“Quan arribis truca’m, que en aquest poble els carrers no tenen nom ni número”. Misteriós i apartat, al Pirineu hi ha un lloc on algú hauria d’anar si volgués desaparèixer (és per això que ella em demanarà que no en digui el nom). La seva casa, menuda, apartada de les altres, em fa pensar en la d’un conte. No sé si li deu agradar que li diguin bruixa, però penso que ho és. L’Amor Estadella (Badalona, 1937) té vuitanta-sis anys: li parlaria de vostè, però em diu “No tinc edat” i opto per tutejar-la. Ha dedicat la vida a fer de mèdium: a llegir mans, a interpretar cartes, i ara ha publicat, amb el poeta Oriol Sauleda (Sant Pol de Mar, 1993), el nou tarot català. Titulat I llavors em va dir (Poncianes), a banda d’actualitzar els noms dels vint-i-dos arcans, n’ha dibuixat les cartes, i en el llibre, una per una, les explica. I el poeta ha escrit un poema per a cada arcà.
Em rep amb el foc a terra encès. La seva mare era vident i la seva àvia va ser tancada en un manicomi perquè deia que veia coses. Em somriu i d’entrada m’és inevitable pensar: ¿què deu veure quan em mira? La conversa s’articularà amb el fil conductor de les mans i de les cartes, que tant si hi creiem com si no, són metàfores del que vivim: hi ha des de la roda del destí i l’elecció fins a la mort i l’au Fènix. Seiem i em diu: “M’he quedat molt parada perquè com que sabia que venies, he obert el llibre i he pensat a veure què em surt, i ha aparegut l’eremita, que soc jo.”
Què vols dir, ¿que si ara obro el llibre a l’atzar…? [L’obro sense mirar] Ui, el diable.
El diable és divertit ¿Saps quan no és bo? Quan te’n fas addicte. Perquè tot el que et dona està relacionat amb els vicis: els diners, el poder, la diversió, el sexe, el menjar. És Pinotxo: el nen que ha d’estudiar, però el plaer se l’endú. Però si no te’n fas dependent, és molt necessari: és el que juga. Amb l’Oriol, quan ens vam conèixer, només fèiem que jugar a les cartes, al parxís, als escacs. Fèiem uns esmorzars de tres hores. És com si m’hagués aparegut un net crescudet i intel·ligent.
Tinc amics que tenen vint, trenta o quaranta anys més que jo, i no penso mai en l’edat. En tens vuitanta-sis i l’Oriol trenta.
Jo tampoc hi penso. Dins meu hi ha totes les dones: la nena, la jove, la madura. No n’he matat cap. I a vegades que em sento com una nena que juga, o com una noia coqueta, em dic: “Mira, avui faig bona cara, em posaré aquest vestit”. Som totes les edats, no cal que les anem enretirant.
Normalment quan algú es fa vell renuncia a qui va ser perquè ja no toca.
Això és el que ens limita. ¿Oi que les experiències del passat t’han servit? ¿Has de matar aquella nena perquè ja no toca, o deixar de ser presumida perquè no toca? Ja no dic l’edat que tinc, dic que em falten catorze anys per arribar al cent: els aniré descomptant així.
Quan veus una mà, ¿què veus?
Les mans són una part tan extraordinària del cos que si la gent ho sabés…! Qui les sap llegir pot saber de tu el que vulgui: amb el palmell, amb les línies llargues, les petites…
¿Què podries saber?
El teu caràcter, quina relació has tingut amb els pares, com has viscut les parelles, si tens fills o no. ¿Quants anys tens?
Trenta-tres.
Ja ets a l’altra mà. Els primers trenta anys són a l’esquerra, on hi ha des del naixement fins a la formació de la personalitat, i després passes a la dreta. No és immediat, sinó que el que estàs vivint a l’esquerra ja condiciona la dreta. Les tres línies són la vida, el cap, i el cor. Però després hi ha la del destí, la salut… Normalment estic entre una hora i mitja i dues per llegir una mà. Faig servir una lupa i un llum. Les línies varien, depenen del que fas.
¿O sigui que les mans canvien?
Sí, molt. I si fas una feina ben feta, la mà dreta t’ho mostra. Jo, per exemple, tinc la mà esquerra complicada, perquè de jove vaig tenir moments molt durs. I en canvi, la mà dreta és una meravella: tinc la línia de la salut molt millor ara que abans. Jo sé que em moriré de forma natural, perquè em cuido molt.
Hi ha molta gent a qui li costa de creure, tot això de les mans i de les cartes.
Soc la primera sorpresa quan a una persona desconeguda li llegeixo les mans o li faig les cartes i surt la seva història.
El que fas no és allò de tirar les cartes per predir si et casaràs.
No, no. Allò de: “Seràs rica! Et tocarà la loteria!” no va així. Tot i que la loteria no és el millor que et pot passar, ¿eh? Et pot passar i no et pot passar, és com els accidents. L’important és donar llavors. Si em diguessis: “Mira, jo voldria fer això”, buscaríem a dintre teu a veure quina és la llavor més propícia perquè la puguis plantar. Però la llavor la fas créixer tu. Jo te la insinuo i pot ser que en tinguis més d’una. I les mans et mostren que tots hem vingut a fer algun aprenentatge: allà on neixes és allà on hi ha les proves. No és igual anar a parar a Nova York que a la Xina, que amb els teus pares o amb els del veí. La família és el lligam més fort que hi ha: dura per sempre. Una parella o un amic el pots deixar, ¿però una mare o un fill?
La Cesca de Farrera em va dir que qui a la punta dels dits té la pell en forma de gota és que pot curar.
Sí, és així. Les mans curen. Fixa’t si són curatives que quan et fa mal la panxa o el cap, el primer que fas és posar-hi la mà i el dolor es calma. Has de parlar amb el teu cos com si fóssiu dos: amb el cap, l’orella, el peu, el dit. Mantenir-hi una conversa. Em feia mal l’esquena perquè tinc una vèrtebra delicada, i anava a buscar aigua a la font amb garrafes de cinc litres. M’ha acabat fent mal i ara duc ampolles de dos litres.
A la carta del penjat hi ha la idea de sacrificar una cosa a favor teu: si estàs malalt, potser has de sacrificar la cita que tenies amb algú.
El penjat té molt de buidar. És el descans i la inactivitat en profit de la reflexió i del benestar personal. Hi ha un personatge penjat de les arrels dels arbres, que tot i estar penjat, se’l veu tranquil i serè: sap que descarregar-se és la forma per trobar nous camins. És a dir: la carta parla de la necessitat de destil·lar experiències del passat, de donar-se temps. I si estàs malalt, hauràs de sacrificar alguna cosa que et feia il·lusió. És com els mariners que en una tempesta llencen les seves possessions per alleugerir el vaixell i salvar la vida.
Al llibre dius que quan es casen dues persones, es prometen que es faran costat en la prosperitat i l’adversitat, en la salut i la malaltia, en la riquesa i la pobresa… I que això mateix també t’ho has de prometre a tu.
D’entrada. T’has d’acompanyar en tots els moments: en els bons i els dolents. Has de ser conscient del teu mal, del teu bé i de la teva cura. L’arcà número u és la unitat sagrada: tu ets única, jo soc única. Compartim relacions amb altres ànimes i és molt bo fer-ho. Però no donis mai les claus de la teva vida a ningú. La teva unitat és sagrada. L’has de cuidar fins i tot abans de pensar en cuidar algú altre.
¿És la integritat?
