Si la vida és la pregunta, el disseny és la resposta

El Museu del Disseny participa en un projecte per la inclusió i la transformació social

Tot és producte d’un disseny. Millor o pitjor, és clar, tothom ha tingut alguna vegada a les mans algun objecte que, pel que fos, no complia correctament amb les funcions que se li suposaven. Penso, per exemple, en les estilogràfiques que deixaven invariablement tacats els meus companys de classe esquerrans. Els esquerrans representen –llegeixo– aproximadament el 13% de la població mundial, però fins fa relativament poc temps, a ningú se li havia acudit que podien necessitar, ells i els seus dits, plomes pensades per fer-se anar amb la mà esquerra.

El disseny mai no és silenciós. Ho deia Victor Papanek, un dels teòrics i professionals del disseny més importants del segle XX. Per a Papanek, el disseny tenia i té implicacions morals, polítiques i ètiques i només té sentit si s’orienta cap a les persones, cap a millorar la seva qualitat de vida. Però el disseny sempre exclou algú, i és bo –i és just– que periòdicament s’obri als nous reptes que suposa una societat que, lentament, se sensibilitza amb col·lectius invisibilitzats. Això és el que fa el disseny social, la disciplina que és al cor del projecte Disseny per a la inclusió, on col·laboren Ojalá Projects i el Museu del Disseny de Barcelona. Perquè si la vida és la pregunta, el disseny és la resposta, i en parlo amb la Carmina Borbonet, responsable dels serveis educatius del museu.

Un dels tallers de Disseny per a la inclusió amb l'Associació per a Superar l’Ictus Barcelona. Foto: Marc Asensio
Un dels tallers de Disseny per a la inclusió amb l’Associació per a Superar l’Ictus Barcelona. Foto: Marc Asensio


D’on surt un projecte com Disseny per a la inclusió?

Arran de l’exposició sobre el treball de Victor Papanek vam fer una proposta de col·laboració a totes les escoles de disseny del país. Papanek és un personatge poc conegut per al públic general, però és clau en el món del disseny. És un dels autors que els alumnes acaben trobant i estudiant en un moment o altre, i l’exposició era una molt bona oportunitat per acostar-nos-hi, per fer alguna cosa més enllà de les visites, conferències i altres activitats paral·leles habituals.

I quina va ser la proposta?

Vam pensar que valdria la pena fer un projecte que impliqués diferents departaments del museu, que no només comptés amb el de serveis educatius i activitats, sinó també amb el de col·leccions i el de comunicació. Vam proposar a les escoles que elaboressin un projecte en clau Papanek. A més de l’exposició, el museu va aportar tota la formació perquè els alumnes poguessin començar el projecte amb tots els coneixements previs que podien necessitar, i després vam fer-ne una presentació pública i tots els projectes van exposar-se. Va ser molt positiu, per a les escoles i per al museu. Ens va donar l’oportunitat d’acostar-nos a tots els estudiants, a totes les escoles de manera igualitària, i vam creure que calia que tingués continuïtat perquè era un bon projecte. Però…

Però era 2020?

Covid, pandèmia, confinament… tot es va complicar. Mentrestant tenia al cap una conferència on havia assistit, on l’Anaïs Esmerado havia presentat Ojalá Projects, un treball de col·laboració molt ben trobat entre alumnes de disseny i col·lectius vulnerables i en risc d’exclusió. Clar que les seves experiències eren a l’Índia, a Grècia… vam pensar que ho podíem fer a escala. Fa dos anys al museu ja vam fer un projecte puntual amb menors no acompanyats i va ser una experiència molt maca, però va ser tot just un botonet: una professora, una sola escola, una sola assignatura…

Una mostra molt petita.

Però ens va fer veure moltes coses i al museu va despertar molt d’interès. A la presentació va venir molta gent, i mira que va ser cosa d’un dia, totalment efímera! Va estar molt bé i l’experiència amb els nanos va ser molt positiva. Com a acció educativa amb fons social la vam encertar, però no sabíem ben bé com fer-ho créixer.

Fins que us vau trobar amb l’Anaïs Esmerado.

Durant el confinament li vaig proposar de fer alguna cosa plegades, però volíem que fos sostenible en el temps, adaptable i escalable. Vam aconseguir bastir aquesta primera edició del projecte en què estem ara embarcats, comptant que en ple confinament hi havia tantes incògnites a l’equació que es feia molt difícil de veure com ho podríem fer. Ens hi vam posar, vam fer la presentació a les escoles i va tenir molt bona acollida. Teníem les escoles i el museu, però ens faltava la tercera pota, les entitats, que si no s’implicaven, si no veien que era quelcom positiu, que els serviria i els afavoriria, i que podia ser de profit per als seus usuaris, era difícil que s’hi apuntessin. Trobar les entitats amb què podíem col·laborar va requerir una feina important.

