L’empresari farmacèutic i mecenes Antoni Vila Casas (Barcelona, 1930-2023) va morir el passat dijous 14 de setembre als 92 anys. Ell es definia com “una persona que sap escoltar”. Durant un seguit de converses que van tenir lloc fa pocs anys, em vaig dedicar a escoltar aquest col·leccionista d’art que va fer créixer un gegant farmacèutic, que ha donat suport a la cultura i a la recerca, que ha restaurat edificis per posar-hi museus, que va perdre el pare massa aviat i que parlava sense complexos ni ínfules –i amb un punt de murrieria– dels diners, del país i de l’època que li va tocar viure. Reproduïm ara la primera d’aquelles converses (inclosa en un llibre de circulació restringida que l’empresari va fer arribar als seus amics i coneguts: El que pensin de mi no m’interessa gens, editat per Viena).
¿Qui és Antoni Vila Casas?
Una persona que fa camí caminant.
N’ha fet molt, de camí.
Però he anat pas a pas, sense plantejar-me d’entrada un horitzó global. Els projectes no els penso mai en conjunt. Si penso que m’agradaria fer una cosa, la començo. A mesura que veig que em va sortint bé, hi vaig posant confiança i mitjans. Si ho programes tot de cop, tens més clars els passos que has de fer. En canvi, jo em sorprenc a mi mateix a mesura que vaig fent passos. És la manera en què sé fer les coses. Hi ha persones que construeixen la seva vida amb molt de mètode, i potser arriben més lluny amb menys esforç, però si jo ho pensés abans tot, no arribaria on arribo perquè m’espantaria i no gosaria continuar. Si hagués fet el projecte del laboratori o de la Fundació, segurament m’hauria frenat abans. L’objectiu sí que me’l poso, i vaig fent el que calgui per arribar a aquella fita. Per exemple, jo volia ser el primer laboratori d’Espanya. Recordo que deia als meus empleats i venedors extremenys, sevillans o gallecs: “Nosotros seremos el primer laboratorio del país”. I ells em preguntaven: “Don Antonio, ¿esto lo dice de verdad?” Jo els deia que sí, que tinguessin fe. I amb la fusió amb Almirall vam arribar a ser-ho.
Els objectius que es proposa són ambiciosos.
Ambiciosos però possibles. I busco els camins per aconseguir-los.
Ara està consagrat a la Fundació Vila Casas i, doncs, a la promoció d’artistes contemporanis. ¿Per què ho fa? ¿Per amor a l’art?
Ho faig sobretot per fer un servei al país, fent una cosa que no estava coberta: donar visibilitat als artistes del meu temps i recuperar artistes oblidats. És una tasca que em plau i que les institucions no fan o no poden fer, potser perquè pensen que els artistes del moment actual no despertarien l’interès del públic.
Diu que l’incomoda que se’l conegui com a mecenes.
Més que mecenes, soc filantrop. Mecenes és una paraula pomposa. Em sembla que ajudo a fer coses que són bones per al país. Crec que si la societat s’ha portat bé amb tu, tu t’has de portar bé amb la societat. Em dedico a donar suport a la recerca mèdica i a promocionar artistes contemporanis catalans, i d’aquesta manera torno a la societat part del que m’ha donat.
Si traiem l’empresari farmacèutic i el filantrop, ¿què en queda?
Una persona positiva, que s’ha fet a si mateixa i que ha intentat fer aportacions que pensa que valen la pena. Una persona creativa, que té idees i que li agrada portar-les a terme. Un home que de petit es va sentir molt sol quan va morir el seu pare. Que va veure que hauria de pencar. Que se’n va sortir amb les habilitats que Déu li va donar, sense emprenyar-se amb ningú. Que té molts interessos. Que té clar que val més ser pacient que agressiu. Sovint penso en el meu pare, que era molt trempat, i miro de ser agradable sense ser servicial. I si un amic té problemes, intento ajudar-lo en la mesura de les meves possibilitats (però si em demana que l’avali no ho faré, perquè sempre que he avalat algú he acabat pagant). Soc també una persona que sap escoltar. Crec que s’ha d’escoltar a tothom. Si escoltes atentament algú, pots tenir la idea de fer alguna cosa. No cal que sigui una persona gaire intel·ligent, només cal que tingui experiències vitals diferents de les teves. Escolto la gent amb atenció i, gràcies a això, tinc idees. Sempre se me n’ocorren, d’idees. A vegades, només escoltant ja et trobes les respostes fetes. I a vegades després d’escoltar a tothom et poses a pensar i se t’ocorre la idea.
¿Li preocupa la imatge que la gent tingui de vostè?
El Serrat té una cançó dedicada a Joan Salvat-Papasseit que jo he fet meva. Diu així: “I el que pensin de mi no m’interessa gens, no m’interessa gens, no m’interessa gens…”. Aquest és el meu lema i aquesta és la cançó que vull que posin quan em mori. Ho he deixat dit a la meva dona: que la cantin el dia que me’n vagi d’aquest món, juntament amb el Virolai. En efecte, el que pensin de mi no m’interessa gens. O m’interessa molt relativament. Si em preocupés pel que pensen de mi, potser no faria res. Si una cosa penso que està malament, no la faig. I si la tinc clara, la tiro endavant. Però deixar de fer coses pel que puguin pensar de mi, això sí que no. En qualsevol empresa o feina has de prendre decisions, i a vegades no són agradables. Si penso que les he de prendre ho faig, i si els altres no ho veuen bé, doncs què hi farem. És la meva veritat. Tothom actua segons la seva veritat. La gent no fa les coses perquè sí, les fa perquè en aquell moment sent que les ha de fer. Miro de no ser mala persona però, a part d’això, faig el que crec que he de fer.
¿Com sap què ha de fer?
Cada dia faig examen de consciència. És una cosa que vaig aprendre dels jesuïtes. Vaig fer el batxillerat als Jesuïtes de Casp: allà, si tu estudiaves normal i no feies res per cridar l’atenció, et tractaven perfecte. No havies de fer cap examen a final de curs si els havies anat aprovant tots, de manera que aprovaves el curs sense adonar-te’n. Els jesuïtes em van donar una formació ignasiana molt sòlida, i em deien que cada nit havia de fer un examen de consciència. Havies de mirar si havies fet pecats i, si n’havies fet, t’havies d’anar a confessar. Jo hi anava cada divendres, però a vegades no tenia cap pecat per confessar. Aquella pràctica em va agradar i la vaig incorporar per sempre, però a la meva manera: cada nit repasso com m’he portat, i si m’adono que he fet una cosa mal feta, penso com puc reparar-la. Reconsiderar el que fas és important. Quan em fico al llit em pregunto què he fet aquell dia i quins problemes tinc. Si detecto un problema, m’aixeco, l’escric i, escrivint-lo, de vegades en trobo la solució. Escriure el problema m’ajuda a veure’n la sortida, el camí a seguir. Així l’endemà ja m’aixeco tranquil.
¿Ha passat mai que els remordiments de consciència li impedissin dormir?
Quan em vaig separar de la meva primera dona, l’Ana. Sempre he intentat no perjudicar ningú, i en aquell cas era evident que la perjudicava a ella. Em trobava en la disjuntiva de perjudicar una dona o una altra. Si hagués tornat amb la meva dona hauria perjudicat la persona que més estimava, la que va acabar sent la meva segona dona, la Montsi. Sabia que la culpa de tot la tenia jo, i em va costar moltíssim prendre una decisió. Però si tornava amb l’Ana, a la Montsi li haurien dit de tot i jo hauria estat crucificat la resta de la vida, perquè l’Ana sempre m’ho hauria retret i m’ho hauria fet pagar: “Después de lo que me hiciste…”. Hauria estat molt difícil reconstruir la confiança. Al final vaig pensar que no tenia sentit perjudicar la persona que més estimava i amb qui em trobava millor. Deixar la custòdia de la filla de la Montsita al pare de la nena potser va ser egoista per part nostra, però quan el seu pare es va tornar a casar ella va venir amb nosaltres. La noia, a qui estimo com si fos filla meva, va estudiar medicina i va viure amb la seva mare i amb mi fins que es va independitzar. Vaig procurar ser just amb la meva primera dona, em vaig portar amb ella tan bé com vaig poder. L’Ana es va quedar la casa de Pals, la casa de Barcelona i la meitat de les accions del laboratori, amb la condició que si es tornava a casar havíem de refer els tractes. També havia tingut remordiments anys abans, quan vaig tenir una aventura amb una noia de Madrid. Però aquí al final van guanyar els remordiments.