Sí. I si no fas això, ets pasto de tot, ¿eh? Perquè qualsevol cosa et pot influir i fer-te anar de qualsevol manera. Quan tenia quaranta anys i vivia a Barcelona, vaig sortir molt per la televisió. Vaig haver de triar entre descobrir què hi havia dintre meu o guanyar molts diners. I me’n vaig anar corrents a la muntanya. Perquè tota aquella cosa mediàtica m’hauria destrossat. Ara els mediàtics ja no em feu por.
Però jo no soc de mediàtica, ¿eh?
No, però hi haurà molta gent que ho llegirà. Com que el que faig es presta molt a que la gent ignorant en faci broma…
Justament la carta de la unitat et diu que no et pot despistar ni la fama, ni els diners, ni les propostes que no tinguin res a veure amb tu.
I això ve de la zero cobdícia. I no només en el sentit material: pots tenir cobdícia religiosa. És fer les coses per elles mateixes, com si sempre estiguessis fent art. Si copies, potser ets traçuda, però no s’hauria de copiar mai. Sempre ha de sortir de dintre.
¿Però no trobes que hi ha molta confusió? Hi ha la carta de l’elecció, però a vegades costa molt triar, i no sé si és perquè hi ha tanta informació, tanta boira, que ja no saps ni què vols.
Hi he dibuixat Cupidell per recordar que totes les decisions s’han de prendre des del principi de l’amor. La carta de l’elecció és la carta del dubte: has de triar una opció que n’exclourà una altra. Responsabilitat vol dir saber respondre i aquesta carta sempre sento que diu: “No estiguis molta estona amb un interrogant sobre el cap, tira endavant i experimenta”. Perquè quan fas un pas, i el fas amb sinceritat, gairebé sempre trobes un pont que sustenta el buit. I aquest pont és la fe.
¿Potser la confusió té a veure amb estar enganxat al passat?
O a la fantasia del futur. Has de viure en una mena d’etern present amb projecció al pròxim pas. Però mentre ets aquí, ets aquí: llegint, treballant, cuinant. No pots ser en el futur, perquè llavors no ets enlloc.
A banda, hi hauria el deliri de grandesa, ¿oi? En parles: ¿Quina casa necessites per viure? ¿Quina feina? ¿Quin respecte t’han de tenir? ¿Quina veneració?
Quan neixes, ets la unitat: tens sentiments, energia, pensaments i cos. ¿Però què et diuen? Que estudiïs, que t’has de guanyar la vida, tenir una casa: i et van integrant com si fossis un clon de la societat. A l’Oriol li tocava continuar el camí que el seu pare ja havia seguit de l’avi, però se’n va desmarcar i ha fet d’okupa i de poeta. I, ¿saps? he descobert que si valores les tres coses més importants, que són les emocions, l’energia espiritual i la personal, i ho poses amb l’espasa, que és el pensament, com que hi ha tanta autenticitat, ja et fa que et puguis guanyar la vida. Però ens ho expliquen al revés: has de fer diners sense pensar en com et sents ni en quina és la teva vocació. I quedes atrapat.
Per tant, ¿amb què hem de vigilar?
Amb no fer coses mecàniques i obligades. Intenta saber què sents, què et fa feliç. Però molta gent no ho fa perquè l’únic que busquen és la seguretat.
A la carta de la tracció parles del suplement d’energia.
A vegades la vida et dona un plus. És la teva energia natural: una força imprevisible que, depenent de com la facis anar, tant et pot fer una empenta com fer que et desbordis i et descarrilis.
¿El destí està escrit, o l’escrius tu?
No ho podria assegurar d’una forma científica, però sí a través de la meva experiència. I crec que sí, que les coses estan bastant marcades. Hi ha persones que tenen una conducta molt bona i tot els va malament. I a vegades és que porten molta càrrega d’altres vides. És interessant fer una regressió, però amb algú que sigui bo perquè et poden enganyar molt… [S’aixeca i obre el tancat del foc per posar-hi llenya]
M’agrada tant el foc.
¿De quin signe ets?
Escorpí.
