(En la mort d’Emma Roca, 1973-2021)
El lema de l’Emma era “non stop!”, amb signe d’admiració. Així va titular un llibre en què explicava com s’ho feia per ser alhora ultrafondista, bombera, bioquímica i mare de tres fills. El càncer l’havia obligat a aturar-se, i ella presumia d’haver-ho entès. Ara la carcassa del seu portàtil només estava presidida per un “stop!”. Però era una aturada de cara enfora, perquè dins l’ordinador hi havia la maqueta del nou llibre que tenia entre mans. “Se m’han acabat les curses d’ultrafons però hi ha moltes més coses a fer”, em deia fa un any, tres dies després d’una cirurgia que va incloure una vulvectomia total.
No ho sé dir millor que la Laia Soler, companya seva de classe a l’escola Arrel: “Hi ha gent que fa les coses ràpid, n’hi ha que les fan bé, i llavors hi ha l’Emma, que feia moltes coses ràpid i bé”. Apassionada com era de l’esport i interessada des de ben jove pel cos humà, el desembre del 2019 es va doctorar amb una tesi sobre l’impacte de córrer llargues distàncies en els sistemes metabòlics de persones no prou preparades. La idea de l’esport saludable ja l’havia dut a publicar dos anys abans el llibre Esport amb seny. El límit, insistia ella, és la salut.
I ara que justament la salut li havia jugat la pitjor mala passada, persistia en l’afany divulgador: creia que les dones coneixem massa poc la pròpia vulva, i volia que totes les persones amb vulva sabessin –per exemple– que una picor persistent pot ser símptoma de càncer. Un càncer rar que sovint es diagnostica tard.
L’altre dia vaig passar una estona llarga amb ella en una habitació del cinquè pis de l’Hospital Clínic. “Vine quan puguis, jo no m’he de moure i em puc adaptar”. Hi vaig anar amb el cor encongit i en vaig sortir reconfortada. T’explicava que havia perdut la por de la mort i que havia aprofitat els últims mesos de malaltia per comprendre molts aspectes del seu passat. Estava en pau, si no fos pel dolor. Aquella mateixa tarda, un amic li va enviar uns versos d’Enric Casasses que la defineixen del tot:
Tens la força de les coses que
cauen amb força, els llamps,
les estrelles, els arbres, la veritat.
I ets forta com les coses que
pugen amb força,
la mar, els volcans,
els arbres, la veritat.
Tenia la força de les roques, l’Emma. La recordaré sempre. Amb signe d’admiració.
