Hi ha qui diu que els museus són avorrits, també hi ha qui creu que són exclusivament per a gent erudita, “gent que en sap”; però res d’això és cert. Els museus són espais per a tothom i l’art té tantes interpretacions com persones hi ha en el món. Al Museu de la Garrotxa han utilitzat l’art com a motor d’emocions i de connexió intergeneracional. I han embolcallat la proposta tot convidant-nos a la compartir aquesta complicitat.

Durant la pandèmia, el museu va haver de dissenyar un nou projecte educatiu i, aprofitant l’avinentesa, va donar l’oportunitat als ciutadans d’opinar sobre la institució. Els diversos col·lectius de la població van coincidir que calia una mirada més àmplia i més oberta per part del museu i un vincle més fort amb l’actualitat. Per això, el museu ha acumulat recentment una sèrie de projectes col·laboratius que no obliden el seu vessant artístic.

És el cas de l’exposició Mirades compartides, que es pot visitar fins al pròxim 17 de juliol i que compta amb dos dels col·lectius que més van patir el confinament provocat per la Covid-19. D’una banda, els joves, en aquest cas de 12 i 13 anys, que van quedar privats de vida social just quan començaven a olorar la llibertat. D’altra banda, la gent gran internada en residències, aïllada permanentment durant any i mig, sense cap mena de contacte amb la seva família o amb la seva vida d’abans de ser resident.

Les presents mirades han estat compartides entre 60 alumnes de primer d’ESO de l’Institut Greda d’Olot, que cursen l’assignatura d’Arts visuals, i 60 residents de La Caritat. Han compartit mirades, aprenentatges i emocions a partir d’una sèrie de tallers ideats pels mateixos estudiants. Tot ha estat guiat per un grup majoritàriament femení: Montse Mallol (directora del museu), Marta Aumatell (mediadora artística), Gisela Arimany (artista i professora de l’Institut), Maria Camila i Manel Quintana –Artistas Salchichas– (coordinació artística i disseny de l’exposició), part de l’equip docent de l’Institut i l’equip professional de la residència de La Caritat.

Nens jugant, escultura de Leonci Quera

L’eix central d’aquestes activitats ha estat marcat per l’altre gran protagonista: Leonci Quera (1927 – 1964), pintor i escultor olotí, prematurament desaparegut. L’obra principal ha estat Nens jugant, una escultura de primera època que representa dos nens saltant el Cavall Fort. Tanmateix, l’obra de Quera aviat s’encaminà cap a una escultura completament abstracta, propera al constructivisme. Aquesta diversitat en la seva obra ha permès crear un gran ventall d’activitats, sempre seguint la
temàtica del joc i tenint present el fons artístic del museu.

Tots aquests tallers han estat condicionats per les restriccions de la Covid-19, encara molt presents, sobretot, a la residència; calia portar sempre mascareta i el nombre de persones havia de ser reduït. No obstant això, hi ha hagut un aprenentatge recíproc entre generacions i sempre dins d’un marc d’idees engrescadores. Per exemple, una de les activitats va consistir a fer un TikTok –amb l’ajuda d’Èlia Teis, ballarina olotina– tots junts amb una coreografia apta per a totes les edats involucrades. També es va organitzar un taller on fabricaven pilotes amb roba, com feien els residents quan eren adolescents. Fins i tot es va poder dur a terme una activitat en què poguessin participar els 60 membres de cada grup: pintar un retrat de la generació oposada inspirant-se en l’autoretrat policromàtic de Leonci Quera (1948).

L’exposició és el resultat de totes les activitats que han fet joves i grans conjuntament, una manera de mostrar el procés que s’ha seguit, i la feina feta. Tot i això, aquesta proposta, així com la sèrie de la qual n’és el tercer lliurament, és una demostració que el museu és més que un seguit de parets blanques. Tot és més simple del que sembla: si el museu té una funció, aquesta és la de comunicar.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa