“Guillem Viladot no només va ser prolífic sinó que va excel·lir en tot el que va fer, fos poesia, narrativa o la seva obra més plàstica”, assegura Pau Minguet, comissari de l’exposició Guillem Viladot, l’experimentació incessant i director de Lo Pardal, la fundació privada del poeta a Agramunt. Enguany se celebra el centenari de Viladot i aquesta mostra, que es pot veure fins al 2 d’octubre als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, és un dels actes principals de la commemoració. A més, l’exposició és excepcional pel fet que des del 1980 no s’organitzava a Barcelona una exposició individual de Viladot quan la desapareguda galeria Maeght va presentar la sèrie Iconografies de l’ús i de l’oci, amb assemblatges de panells de fusta i objectes.
Ha passat, doncs, molt temps des d’aquella mostra. Als darrers anys de la vida de Viladot –va morir el 1999–, la seva obra va tenir una difusió important en la seva faceta més literària, sobretot en la narrativa. En canvi, l’obra visual, malgrat estar exposada permanentment a Lo Pardal, no havia gaudit mai a Barcelona d’un desplegament tan ampli com en aquesta exposició de la Fundació Vila Casas, que inclou 116 obres, però que, a més, no deixa de banda l’obra literària perquè la multiplicitat de llenguatges és inherent al creador d’Agramunt i estan absolutament enllaçats. És una molta petita part del corpus complet de 900 obres que es conserven a Lo Pardal. “Viladot ha estat un creador més llegit que vist”, diu Minguet.
El cert és que l’exposició té una voluntat semiantològica i de reivindicació d’un autor molt difícil de classificar. “El movia sobretot una curiositat infinita, que feia que s’interessés per temes molt diversos i sobretot per la voluntat d’experimentació i de trencar amb les convencions del llenguatge. Ho fa quan en una novel·la, diguem-ne, convencional, introdueix planes en blanc o punts suspensius que ocupen mitja plana… No dubta en trencar límits i fronteres entre llenguatges artístics –explica Minguet. Però el que també pretén aquesta exposició és posar Guillem Viladot en el lloc que es mereix. És un creador fonamental per a l’avantguarda a Catalunya i, en canvi, no és tan conegut com ho pot ser un de semblant com és Joan Brossa”.
Viladot, nascut a Agramunt en el si d’una nissaga de farmacèutics, va poder ser lliure en el seu art durant tota la vida i no va estar condicionat per les dinàmiques del mercat que potser van marcar altres artistes i escriptors. Des de la comoditat d’un diletant a l’oficina de la farmàcia familiar, Viladot era un home culte que s’interessava apassionadament i sense prejudicis per la literatura, la música o la psicoanàlisi, i ho va fer des de la perifèria d’un poble agrícola, per retratar el món rural i mai des d’una visió romàntica. Des d’Agramunt i amb esperit “àcrata”, però sense deixar mai d’estar connectat amb els moviments d’avantguarda i el món cultural català de postguerra, va fundar a finals dels anys 60, amb Josep Iglésias del Marquet, l’editorial Lo Pardal, dedicada a la poesia experimental.
A l’exposició es pot veure el conjunt d’obres que el 1957 van suposar l’inici de l’obra visual de Viladot, una sèrie d’objectes trobats, en concret pedres de riu, que convenientment polides, esdevenen fines escultures: “Són pedres que passen d’estar al riu a la peana”. És cert que en aquest primer pas cap a l’obra escultòrica de Viladot hi ha la influència del ready-made de Marcel Duchamp, però “no podem separar Viladot del seu context i no estava sol”. Va ser crucial, per exemple, la seva amistat amb el puntal de l’escultura d’avantguarda a Catalunya, Leandre Cristòfol, que va esdevenir un gran amic seu. “Viladot sempre va dir que Cristòfol havia estat el seu mestre. Tots dos provenien de pobles de Ponent (Cristòfol era d’Os de Balaguer) i del món rural. Cristòfol reflecteix una ruralitat romantitzada i, en canvi, Viladot no s’estalvia una descripció del món rural més dura, farcida de calor extrema, de boira… Però segons explica en el seu primer llibre de narrativa, Temps d’estrena, del 1959, als 11 anys va anar a veure amb els seus pares una exposició de Cristòfol. Davant una de les obres surrealistes més emblemàtiques de l’escultor, Peix damunt la platja, el jove Viladot es va adonar que la gent no entenia res d’aquella obra però que de fet no calia entendre res. Va ser conscient del món de llibertat que s’obria davant seu. Molt més tard, el 1960, Viladot i Cristòfol, que ja eren amics i còmplices en l’aventura de l’art, van col·laborar en un llibre, Nou plast poemes, que incloïa nou poemes experimentals de Viladot i sengles fotografies d’obres de Cristòfol”, explica Pau Minguet.
