Joan Miró va néixer a Barcelona el 20 d’abril de 1893 i va morir a Palma, a Mallorca, el 25 de desembre de 1983. El pintor, escultor, gravador i ceramista va ser un dels artistes catalans més coneguts i reconeguts arreu del món i un dels màxims representants del surrealisme, malgrat que se’n va desmarcar abocant-se cap a una nova etapa de radicalitat, d’«assassinat de la pintura», allunyant-se de l’estètica que la constrenyia i no li permetia total llibertat. El recordem llegint 14 reflexions seves, en què explica la seva visió de l’art i la creació, com concebia la seva feina i la relació que tenia amb Catalunya.
1. L’espectacle del cel m’aclapara. Em sento aclaparat quan veig, en un cel immens, la lluna creixent o el sol. Allà, a les meves imatges, petites formes en enormes espais buits. Espais buits, horitzons buits, planes buides. Tot el que és nu sempre m’ha impressionat molt.
2. Guanyar llibertat és guanyar simplicitat.
3. Pintar ha de ser fèrtil. Ha de fer néixer un món… ha de fertilitzar la imaginació.
4. Soc més feliç anant amb suèter i bevent en porró entre els pagesos de Mont-roig que no pas a París entre duquesses en grans palaus i amb esmòquing.
5. Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per a dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil sinó quelcom que faci servei als homes.
6. Que quan un artista parla des d’un país com el nostre, cruelment marginat per una història adversa, cal que faci sentir la seva veu pel món, per afirmar, contra totes les ignoràncies, tots els malentesos i totes les males fes, que Catalunya existeix, que és original i és viva.
7. Anar de millorament en millorament, en el sentit extern del mot, és anar a una pura decadència.
8. El que compta és despullar la nostra ànima. La pintura o la poesia es fan com es fa l’amor; un intercanvi de sang, una abraçada total, sense cap prudència, sense cap protecció.
9. Quan més treballo és quan no treballo. Si no treballés, la vida deixaria d’interessar-me.
10. El poble sempre és ell mateix; de fet, per tot arreu, espontàniament, crea meravelles. Per això, a mi m’atreuen les coses anònimes, els grafits, l’art de les persones senzilles, les expressions i els gestos atrapats al vol… Però cal conservar certa puresa per emocionar-se. Si perds contacte amb el poble, estàs perdut.
11. L’èxit no m’interessa. No hi soc sensible. M’encanta ser estimat, això és tot.
12. Intento aplicar colors com les paraules que donen forma als poemes, com les notes que donen forma a la música.
13. Començo a treballar sota l’efecte d’un xoc que puc sentir i que em fa fugir de la realitat… En tot cas, necessito un punt de partida, encara que sigui només una partícula de pols o un raig de llum.
14. Com més domino l’ofici, més avanço en la vida, més torno a les meves impressions primeres. Penso que al final de la meva vida hauré retrobat tots els valors de la infantesa.