Admet que ha tingut sort.
He tingut sort perquè, com que he treballat molt, se m’han presentat oportunitats. Però sí: n’he tingut molta, molta. Vaig fer el cim de la meva carrera farmacèutica amb l’aceclofenac, una molècula que vam poder registrar i comercialitzar a tot Europa. Però la vaig descobrir per pura sort: vaig tenir l’encert de col·locar un radical en l’únic lloc d’una fórmula on no ho havia fet una patent de Ciba-Geigy. Com a empresari vaig tenir sort en moltes coses, sobretot durant el govern del PSOE. La majoria d’empresaris es van esverar amb l’entrada dels socialistes al poder, però a nosaltres ens va anar molt bé.
Ha fet una fortuna.
Però no he treballat mai per guanyar diners. Els diners han estat una conseqüència de fer el que m’agrada. Els diners arriben quan et surt bé la feina que fas, però fer diners no és mai tan important com fer un bon producte. Quan he descobert un producte, m’ha fet molta més il·lusió pensar que alleujaria el dolor dels qui se’l prenguessin que no pas que em faria guanyar molts diners. El primer objectiu d’un laboratori farmacèutic és curar persones i alleujar dolors. Si un producte es venia, jo estava content perquè l’havia encertat i el medicament funcionava. Amb els meus socis m’he portat com calia: els negocis els feia jo, però de tots els negocis en cobràvem sempre una tercera part cadascun. Tenir massa diners és una distorsió: pot passar que la gent t’ho perdoni tot només perquè ets ric.
¿Els diners fan la felicitat?
Et treuen patiment. I no tenir diners et pot fer sentir desgraciat. Fa molts anys em vaig comprar una caixa de netejabotes. Me la va vendre un senyor que estava netejant botes a l’Hotel Oriente, a la Rambla. Quan em preguntaven per què l’havia comprat, jo responia que si un dia ho perdia tot, sempre em podria guanyar la vida netejant botes. “Aniré a l’aeroport a raspallar sabates i alguna propina em donaran”. Encara la tinc, la caixa, tot i que avui tothom porta vambes i no sé si em faria gaire servei. N’he guanyat i n’he perdut, de diners. El dia que tinc comitè financer em poso negre, perquè veure com baixen els diners no fa gaire gràcia. Guanyar diners és difícil, però és més fàcil guanyar-los que administrar-los. Acumular diners no et fa feliç, el que et fa feliç és gastar-los en coses que facin goig i que creguis que valen la pena, com els meus museus o la investigació mèdica. Jo per viure necessito ben poca cosa. De menjar, el que més m’agrada és el pa amb tomàquet amb truita, les patates bullides, els pèsols, les costelles, el fricandó, el gelat de Xixona, les cireres… Això no val diners. I mentre tingui un racó on pugui estar tranquil, m’és igual viure a Barcelona que a qualsevol poble de Girona. Perdre tot el que tinc em sabria greu per una qüestió d’orgull, però seria ben capaç de viure amb molt menys. La felicitat arriba quan estàs en pau amb tu mateix i fas coses sense perjudicar ningú.
¿És estalviador?
Soc molt auster. Aprofito els sobres que m’envien per escriure-hi notes. I de camises sempre me’n compro dues d’iguals, perquè quan es fan malbé, de dues camises en pots fer una. Aquesta que duc avui no m’agrada gaire: quan se’m comenci a desfilar, fora. Però normalment de dues camises tronades en surt una de nova que aguanta una bona temporada. Tinc una cosidora a sota de casa que m’ho fa. Encara conservo roba dels anys vuitanta. Però les americanes de fa trenta anys no em corden perquè m’he engreixat.
