Feminisme

Teresa Claramunt, l'esclava de l'esclau

¡Por una sociedad sin amos ni señores, comunista y libertaria, de hombres y mujeres libres!

| 26/01/2018 a les 18:31h
Especial: Feminisme
Arxivat a: Finestres, feminisme, activisme

Facebook Dones de Barcelona


"En el taller se nos explota más que al hombre, en el hogar doméstico hemos de vivir sometidas al capricho del tiranuelo marido, el cual por el solo hecho de pertenecer al sexo fuerte se cree con el derecho de convertise en el reyezuelo de la familia. Se dirá que nuestra intelectualidad es inferior a la del hombre. Aunque hay pretendidos sabios que lo afirman, hombres de estudio lo niegan. Yo creo que no se puede afirmar nuestra inferioridad siempre que se nos tenga a las mujeres sujetas a un reducido círculo. Dándonos por única instrucción un conjunto de necedades, de sofismas y supersticiones que más bien atrofian nuestra inteligencia que la despiertan. Hombres que se apellidan liberales los hay sin cuento. Partidos los más avanzados en política, no faltan; pero ni los hombres por sí, ni los partidos políticos avanzados se preocupan lo más mínimo de la dignidad de la mujer”. Aquestes són les paraules que escrivia l’anarcosindicalista catalana Teresa Claramunt Creus el 1899 al periòdic La Fraternidad.
 
Teresa Claramunt (Sabadell, 4 de juny del 1862 - Barcelona, 11 d'abril del 1931) va ser la primera anarquista que va crear una agrupació autònoma d'obreres per denunciar la doble opressió –de classe i de gènere– que patien. Ella ho anomenava «l'esclava de l'esclau». Per a ella, l'anarquisme i el feminisme eren inseparables: mai no va acceptar cap limitació per raó de sexe.
 
A mitjans del 1884, Claramunt va crear la Secció Vària de Treballadores a l'Ateneu Obrer de Sabadell, que va desaparèixer un any després. Aquesta va ser la primera organització femenina que defensava els drets de les dones a Catalunya. El seu objectiu principal va ser ensenyar a llegir i escriure gratuïtament a les dones perquè la taxa d'analfabetisme femení era molt superior al masculí. Ho feien els matins dels dies festius.
 
No és gens estrany que es considerés l'educació una de les causes de l'emancipació de la dona, i més encara si es volia que fos llibertària. La participació de la militància femenina als moviments obrers sempre va ser mínim, per això es volia augmentar a través de l’educació i l’emancipació femenina. Si les dones continuaven sota un estat de submissió i d'inferioritat en tots els àmbits: educativa, professional, salarial i organitzativa, no s'arribaria mai a l'emancipació de tota la classe obrera.
 
El segon congrés de la Federació Regional de la Primera Internacional, que va tenir lloc a Saragossa el 1872, va legitimar el treball remunerat de la dona fora de casa. Va reconèixer que, si es reduïa a la dona exclusivament a les feines de la llar, se la privava de llibertat i se la sotmetia a l'home. Es culpava, però, el capitalisme. En els medis llibertaris es considerava que la discriminació i opressió a les dones es resoldria sense esforç en una societat on no hi hagués estat ni propietat privada, però no veien que no s'hi arribaria mai amb la meitat de la classe obrera en un estat de subordinació i passivitat: les dones. En el camp marxista tampoc no s'havia elaborat el tema, perquè l'opressió de gènere i l'opressió nacional eren dos buits en el pensament de Marx i Engels. Aquesta meta llunyana no anava acompanyada de cap estratègia quotidiana encaminada a aquest fi. Teresa Claramunt no tenia cap referència pel que fa a l'emancipació femenina.
 
El treball industrial assalariat va treure de casa i de les feines domèstiques i de cures una gran part de les dones i per això no va ser vist com una via d'emancipació femenina. No era una elecció professional lliure, sinó una necessitat i, com a tal, el menystenien. El feminisme no va trobar una base social en el treball industrial però sí que el podia trobar en el treball no manual i que exigís estudis: mestres, infermeres, oficinistes.
 