Viladot no va reprendre l’obra volumètrica fins molt més endavant però la seva experimentació amb el llenguatge es va reflectir en la poesia concreta i en el collage. Lletres, signes ortogràfics (d’aquí el seu ús en grans quantitats dels alfabets adhesius de Letraset), retalls de diari, cartolines i elements de tota mena desborden el seu món poètic i arriba a impregnar la seva literatura. El 1971 publica una antologia de poesia concreta, t47, el primer dedicat a aquest gènere al món, i ho fa en una assequible edició de butxaca de l’editorial Pòrtic, prologada per un altre creador còmplice, Manuel de Pedrolo. El 1972 treu Contrapoemes, un selecció de poemes tradicionals, més aviat carrinclons, que Viladot modifica en “un atac directe a la tradició poètica catalana més conservadora”. “Viladot també s’havia presentat el 1968 al premi Carles Riba amb el recull Pòsters poemes, en el qual incloïa imatges. Això va ser massa per al jurat del premi que en una nota a la revista Serra d’Or va justificar la desqualificació de l’obra perquè la inclusió d’elements gràfics aliens a la paraula”.
I enmig de la presentació dels objectes, assemblatges i collages de Viladot, també es poden fullejar i escoltar fragments dels seus llibres de narrativa en uns “punts sonors”, que els reivindica com si fossin una peça artística més. Hi ha novel·les com Ricard (1977), “molt arriscada i pionera a l’època perquè parla d’una relació homosexual però també a nivell de forma perquè inclou poesia experimental” o Ruth (2000), on la protagonista és una transsexual, novel·la que per cert es publicarà en anglès aquest any a l’editorial Fum d’Estampa Press.
Després de la polèmica que es va generar fa uns mesos perquè la Generalitat havia deixat de banda el nom de Guillem Viladot en la primera llista de centenaris oficials d’aquest any, Pau Minguet està molt satisfet de com s’està desenvolupant la commemoració. A Agramunt, per exemple, “s’hi han abocat totes les associacions, escoles… i està servint perquè la gent se’l senti més seu”. Riella és el nom imaginari que Viladot va crear per a l’univers mític de la seva Agramunt literària i l’escenari de la tetralogia novel·lística Memòria de Riella, conformada per Temps d’estrena (1959), Els infants de Riella (1965), La gent i el vent (1967) i L’arrel del Panical (1974). Pagès Editors reeditarà en un sol volum les quatres obres, així com l’epistolari entre Viladot i Josep Vallverdú, que “demostren que tenien una amistat preciosa i que són el testimoni de tota una època”.
En el marc del centenari també, en aquests moments es pot veure al claustre de la Seu Vella de Lleida una instal·lació ideada per l’arquitecte lleidatà Jaume Farreny a partir de Poema de l’home de Viladot del 1972. Aquesta peça es traslladarà a principis de juliol a la Vinya dels Artistes, del Celler Mas Blanch i Jové a la Pobla de Cérvoles, on quedarà instal·lada permanentment.
Guillem Viladot, l’experimentació incessant
Fins al 2 d’octubre de 2022 als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.
L’exposició commemora el centenari de naixement de Guillem Viladot i vol recuperar la trajectòria d’un artista de la perifèria geogràfica atent i partícip de les experimentacions artístiques més radicals de la seva època.