Es deu haver guanyat enemics.
Potser tinc enemics, però mai ningú podrà dir que he parlat malament d’algú o que m’he portat malament amb algú. Això de no parlar malament dels altres ho vaig aprendre d’un amic meu, en Josep Esteve. La gràcia és dir les coses amb un somriure i sense ofendre ni trepitjar ningú. I si veig que parlen malament d’un amic o d’algú que m’estimo, el defenso. Si deixes que algú parli malament d’una altra persona i no fas res per impedir-ho, li estàs donant via lliure perquè un altre dia parli malament de tu. Hi ha gent que em retreu que no critico mai ningú. ¿Què em comportaria? No en trauria res de bo. És millor no parlar de la persona que criticaries, o fins i tot disculpar-la. L’Esteve sempre ho disculpa tot, i es veu que el meu pare també ho feia: no jutjava ningú amb acritud i sempre trobava la manera de justificar conductes que tothom condemnava. Crec que no jutjar durament els altres és un encert. De petit jo tenia un caràcter més agressiu, però a mesura que m’he anat fent gran m’he anat suavitzant i m’he anat assemblant més al meu pare. Hi ha coses que abans estaven molt mal vistes, com per exemple que la gent se separés: es veia com una vergonya. És millor no ficar-se en la vida dels altres, la vida dóna moltes voltes. Jo mateix em vaig separar. Tinc un amic que sempre va vestit elegantíssim, és pur disseny. Pot portar una camisa vermella, uns pantalons vermells, uns mitjons vermells i unes sabates blanques. Puc fer comentaris sobre la manera com vesteix, però no els faré mai en negatiu, mai per burlar-me’n.
És conciliador.
No recordo mai haver-me pegat amb ningú. Només una vegada, quan era nen, em vaig barallar amb el fill d’un notari. Es deia Burgos Bosch. Li vaig clavar una bufetada perquè em va fer la traveta o alguna cosa així al col·legi. Però barallar-se de veritat és un risc, perquè pots perdre. I no val la pena. No m’agrada estar emprenyat amb la gent, prefereixo estar bé amb tothom. Si algú no em saluda, jo tampoc el saludo a ell, tot i que a vegades no me’n recordo i el saludo com si res. De tota manera, també entenc que és més fàcil tenir bons sentiments quan mai has tingut motius per tenir-ne de dolents. Soc conscient que formo part dels afavorits. I que el món no és just.
Se li deu acostar molta gent per interès.
Però només faig favors a amics. El net d’un amic va tenir el mateix càncer que jo, un limfoma, i van crear la Fundació Small contra el càncer infantil. Els faltaven diners i els vaig ajudar, perquè m’ho va demanar l’avi del nen malalt. Jo he tingut un càncer i sé com et fa patir aquesta malaltia. Doncs imagina’t si els malalts són nens. D’altra banda, el metge que em va tractar a mi em va demanar que els ajudés a finançar un nou hospital de dia per a malalts de càncer a la Vall d’Hebron, i ho vaig fer. Col·laboracions com aquestes les faig perquè són sanitàries.
D’amics de veritat, ¿en té?
Això de l’amistat és curiós. Tinc més afinitat amb segons quins amics que amb segons qui de la família, perquè els amics els tries i la família et ve donada. Intento aprendre de les virtuts dels amics. Quan em vaig separar de la meva primera dona, vaig perdre els amics que tenia. Tots es van posar de la banda d’ella. I els ho vaig agrair, perquè ella els necessitava més que jo. Però molts d’aquells van acabar tornant. Sí que tinc amics, però la meva dona actual és poc de sortir, prefereix estar-se a casa. No li agrada gaire la vida social.
¿I a vostè?
Selecciono els llocs on vaig. Em conviden a molts actes i trio els dels meus amics. Els actes socials són l’oportunitat de coincidir amb gent coneguda.