El subtítol del projecte és «el procés com a resultat». A què es refereix?

Aspirem a fer que per als alumnes sigui un aprenentatge important, que els marqui i els porti a tenir en compte la diversitat de cara a la seva feina. Però és igual d’important que els usuaris ho visquin com una experiència positiva, que se sentin còmodes i també els serveixi. Pensant en els grups de TEB Barceloneta i TEB Sant Andreu, per exemple, no ens podíem plantejar fer una proposta finalista –fer un vestit, un producte–, volíem que aquesta experiència i coneixement mutu fos el valor principal del projecte. En cap moment havíem prefigurat què farien cap d’aquests dos grups.

Ha anat sorgint a partir de la trobada.

Sí, a partir de conèixer-se, de descobrir quins problemes tenen aquests usuaris. És a partir d’aquí que s’ha iniciat la cocreació.

La idea és introduir un punt de vista que el dissenyador per si mateix molt difícilment podria tenir.

Clar, si ara totes les escoles i universitats intenten que els seus alumnes tinguin relació amb projectes reals, en temes de disseny, també. Però en lloc de tenir un encàrrec d’un bar, d’un restaurant o el mobiliari d’una escola, tenen l’encàrrec d’uns usuaris amb necessitats concretes i especials, per les raons que sigui. TEB Barceloneta és un grup de persones amb una certa diversitat intel·lectual, però són persones grans, que no han estat escolaritzades, de manera que les seves capacitats són limitades. En canvi, TEB Sant Andreu són persones molt més joves. Han anat a escola i tenen uns recursos molt més grans.

Aquestes circumstàncies influeixen en la relació amb els alumnes, també.

Per això una part molt important de la formació que hem fet ha sigut sobre psicologia i valors, per mirar de facilitar aquesta trobada i l’empatia. Per exemple, les persones que han patit un ictus són supervivents, abans tenien una vida normalitzada, i això també s’ha de tenir en compte. Al projecte amb l’Associació per a Superar l’Ictus Barcelona treballem amb persones amb un nivell intel·lectual o de formació molt diferent dels usuaris de les altres entitats, però també tenen unes dificultats específiques.

Un dels tallers de Disseny per a la inclusió amb l'Associació per a Superar l’Ictus Barcelona. Foto: Marc Asensio
Sessió del projecte Disseny per a la inclusió amb l’Associació per a Superar l’Ictus Barcelona. Foto: Marc Asensio

I com amb les dels altres grups, es tracta de fer-les visibles.

Aquest any treballem el disseny de moda, però si aconseguim seguir endavant amb el projecte, la intenció és treballar en disseny de producte perquè els supervivents d’un ictus tenen moltes dificultats i ningú treballa per a ells, ningú no hi pensa. Un projecte com aquest obre als alumnes tot un camp de treball, recerca i implementació dels seus estudis que els és nou i molt diferent. Un dels objectius com a museu amb voluntat educativa i missió social és que les escoles acabin incorporant el disseny social al currículum, amb una assignatura pròpia. Seria l’ideal.

Arran de la pandèmia, hem vist que naixien necessitats noves que en aquest cas eren globals i que el disseny podia tenir una resposta. Això pot contribuir a obrir una mica els ulls?

Sí, sí i sí. Molta gent abans no se n’adonava, que el disseny intenta aportar una solució a una necessitat concreta. Això s’ha posat absolutament sobre la taula amb la pandèmia i ha fet més fàcil d’explicar què és el disseny, tothom ho ha vist claríssim.

Tothom estava pendent dels respiradors que es feien a la Seat, del bifurcador, de mascaretes transparents… Ens hem sensibilitzat amb l’emergència, amb com els objectes podien respondre a unes necessitats noves. Però en el cas del projecte, no són noves, han existit sempre.

Però estaven invisibilitzades. Els associats de Superar l’Ictus Barcelona et diuen «estic cansat de vestir d’uniforme» perquè no poden triar, no es vesteixen pensant en què els ve de gust posar-se cada dia. En el seu cas, vestir-se és un problema enorme.

I a més, cada cas és diferent.

És que s’ha de tenir en compte que, a més, cadascú té els seus gustos, la seva personalitat. Hi ha casos en què només es té una mà immobilitzada, però en altres pot ser mig cos, n’hi ha que tenen problemes de parla, de comunicació, i n’hi ha que han hagut de tornar a aprendre a fer-ho tot. I no en som conscients, però les xifres són altíssimes. A Catalunya, cada any, 13.000 persones pateixen un ictus, i afecta més a dones que a homes. Ja només el fet de tenir una plataforma per poder-se explicar i tenir contacte amb els estudiants és importantíssim.

