La matinada del 22 de novembre del 1971 uns desconeguts van tirar uns còctels molotov per la finestra de la galeria Taller de Picasso, que estava situada al suposat primer taller de l’artista a Barcelona, al carrer de la Plata. La galeria, regentada per dos socis molt joves, Jordi Costa i Santiago Palet, i que en aquell moment acollia una exposició de l’artista Ricard Vaccaro, va quedar completament calcinada. Els bombers van certificar que havia estat un atemptat. Aquella mateixa nit Palet va telefonar a Antoni Tàpies per explicar-li el que havia succeït. El pintor estava reunit a casa seva amb Joan Brossa i els crítics d’art Alexandre Cirici Pellicer i Maria Lluïsa Borràs i d’aquella trobada ja va sortir la idea de fer una obra d’art per transmetre a Picasso la seva solidaritat i el seu rebuig contra l’atemptat.
Aquest és el germen d’una història fins ara molt desconeguda que explica moltes coses sobre les tensions polítiques del tardofranquisme i la seva relació ambigua amb la cultura i amb personatges tan representatius de la lluita contra la dictadura com era Pablo Picasso. Una història fascinant que s’explica a l’exposició Homenatge a Picasso. Vallauris, 1972, que es pot veure fins al 2 d’octubre als Espais Volart de la Fundació Vila Casas i que a més mostra per primer cop a Barcelona unes obres d’art força singulars, fetes sobre tradicionals tapets de punta, d’artistes i escriptors de tots els estils i edats, tant catalans com espanyols i internacionals, que d’aquesta manera van voler homenatjar Picasso per l’atemptat. Va ser un gest de desgreuge que va ser capaç de reunir noms tan significatius com Alexander Calder, Sonia Delaunay, Rafael Alberti, Joan Miró, Pablo Neruda, l’Equipo Crónica, Pau Casals, Antonio Buero Vallejo, Camilo José Cela, Antonio Saura, Victor Vasarely, Hans Hartung o Jean Tinguely.
I és que Picasso era molt Picasso. Tot un símbol de l’art del segle XX que el 25 d’octubre del 1971 havia complert 90 anys. Arreu s’havia celebrat l’aniversari, encara que a Barcelona, la seva ciutat de formació, de manera molt discreta. Només alguns diaris li van dedicar portades i força espai a la commemoració. Es va col·locar una placa commemorativa, justament a la façana del Taller de Picasso, i poca cosa més. Nadia Hernández, comissària de l’exposició, assegura que l’atemptat a la galeria Taller de Picasso va formar part de tota una campanya d’atemptats contra la cultura que també tenien a Picasso específicament en el punt de mira. “Va ser una campanya molt clara contra Picasso, coincidint amb el seu 90è aniversari, i més tard contra llibreries i agents culturals, com la llibreria Cinc d’Oros i la distribuïdora Enllaç, que a poc a poc van anar guanyant en violència. El darrer i més recordat i ja en plena Transició, el 1977: el de la revista El Papus, amb una víctima mortal”, explica Hernández, que ha estudiat aquest fosc moment de la història en el llibre La picassofobia y los atentados a la cultura en el Tardofranquismo, publicat el 2019 per la Universitat de Barcelona.
La campanya d’atemptats antipicassians havia començat poc abans a Madrid, que amb motiu del 90è aniversari del pintor va inaugurar una exposició d’homenatge a la galeria Theo amb un conjunt de 24 gravats de la Suite Vollard picassiana.“Van entrar uns joves a la galeria a les cinc de la tarda, a plena llum del dia, i van immobilitzar els que eren dins i van tirar vidriol, pintura i àcid, van trencar vidres i esguerrar els gravats. Va quedar tot destrossat. Bona part de la premsa madrilenya en aquell moment va qualificar l’atac de bretolada però la cosa era molt més seriosa”, diu Nadia Hernández.
Darrere aquests fets hi havia molt més que una colla de brètols, sinó grups molt ben organitzats i perillosos: “Eren joves entrenats expressament, per exemple, en una masia d’Olot. Darrere hi havia grups feixistes com els Guerrilleros de Cristo Rey i el PENS (Partido Español Nacional Socialista)”. En aquells moments al règim la fama immensa i internacional d’un pintor espanyol com Picasso ja li anava bé però dins hi havia reductes que no suportaven el seu antifranquisme sense esquerdes. Un d’ells era Blas Piñar, que havia estat nomenat Consejero Nacional del Movimiento, i que sempre que podia carregava contra el pintor, sobretot per haver realitzat els dos aiguaforts en forma de vinyetes Somni i mentida de Franco, que Picasso havia realitzat el 1937 per recaptar fons per a la causa republicana.