Diu “la meva dona actual”, però fa trenta anys llargs que és la mateixa.
Sí, fa més de trenta anys que dura. I que duri. La Montsita és la dona de la meva vida, la meva família, la persona que més m’estimo. Es diu Montserrat Pascual Samaranch, és neboda del Samaranch. Un dia estava amb ella a La Riera, un restaurant del Serrat, i em va dir si m’hi pensava casar o què. Vaig fer una riallada tremenda, em vaig tirar enrere i vaig trencar la cadira. Jo no comptava a tornar-me a casar, ja estava bé com estava. Però es veu que una tia seva li havia comentat que s’havia de casar. No li vaig saber dir que no. Ens vam casar el 1987, al jutjat de Barcelona, quan ja feia cinc anys que oficialment estàvem junts. Els padrins de boda van ser el meu germà Enric i un gran amic, Antonio Roqué.
No ha tingut fills.
Durant una època em va saber greu, però ara penso que he pogut fer el que he volgut precisament perquè no he tingut fills que em lliguessin. Tinc una llibertat tremenda que no tindria, perquè els fills em comportarien obligacions i em farien patir. En moltes coses he pogut ser valent perquè no he tingut fills per mantenir. Ara puc fer el que vull amb els diners que tinc perquè sé que m’acabaré abans jo que els diners. A més, crec que hauria estat un mal pare, hauria tendit a exigir-los molt perquè fossin els millors. Estic content: no deixaré ningú insatisfet. Gràcies a la Fundació, no he de fer testament. Hi ha gent atemorida pel que passarà amb els seus fills quan ells es morin. No és el meu cas: quan em mori, em moriré i ja està. Deixo unes rendes a la meva dona, i la resta a la Fundació. Ningú es barallarà per la meva herència, mira que bé, quin descans. Totes les famílies es barallen per l’herència, no falla, és una cosa que passa sempre. M’ho va dir en Puig Salellas, el notari: en aquest món, la gent només és baralla per diners.
És burgès, fill de burgesos. ¿Encara existeix la burgesia?
Existeix, però n’hi ha menys. I els pocs burgesos que queden es pensen que són exquisits, han perdut els valors de l’esforç i el sacrifici. Hi ha una classe burgesa que viu molt bé i els seus membres es creuen els més educats, els més rics, els més distingits. Una mica com era la meva mare. Li importava molt que ens relacionéssim amb gent de bona família com nosaltres. Estava molt preocupada per les aparences. Li va sorprendre que la meva primera dona, parlant dels seus avis, digués “iaio” i “iaia” en lloc de dir avi i àvia. Avui, de burgesia amb compromís i vocació de servei al país, en queda ben poca.
¿El poder corromp?
No necessàriament. He tingut tractes amb ministres i directors generals de sanitat que no funcionaven pas amb sobres ni res semblant, i això que els càrrecs públics tampoc cobren tant. Sí que pot passar, almenys quan les indústries anaven bé, que acceptin convits d’empresaris. Venen a veure el teu laboratori, els portes a un hotel, a dinar i a sopar. Però jo crec que això no és deixar-se corrompre. L’honestedat comença i acaba en un mateix, a tot arreu hi ha gent honesta i gent que intenta aprofitar-se de les situacions. El poder no corromp per definició, però sí que transforma el teu entorn. A mi em feien molt més cas quan tenia els laboratoris que ara.
¿Com veu el món d’avui?
En dec tenir una visió bastant antiga, perquè tinc els anys que tinc. En algunes coses puc estar al dia, però també n’hi ha moltes que se m’escapen. És lògic i comprensible que les generacions joves pensin diferent.
¿Segur que en té una visió antiga, vostè?