Perquè aporten una experiència única.

Sí. TEB Barceloneta expliquen que ningú al barri sap que hi són o què fan, i ja fa 40 anys! Per això, encara la maduren, però han pensat de fer una campanya de comunicació per presentar-se al barri.

I l’altre grup? El de Sant Andreu.

Treballen en un joc per explicar a persones amb diversitat intel·lectual què és el disseny. Com que no hem estat oberts a les escoles fins fa poc, aquest temps ens ha permès treballar molt en el projecte, col·laborar amb les educadores, aportar dinàmiques i metodologies als grups participants. El 22 de juny presentarem els projectes finals al Museu, però com que el que ens importava era el procés, hem documentat tot el que ha anat passant, amb fotos, vídeo, entrevistes a alumnes, usuaris de les entitats, professors… Amb aquest material farem una peça documental per a cadascun dels projectes i una altra que els englobarà tots, amb què compartirem les experiències de cada grup.

Un dels tallers de Disseny per a la inclusió amb TEB Sant Andreu. Foto: Marc Asensio
Un dels tallers de Disseny per a la inclusió amb TEB Sant Andreu. Foto: Enrique Muda

De què depèn que el projecte pugui continuar, l’any que ve i més enllà?

A banda de la voluntat i la il·lusió, que això ja ho tenim, ens fan falta el que sempre falta: els recursos humans i econòmics. Aquest tipus de projectes impliquen molta gent, molt d’acompanyament, diners per a material, per recursos externs com docents, formació, per poder-lo documentar… Tot això va sumant i acaba sent un pressupost important. La nostra tasca de difusió també té a veure amb aconseguir aquest tipus de suport perquè el programa sigui estable i es pugui mantenir durant uns anys.

El projecte de Metzineres del Raval és, potser, el més diferenciat.

És que el grup amb qui treballem és potser el més diferent. No funciona com un col·lectiu, com els altres, Metzineres és un aixopluc, un lloc on poden anar, refugiar-se, estar-s’hi l’estona que vulguin i trobar ajuda psicològica o de la mena que necessitin. Són dones drogodependents, que han estat en prostitució, o a la presó, que han patit maltractaments… Són circumstàncies que dificulten especialment mantenir la continuïtat amb les usuàries. Com a organització, Metzineres és molt potent i quan vam parlar amb les responsables vam veure de seguida que el que hi encaixava més era una acció que les fes sentir bé amb elles mateixes, amb el seu cos, el seu aspecte. És un projecte sobre la identitat, i la roba hi és fonamental.

És la primera capa de presentació al món.

Sí, i pel projecte amb Metzineres tenim una tutora externa, la dissenyadora Bruna Sedó, de Lurdes Bergada & Syngman Cucala. Una dona molt potent, molt bona, que ha sabut introduir tots els temes importants de moda, des del reciclatge fins a la deconstrucció de patrons. Les dones s’hi han abocat, faran vestits i una sessió fotogràfica.

Les dones de Metzineres són voluntàries, suposo.

Sí, l’Aura Roig va tenir clar que era una proposta que no podia fer, malauradament, a totes les dones que van a l’entitat. Hi havia d’haver una constància i no totes estan en disposició de tenir-la. També hem fet una selecció acurada dels alumnes que havien de treballar amb elles.

Perquè un projecte com aquest no suposi un trasbals quan ha de ser precisament el contrari.

Sí. Tots els projectes han hagut de passar per un procés de coneixement mutu, de confiança. A poc a poc s’han anat establint els lligams que demana treballar amb persones en situació de vulnerabilitat. També ha passat amb els infants del CRAE (Centres Residencials d’Acció Educativa). Els educadors del centre van fer una tria, i amb ells s’ha plantejat treballar l’espai comú que comparteixen al centre, on actualment dinen, tenen les seves estones de lleure, estudien… És un espai que ha de complir diferents funcions i s’ha d’adaptar a les seves necessitats. Volem que se’ls puguin fer una mica més seus, perquè poden arribar a estar-s’hi fins a cinc anys, al CRAE. Volem contribuir que, en la mesura del possible, els sigui més una llar.

A més del procés, que és on poseu més importància, també es tracta de despertar una consciència. Potser un de tants alumnes voldrà enfocar el seu camí professional en aquest sentit.

Com Roberto Piqueras, un dissenyador de moda que va deixar els seus projectes per posar-se de ple en el disseny social amb el projecte Reverse. És un pas més i és el cor del que estem fent.

Un dels tallers de Disseny per a la inclusió amb Metzineres del Raval Foto: Enrique Muda
Un dels tallers de Disseny per a la inclusió amb Metzineres del Raval Foto: Enrique Muda

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...