Per això t’agrada descobrir i mirar a veure què hi ha més, perquè l’escorpí és la casa de la vida i de la mort. També és la casa del sexe: és el planeta que el regeix. Bé, depèn de l’ascendent que tinguis.
Em sembla que era balança.
No et va malament la balança: pot aturar una mica l’escorpí.
Del foc em fascina que quan diries que està apagat, revifa: és indomesticable.
Hi ha una carta que ho explica: l’au Fènix, que a les cartes oficials en diuen el judici final. Al llarg de la vida en fem unes quantes, d’aus Fènix. Hi ha moments en què estàs a la pura cendra, ¿eh? Però si hi ha alguna guspireta dintre teu… Quan una persona reneix ja no li calen els pares ni els referents del passat: la seva autoritat és el seu interior.
Hi ha les casualitats. I a vegades són extraordinàries: penso en algú que feia molt de temps que no veia i m’escriu.
Les provoques amb el pensament. Les sincronies et diuen que si una energia en troba una altra és perquè han de fer alguna cosa juntes. Són senyals. I aquí hi participa l’invisible, tu hi tens predisposició. L’invisible és la carta número zero: ara el tenim aquí, sempre és a tot arreu. Per exemple, pot passar que hagis estat a punt de tenir un accident, però tenies l’invisible molt a prop per ajudar-te.
A vegades un pensament és tan net, que llavors passa.
Has dit la paraula clau: net. Que els teus pensaments no tinguin cobdícia, que no hi hagi l’estratègia: “Ho faig per allò”. Quan ho fas, ja perds una part. Quan escrivíem el llibre, vaig veure que havia de canviar el nom dels arcans i dibuixar-los. Fer un quadre, mira, però vint-i-dues peces que tinguin coherència costa més. Ho he aconseguit. Quan faig aquestes coses tan netes tinc la sensació que hi ha una força, que deu ser la de l’invisible, que es posa al meu costat i em fa veure quan està bé i quan no. Si una idea et surt d’un lloc net, intenta fer-la. Segur que te’n sortiràs.
¿Què va en contra de l’invisible?
Has d’estar fent una cosa molt mal feta. ¿Per què pot ser tan perillós el diable? Perquè diu: ho vull, ho vull, és meu, és meu. I ¿saps on acaba? A la torre: el búnquer on protegeix tot allò que acumula. Passa quan entres en una dependència: i no cal que siguin drogues, pot ser amb una persona. Qui es tanca en aquesta torre és el qui viu una vida que no és la seva, qui va pensant: un dia ja canviaré. I així es va deteriorant fins que desapareix.
A la carta hi ha un personatge que es queda a dintre de l’incendi i un altre que en fuig.
La covardia és habitual perquè l’incendi ens diu que cal fer canvis radicals. Però, ¿què aplaudeix la societat? Els que es queden dins la torre. Tots hi hem passat: jo em vaig separar de dos homes que estimava perquè m’estaven destruint la capacitat de ser lliure. Hi ha gent que es queixa, però molts cops són els que es deixen atrapar. Quan consentim coses que ens fan indignes és com si ens deixéssim comprar. Cal molta valentia i tenir una unitat molt forta: perquè quan algú surt de la presó de la seva vida, es queda sense res, i ha de crear alguna cosa que l’acompanyi.
¿Què és la intuïció?
Estar lliure. Que no tinguis un comecocos. S’identifica amb la carta de la sibil·la, que és el coneixement ancestral que tenim a dins. Són aquelles persones clarividents a qui no pots amagar res perquè et saben llegir. El món esotèric està menystingut perquè hi ha molts sabers que no formen part de l’acadèmia o de la ciència. I més aviat penso que no hi ha intel·ligència completa si no hi ha intuïció.
A la carta de la força parles d’un animal que s’ha de domesticar, el lleó.
Sí, és la carta més complicada. És molt difícil aturar el lleó, perquè és la motxilla de les experiències no resoltes. Per exemple, si has tingut un pare maltractador, arriba un moment que et condiciona tant que és com si estiguessis perduda en un bosc. Per això he dibuixat un lleó, perquè és l’última conseqüència de la teva dispersió. Surt d’entre els arbres i et diu: “El teu pare et va maltractar”. I tornes al bucle: “El meu pare em va maltractar, el meu pare em va maltractar”.
D’aquest lleó en dius “fer-se el pobre de mi”. És viciós, perquè et situa al lloc de la víctima i t’han de venir a plànyer cada dos per tres.
A la veueta del “pobre de mi” se li ha de tenir tolerància zero. Perquè et mortifica i et treu la vitalitat. T’instal·la en el victimisme, et fa insegur. Hi ha molta gent que hi està atrapada: fer-ser el pobre de mi o donar la culpa a algú altre és fàcil. El que és difícil és alliberar-se del passat: estimar-te amb el que t’han fet, amb el que has fet i amb tot. Acceptar el que has viscut. Perquè el lleó el que fa és evitar l’enfortiment de la teva unitat. La carta de la força és la que reconeix tant els lleons interns, com ho són l’autoengany i el victimisme, com els lleons de fora: els mals consells.
És com desenfadar-se amb tu mateix: deixar de matxacar-te.
I ser resilient, ¿eh? Quan algú et fa molt de mal, comences a odiar-lo, a dir-te una vegada i una altra per què m’ha fet mal si jo no li he fet res. I t’hi entretens anys i anys. I no cal: el mal ja està fet, és qüestió que no es repeteixi.
No sé si et passa, que notes molt el que desprèn cadascú.
Sí, i no tothom ho nota, perquè hi ha persones que només suren. I si només sures, és igual el que faci el del teu costat: ni t’afecta, ni t’ensenya. Si ets més sensible, segur que n’aprendràs alguna cosa. Al final de la vida acabem sent una barreja de totes les persones amb qui hem estat: cada vivència, cada disgust, si has estat enamorat… perquè depèn de qui t’enamores ja diu molt. I a vegades, t’autoenganyes: et sembla que t’has enamorat i no t’has enamorat, era una necessitat que tenies d’allò.
¿Però li has posat l’etiqueta de l’amor?
Perquè queda més maco. De tota mena, l’amor és passatger. Sempre n’hi ha un dels dos que dirigeix.
Parles de l’electricitat que hi pot haver entre persones.
Així com hi ha persones que només suren, també hi ha persones elèctriques. Hi ha una electricitat que no veus però que notes. Quan vaig conèixer el Miquel Bauçà, que va ser company meu durant molts anys, vam seure en una taula, i jo portava un anell amb un llaç, el va tocar sense arribar a tocar-me la pell, i vaig notar l’electricitat. Vaig pensar: “¿Qui ets? ¿D’on surts?” Joan Brossa deia que les persones som com bombetes i que si tenim el mateix voltatge, en ajuntar-nos ens encenem.
He somiat moltes vegades amb el meu avi i em desperto ben bé amb la sensació que he estat amb ell.
Si has vist un mort en un somni, és que l’has vist. Potser tens unes capacitats de mèdium que es poden reforçar. L’ànima no té cos, però si el veus en un somni, és que li estàs donant ectoplasma. A la pel·lícula Ghost es veu.
¿Les persones que físicament no hi són et poden ajudar?
Oi tant! I és important: quan ve algú a la consulta i ha de fer callar el lleó o passa per un moment complicat, li dic que pensi en alguna ànima i li demani ajuda. És com les estrelles: quan surts de la torre de l’empedreïment, et restauren el cos i l’ànima. I és quan passa allò que les coses no s’han de forçar: et venen soles. He viscut experiències molt fortes amb les ànimes. I no sé com s’ho fan: o bé m’adormen i em fan fer allò o no sé què passa. La meva mare ens va dir a la meva germana i a mi que quan es morís, perquè sabéssim que existia en ànima, ens estiraria els peus a la nit.
¿I t’ho ha fet?
I no només a mi, l’hi va fer a l’Oriol. Ell es va quedar a dormir i a les sis de la matinada, baixa per l’escaleta, i em diu: “Amor, he notat que em tocaven els peus”.
¿I no li havies explicat això abans?
És que la meva mare havia viscut aquí. A vegades poden tenir molta energia i fer cosetes.
Somio bastant amb el meu avi i la meva besàvia, en canvi, amb altres familiars que han mort, no.
Perquè potser estan ocupats amb alguna altra persona. Les ànimes trien a qui ajuden. I a vegades si una persona t’ha fet molt de mal, quan es converteix en ànima, té moltes ganes d’ajudar-te perquè és llavors quan se n’adona. El món de les ànimes és una qüestió de fe: o hi creus o no hi creus.
¿I en diries alguna altra?
He vist ànimes moltes vegades: m’han donat missatges, coses molt maques. A una amiga molt estimada la vaig veure aquí davant, com si fossis tu, tot i que en general es veu més la part de dalt que la de baix. Se’m va aparèixer amb la seva família i la meva. I en llatí em va dir: “Aqua verum“. Normalment els missatges que donen són curts. Aqua és aigua, verum és la veritat. I com que l’aigua sempre s’associa amb els sentiments, venia a dir: “L’única veritat són els sentiments”. A veure, una cosa així no s’inventa. I jo, de llatí, pobra de mi, si no he estudiat.
¿Et passa més de nit que de dia?
Normalment, de dia, i caminant i tot. Però també sol passar molt quan el cos, al llit, està molt descansat. Les ànimes també poden fer-te sorolls, olors, poden venir de moltes maneres.
¿Allò que hi ha qui té visions i sap si algú es morirà, t’ha passat mai?
És que no vull fer-ho. La mort és una de les coses que Déu ha fet més bé, perquè ningú sap quan es morirà.
També hi ha una carta.
Sí, he llegit mans en què la línia de la vida no tenia una continuïtat, sinó que hi havia trams buits: és perquè en aquella època estaven morts en vida. Però també et pot parlar dels camins que s’acaben.
Dius que els mestres de la vida són temporals.
Inclús els que et fan mal són mestres, perquè n’has après alguna cosa. Els aduladors no ho són. Joan Brossa va fer el pròleg d’un llibre que vaig escriure i deia que un mestre ha de tenir una canya a la mà. Perquè a diferència del bastó, és moldejable.
N’hi ha molts que s’apunten al carro: van de gurús, i creen certes dependències, venent una única veritat.
La llàstima és que molts hi veuen la possibilitat de fer negoci. Molts gurús s’aprofiten de la gent que té por, els debiliten i els creen una forta dependència: és el mal sense aturador. Ho converteixen en un negoci, per exemple, en un programa de televisió, que tenen un codi preparat i el que et responen és tan genèric que pot ser que l’encertin un cop o dos, i si no, et diuen que és culpa teva. És molt perillós perquè aquests farsants han arruïnat moltes persones i fins i tot han provocat suïcidis. I amb el que faig vull deixar clar que ni hi ha unes instruccions per viure ni jo soc ningú per dir als altres què han de fer i què no. Només vull que la màgia que jo sento la puguin sentir tothom.
Parles de la por com a forma de control.
La por és un fantasma. ¿Què et fa por, a tu?
El dentista.
Bestiesa gran, perquè hi has d’anar. En lloc de tenir por del mal que et farà, ajuda’l. Et poses tranquil·la i dius: ara em poso al seu favor perquè m’ho farà molt bé. És que és un fantasma, la por, no existeix. Ho augmentes amb el cap: si és un pessic, hi veus un punyal clavat.
M’ha agradat el conte que explicaves d’aquell que anava a demanar feina a un ric, i al final va voler anar a treballar a la gossera.
Perquè és allà on no et voldran idolatrar. Quan les persones queden enganxades a l’èxit, poden acabar destruïdes. ¿Quin estatus tries per viure? Perquè et pot fer més esclau o més lliure. El poder pel poder no és gens interessant. L’únic poder interessant és el que tinguis amb tu mateixa. I que no és poder, és pau, tranquil·litat. A la pel·lícula El servent el majordom es fa imprescindible a la vida de l’amo, però tant que al final l’amo ja no pot ni pensar, perquè el servent pensa per ell, li fa tot i li arrabassa tot. Per això no has d’entregar les claus de la teva unitat a ningú mai. Tu pots dir-li a una persona, passa a passa, que farem això junts. Sí, però mantenint la teva unitat.
¿I quan ho notes, que has entregat les claus?
Quan cedeixes amb tot per no perdre aquella persona. I deixes de pensar, t’entregues al que vol. A vegades és per mandra, que et deixes arrossegar. La mandra és horrorosa, és: haig de fer-ho i no ho faig. Pots decidir no fer-ho, però que no sigui per la mandra, sinó perquè hi renuncies.
Amb l’entrada de l’any, ¿val la pena fer net del que tens a dins?
Això seria bo fer-ho cada dia: anar traient el que no només et molesta tu, sinó als altres. Una neteja molt interessant és la que fa la carta de l’eremita, que se’n va. És la capacitat d’allunyar-te del soroll, de la gent, per fer una destil·lació. És que la vida de cada persona és un camí iniciàtic, d’aprenentatge i de mort. I quan has après, tornes a desaprendre, deixes, agafes, és continu. I tot és passatger.
Venint a viure aquí, ¿de què t’has descarregat?
D’obligacions socials, perquè no tinc cotxe: ni casaments ni batejos, fins i tot de poder dir que no quedem a un amic. I també del consum. Aquí les coses es fan molt relatives, no hi ha tanta promiscuïtat ni necessitats com a la ciutat.
Quan amb quaranta anys vas decidir marxar de Barcelona per venir aquí, deies que si calia menjar arrels, en menjaries.
No em va caldre, però vaig passar molt de fred, perquè la casa no estava tancada com ara i això ja és el Pirineu. No tenia aigua corrent, ni lavabo, no tenia res. Però hi havia llum i em va donar l’esperança que podia viure aquí, perquè si hi ha llum, hi ha nevera. I com que m’agrada caminar, baixava a peu a la Pobla a buscar menjar. El que havia après ja de la meva mare ho volia fer tan net que només ho podia fer aquí i sense dir-ho a ningú. I per boca-orella al cap d’uns anys van descobrir-ho.
Quan parles de la mort, dius que la idea que els cucs et mengin no et fa cap angúnia.
No, és un procés natural. La mort no em fa por, perquè no s’acaba res: m’ho han demostrat les ànimes que se m’han aparegut. Ho tinc tot preparat i ho tinc molt fàcil: amb el poc que peso, amb una caixeta molt senzilla n’hi haurà prou. I a cinc minuts d’aquí hi ha el cementiri, hi has passat per davant.
Aquests dies la gent ha estat pendent de la loteria.
Però això és una manipulació que ens fan. És que està tan mentida tot. El poder viu de nosaltres. És un exemple de la no integritat de la teva unitat. Si penses que la sort ha de venir per una cosa així, torna a ser la teva mandra d’actuar.
¿I què és important, doncs, per a tu?
Fer el que sento, encara que impliqui menjar arrels. He triat aquest camí perquè vull sentir que les coses són de veritat. Que són la meva veritat.
El llibre es completa amb la baralla de cartes dels 22 Arcans Majors dibuixats per Amor Estadella, que s’obsequia a tothom qui el compri.
Primera edició: novembre de 2023
© del text: Amor Estadella i Oriol Sauleda
© de les cartes: Amor Estadella
© d’aquesta edició: Edicions Siderals SL
2
1
