La gramàtica poètica del pirateig

Tots coneixem el verb hack com a “piratejar”, però, en anglès, aquest verb també vol dir “tallar”. El hacker, doncs, és aquell que detecta la vulnerabilitat d’un sistema i el pirateja quan talla i interromp el flux de dades previst i autoritzat, de vegades introduint-n’hi d’altres.

Al Caixaforum, Rates! Rates! Rates! La gramàtica poètica del hack, que es pot visitar fins al 19 de juny, planteja aquesta acció com un acte poètic i un gest polític, reunint obres d’Elena Asins, Grup de Treball, Antoni Muntadas, Martha Rosler, Werker Collective o Gordon Matta-Clark, entre d’altres. Bárbara Cueto, comissària, parteix de la idea que els entorns naturals, com els informàtics, poden ser hackejats, obrint la porta a una realitat virtual, imaginària i paral·lela, ja que el hacking fa visible un acte d’imaginació que crea un estat de possibilitat. Els artistes de la mostra s’erigeixen en activadors d’una pirateria artística quan sabotegen la realitat per tal de posar en dubte la manera com aquesta es conforma: quins discursos ens creiem? Qui els fa circular? Què passa si tallem aquest discurs, si el hackejem?

Només entrar, Martha Rosler ens llegeix Vogue des d’una pantalla. L’artista fulleja la revista mentre es demana, amb el to neutre d’una presentadora de televisió, què és Vogue, fent evident com aquest tipus de publicacions converteixen la dona en mer objecte de desig, reduint-la a un cos. En aquesta performance, emesa en directe en una cadena de televisió pública de Nova York, l’artista denunciava també les condicions laborals infrahumanes que sustenten la indústria tèxtil.

Tot i fer servir suports ben diferents, les obres de la mostra comparteixen una natura sabotejadora, intrusiva i dissident perquè, com el corsari, s’insereixen en la realitat tot hackejant-la, per tal d’obrir la porta a realitats alternatives. El hack suspèn la circulació de dades, de significats i posa en suspensió els discursos que sentim de manera habitual, que generen categories, normes, estereotips i prohibicions. Rosler fa servir Vogue, que forma part del nostre imaginari col·lectiu, per parlar la nostra llengua i incidir en la nostra parla, infiltrant-se de manera exitosa en el discurs hegemònic perquè fa la seva denuncia imitant el llenguatge de masses.

Les obres de l’exposició presenten un altre present i futur possibles, en un gest polític i dissident, que assenyala com el sistema i el poder regula i incideix, a través dels codis que fa circular, en la nostra manera de fer, parlar o pensar.

Antoni Muntadas posa en dubte la producció de relats que fan els mitjans de comunicació en una instal·lació diàfana, tot col·locant diferents portades de diaris una al costat de l’altre, en un llarg passadís que arriba fins a un faristol que presideix la sala i sobre el qual hi ha desenes de micròfons. L’artista juxtaposa així les narracions dels fets que consumim en el nostre dia a dia, tan divergents, fent palès que totes elles són versions finançades per un interès o altre. Potser val la pena destacar que “pirata” també vol dir, etimològicament, “incendiari”.

La mostra es tanca amb un vídeo i un foto-collage de Splitting i Conical Intersect, un parell de performances en què Gordon Matta-Clark, literalment, talla la ciutat. Amb martells, serres i gats hidràulics, Matta-Clark talla i perfora els edificis per tal de qüestionar l’arquitectura que ens ordena i denunciar la classificació, jerarquització i guetització de persones que imposa el traçat urbà.

De mica en mica, mentre corroboro que la poètica del hack no és la del fet real sinó la d’allò possible, visibilitzo, imprecises, utopies que he somiat i les reprodueixo, just abans que s’esvaeixin, dins aquella sala fosca. És sempre l’art que ens sacseja i pot involucrar-nos, potser, en una transformació plural.

Rates! Rates! Rates! La gramàtica poètica del hack.

Al CaixaForum Barcelona fins al 19 de juny d 2022.

L’exposició examina un terreny fluït, postcrisi i postpandèmia en què hackejar representa noves possibilitats en front de la realitat.