El 1891, Antoni Gurri i Teresa Claramunt, parella en aquell moment, es trobaven instal·lats a Gràcia (que no es va annexionar a Barcelona fins al 1897) on els corrents que hi havia eren contraris al sistema: republicanisme, lliure pensament, anarquisme i un feminisme incipient. La parella era anarcocol·lectivista, enfrontats amb els anarcocomunistes, però Teresa Claramunt, durant aquella època, va esdevenir una oradora famosa cada vegada més emancipada de la tutela del seu marit en comptes d'involucrar-se en la polèmica dels dos sectors.
 
El 1889 es va fundar a Barcelona la primera organització feminista del país: la Societat Autònoma de Dones, on es trobaven dones de tres sectors: republicanes lliurepensadores i maçòniques, les espiritistes i algunes anarquistes. Ángeles López de Alaya i Amalia Domingo Soler representaven els dos primers col·lectius i Teresa Claramunt el tercer. Allà celebraven debats, organitzaven dissertacions i tenien en marxa una escola laica nocturna gratuïta per a dones. Aquell nucli embrionari de feminisme a Barcelona, però, no va arribar a donar importància al sufragi femení. Encara que la societat catalana presentés un grau de desenvolupament superior a la resta d'Espanya no tenia les condicions suficients perquè quallés un moviment que pretenia que unes reformes legals canviessin la moral social de la societat, que és la clau de tota revolució.
 
El 1891, Teresa Claramunt estava treballant per a la fundació d'una agrupació de treballadores de tots els oficis, però no va obtenir el suport de l'organització general dirigida per homes. Per segona vegada Claramunt estava participant en una agrupació obrera administrada exclusivament per dones i feminista, i també va fracassar.
 
Aleshores ja escrivia en alguns periòdics on deixava clar la responsabilitat de l'obrer pel que fa a la condició social femenina. “Ni obreras explotadas en las fábricas ni esclavas en el hogar o la família. ¡Por una sociedad sin amos ni señores, comunista y libertaria, de hombres y mujeres libres!”. Aquest era el seu ideal.
 
El 1887, Teresa Claramunt va conèixer Joan Montseny, conegut com a Federico Urales, de qui se'n va fer amiga. Va conèixer Teresa Mañé, la seva dona, i més tard, la seva filla, Federica Montseny. En aquell moment Claramunt va començar una època de detencions i empresonaments: el 1893 va ser sotmesa a un consell de guerra a causa d'una reunió que es va fer contra la intolerància catòlica, que havia protestat per l'obertura d'una capella protestant a Madrid. El matrimoni Gurri i Claramunt va ser detingut i empresonat a Montjuïc amb altres anarquistes. Ella va ser inculpada per haver proferit crits subversius, però la policia va confessar que no els havia entès perquè els havia dit en català. Teresa els increpà per no entendre la llengua quan estaven destinats a Barcelona i, mentre que Antoni Gurri va ser absolt, van penalitzar la dona rebel tancant-la quatre mesos a presó.
 
Teresa Claramunt va ser detinguda reincidentment, per la bomba del liceu i per la bomba llançada contra la processó de Corpus de Santa Maria del Mar, on la varen tornar a empresonar. Va protestar pel tracte que rebia a la presó de dones i la varen traslladar a Montjuïc. Va ser l'única dona entre les vuitanta-set persones encartades en el famós procés de Montjuïc l'any 1896, on va passar sis mesos. Van ser executats cinc persones el maig del 1897, la resta foren absolts però desterrats. Claramunt i Gurri se'n varen anar a Liverpool on van participar en la campanya contra els processos de Monjutïc. Van tornar a Barcelona el 1898 després que Cánovas del Castillo morís assassinat. Ella va participar en la primera campanya de revisió dels actes de Montjutïc, que va ser al teatre Tívoli. L'indult dels presos es va aconseguir després que Espanya perdés Cuba, Puerto Rico i Filipines.
 
Montjuïc va influir molt en l'evolució de Teresa Claramunt, que va començar una època de radicalització llibertària –es va fer anarcocomunista. El sindicalisme apareixia ara als ulls de Teresa com un mer instrument dels anarquistes per a fer la revolució. A partir de llavors va donar més importància a les idees que no pas a l'experiència col·lectiva viscuda.

Va morir amb seixanta-vuit anys, l'11 d'abril del 1931, tres dies abans que es proclamés la República.



* Aquest text sobre Teresa Claramunt Creus s'ha creat a partir del llibr d'Albert Balcells.
 

 Vuit feministes catalanes entre 1889 i 1976

 © Albert Balcells.
 © Rafel Dalmau Editor.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions