Barcelona Novel·la Històrica arriba a la seva setena edició
Imatge il·lustrativa
El Macba exhibeix l'obra de l'artista alemanya Charlotte Posenenske
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
Torna el festival dedicat al cinema més experimental
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra amb normalitat allò que encara no és acceptat com a normal
Imatge il·lustrativa
La dramaturga guanya la segona edició del Premi Frederic Roda de Teatre
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU