Stella Rahola Matutes. L’Aprenent (detall) Foto: Eirini Sampani

Als éssers humans ens venç la necessitat de controlar-ho tot i no estem, si sou com jo, massa oberts a sotracs emocionals. La certitud, els prejudicis i les idees preconcebudes ens eviten el mal tràngol d’enfrontar-nos nuus a res, d’exposar-nos massa. Jo, personalment, no abandono la tendència a omplir-me de referències abans d’encarar el fet artístic, assumint que així, de segur, podré dir-ne alguna cosa; sortosament hi ha obres que continuen demanant silenci.

És el cas de L’Habitació de les desateses, la instal·lació que Stella Rahola Matutes presenta al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas. Adreçant el procés de transformació del vidre, la instal·lació s’articula en quatre artefactes, L’Aprenent, La Temperància, L’Habitació de les Desateses i La Fossera que, disposades de manera quasi circular, representen diferents etapes en el procés de bufat artesanal del vidre borosilicat.

Stella Rahola Matutes. L’Aprenent (detall) Foto: Eirini Sampani

“La controvèrsia rau en el fet que no es generen prou excedents en l’elaboració artesanal del vidre, de manera que no es pot reciclar”, explicava l’artista. Quan aquest cicle productiu s’estronca, s’inicia un cicle creador en què entren en joc els líquens, l’únic organisme capaç de degradar el vidre. Aquest es convertirà, quan el liquen el degradi, en un substrat viable que podrà sostenir formes de vida més complexes en un futur, donant lloc a una col·laboració inter-espècie. El transcurs de descomposició converteix l’obra en un procés absolutament obert i continu i autoregulat.

Observo fascinada l’estructura bellíssima, l’organisme vivíssim, alhora que prenc consciència que el seu equilibri depèn de la meva exterioritat. Sembla que respiri. Disposada de manera més o menys circular, l’obra es tanca sobre si mateixa: cada part representa una fase en un cicle de producció i desgast i, alhora, cada fracció del cicle és imprescindible per a la resta. Es crea un equilibri subtil que, alhora, genera la seva pròpia temporalitat, ja que el liquen necessita 3.500 anys per descompondre el vidre. Una temporalitat, doncs, la del procés creador natural i artístic, que escapa als temps de producció capitalistes.

Stella Rahola Matutes. L’Aprenent (detall) Foto: Eirini Sampani

Rahola no busca reivindicar cap mena d’essencialisme quan presenta aquesta natura intervinguda i intervencionista i explica que ha fet servir fertilitzant per tal d’accelerar el creixement del liquen. La peça vol fer al·lusió, en canvi, als processos de mutació en la cosa material que creiem inerta, alhora que reivindica “el coneixement corporal com a saviesa”, deia l’autora, posant en relació artesania i ciència.

Què sap el cos? Com s’aprèn l’habilitat, la manya i la destresa, si no és posant-hi el cos? Quins patrons hem esbrinat amb els palmells i quines pells hem après a recórrer abans de saber-les? Per què els braços saben que han d’estrènyer abans ningú digui res? Quines certeses té el cos? Partint d’aquests coneixements inscrits en el cos i de la fascinació per un procés artesanal encarnat, L’Habitació de les desateses articula un delicadíssim equilibri entre allò que fou la matèria i allò que esdevindrà. Ho fa en silenci i demana silenci, com un cos que roman i s’habita a si mateix.

Foto: Eirini Sampani

L’Habitació de les desateses

Fins al 18 de setembre de 2022 al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas.

Stella Rahola Matutes, guanyadora del Premi d’Escultura 2021 de la Fundació Vila Casas, presenta una exposició que reivindica la materialitat com a substància subjecta al canvi.

Foto: Eirini Sampani

Nou comentari

Comparteix