Després de l’atemptat a Madrid, la galerista Elvira González, que havia organitzat la mostra a la galeria Theo, va advertir a la Sala Gaspar de Barcelona, que també tenia una exposició amb obres de Picasso, del perill que corrien. “La Gaspar ja havia patit intents de fer saltar la persiana del local, per tant, van avisar a la policia i tenien un agent a dins i un a fora vigilant l’entrada. A Picasso li va fer molta gràcia que la policia del règim franquista vigilés una exposició seva –explica Hernández. També hi havia molta por al Museu Picasso, una inquietud que fins i tot van recollir els diaris. El museu va augmentar la vigilància i fins i tot demanava als visitants que fessin també de vigilants dins de les sales”.
Davant totes aquestes precaucions, els comandos antipicassians van anar contra l’espai més dèbil i poc vigilat: la petita galeria Taller de Picasso. El que és impressionant, segons Nadia Hernández, és que després de l’atac, dos modestos i joves galeristes aconseguissin organitzar un moviment de solidaritat tan ampli. “Segurament, sobretot a partir de l’ajut d’Antoni Tàpies, es va fer una cadena de solidaritat”. Però la feina grossa la va portar a terme Santiago Palet, qui va demanar a tots els artistes en una carta que enviessin una obra en homenatge a Picasso. I per què finalment les obres es van fer sobre tapets de punta? “Tàpies va proposar que les obres es fessin sobre un full de paper de 4×4 però quan Palet va parlar amb Salvador Dalí li va donar la idea de fer-ho sobre tapet. Dalí havia fet el seu primer retrat de Gala, el 1931, sobre un tapet de paper d’una pastisseria de Figueres, i també el dibuix preparatori d’El gran masturbador. Els tapets, malgrat que semblin un suport molt tradicional, no els eren aliens, als artistes de l’avantguarda, com es pot veure en un cartell de Salvador Ortiga que anunciava una exposició del grup ADLAN del 1935”.
D’aquesta manera, Salvador Palet va decidir trobar un suport més resistent que el paper de pastisseria i va encarregar a un convent de monges del barri barceloní de la Bonanova una gran comanda de tapets de punta, tots de la mateixa mida però diferents perquè eren fets a mà per autores diverses. A cada carta Palet va adjuntar dos tapets, raó per la qual d’alguns artistes existeixen dues peces. La rebuda a la petició va ser boníssima. En canvi, Dalí, malgrat haver donat la idea del tapet, finalment es va tirar enrere i no va participar.
El conjunt reunit en solidaritat a Picasso és impressionant, encara que “molt eclèctic” però amb peces realment extraordinàries com la peça de Sonia Delaunay, per exemple, per citar només una de la llarga llista. Com a curiositat, en el llistat apareixen noms de creadors que eren afins al règim com l’escriptor José María Pemán o l’escultor Juan de Ávalos, autor d’algunes de les grans escultures del Valle de los Caídos. “Malgrat que no fossin gent d’esquerres, un atemptat amb violència era ja massa per ells i més contra un artista de la categoria de Picasso. També demostra com el règim començava a mostrar les seves esquerdes”.
La idea de Santiago Palet era organitzar una exposició a Barcelona amb tots els tapets però en aquest cas no es va poder portar a terme. “Ningú es va atrevir a fer l’exposició a Barcelona i finalment es va fer a Vallauris, la població propera a la casa de Picasso la tardor del 1972. Com que l’artista ja era molt ancià, no va visitar l’exposició però el va informar de tot el seu barber, Eugenio Arias, que pujava cada setmana a tallar-li els cabells”.
Després d’això, aquest insòlit i gran conjunt d’obres no es va tornar a exposar i als anys 80 va ser adquirit per Gianni Figueras, propietari de l’hotel Mas de Torrent, de l’Empordà. Durant uns anys els clients del restaurant de l’establiment van poder veure alguns d’aquests tapets penjats a les parets, però sense cap referència. Quan va morir Figueras, l’hotel va canviar de mans i les obres van ser emmagatzemades. Finalment, el col·leccionista Antoni Vila Casas va comprar el conjunt sencer per tal d’evitar-ne la dispersió, que és el que ara es pot veure gairebé en la seva totalitat a l’exposició. “És una recuperació patrimonial important, que a més ens parla d’un moment molt concret de la història del país”, rebla Nadia Hernández.
Homenatge a Picasso. Vallauris, 1972.
Fins al 2 d’octubre de 2022 als Espais Volart de la Fundació Vila Casas.
Els Espais Volart exposen la desconeguda col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor per l’atemptat del 1971 a una galeria de Barcelona.