Tinc interès pel que es fa ara, llegeixo i escolto gent. M’expliquen coses i en trec conclusions. Però, per exemple, si em parles de fotònica, no en tinc ni idea. I és la investigació i la indústria del futur. I aquí tenim el millor centre de fotònica del món. Un altre exemple: el grafè, un al·lòtrop del carboni. És un material flexible i dur que té moltes aplicacions industrials. Te’n puc dir quatre coses perquè ho he escoltat en converses, però hi ha gent que en sap moltíssim. Avui en dia els qui saben les coses importants són els matemàtics, els físics i els químics. Han agafat el relleu dels advocats, metges i biòlegs. Els científics actuals es miren el món des d’un prisma diferent, jo no hi puc arribar. Sé que existeix la fotònica i que existeix el grafè, i ja està.
És sobiranista.
Sí: separatista. Independentista. Espanya no ens tracta bé ni ho farà mai. Si Espanya ens tractés millor, segurament jo no me’n voldria separar.
¿Des de quan és independentista?
La meva família és catalanista des de sempre. Durant la Caputxinada, a la meva mare no la van enxampar al convent dels Caputxins de miracle. A ella li agradava molt el papa Montini: trobava que abans era d’esquerres i que s’havia tornat massa de dretes. Era una dona amb idees força avançades, intentava adaptar-se als temps en temes com les relacions prematrimonials. I venia d’una família molt catalanista. La del meu pare, en canvi, era una família molt de dretes. L’avi havia sigut diputat de Corts per la CEDA. A mesura que els fills ens vam anar fent grans, ens vam tornar catalanistes i separatistes. D’Espanya nosaltres en tenim un tros. I aquest tros té uns beneficis i paga a Espanya una quantitat important. Espanya no ens deixarà mai subsistir, perquè necessita la nostra part per mantenir Extremadura, Andalusia, Galícia, Castella… Als bascos els reconeixen uns derechos adquiridos. Nosaltres també en tenim, i de més antics, però no deixaran mai que els nostres diners els gestionem nosaltres mateixos i fem les inversions quan ens interessa. A sobre, diuen mentides contínues sobre nosaltres. Per això l’única solució és marxar-ne. Si Catalunya hagués tingut el concert basc no hauria crescut tant l’independentisme, perquè els catalans de seguida ens conformem. Tenim un altre defecte: no ens posem d’acord entre nosaltres, ens barallem massa.
No n’hi ha gaires, d’empresaris que es declarin independentistes.
Amb els meus amics no puc parlar d’aquest tema. Els fa por la independència perquè avui encara es guanyen la vida com a empresaris. Però no tenen en compte que els mercats canvien, i que si continuem a Espanya estaran cada cop pitjor. Haurien de pensar en els seus fills. Hi ha molts catalans que són espanyolistes. Els reconeixeràs pels colls de les camises. Si el coll de la camisa el porten obert, són espanyolistes. Si porten la camisa com la porto jo, així tancada, són catalanistes. En la política hi entra una part de sentiment. A la gent amb patrimoni li fan por els canvis. Però aquesta és una mirada curta. Si Catalunya fos un estat, a la llarga tot aniria millor. En un país petit és més fàcil garantir el benestar i la cultura. El que passa és que la independència de Catalunya crearia un problema a Europa, perquè els ciutadans d’altres regions –com els flamencs o els bretons– ens podrien prendre com a exemple i també es voldrien independitzar, i Europa ara mateix no està gaire forta.
¿La humanitat avança?
En general, sí. Progressem. Quan has viscut tants anys com jo, has vist molts canvis. Però tampoc cal que ens dediquem a avançar destruint el que ja teníem. N’hi ha que pensen que qualsevol cosa nova és millor; jo, no. No necessàriament. Potser ara em sortirà l’home de dretes, però crec que hi ha coses del passat que mereixen respecte. Si una cosa funciona, no te la carreguis. Qualsevol cosa nova no és millor, només és millor si la fas més bé que la que ja hi havia. En els temes socials, hem anat avançant. Però sempre s’avança fent una mica de corba. Crec que les esquerres fan avançar els països i les dretes els administren, són dos cicles diferents. Als Estats Units encara no tenen Seguretat Social, i com a país funcionen. Però Europa és una altra cultura.
¿Millor o pitjor que la cultura americana?
El capitalisme salvatge no és el meu model, però Estats Units és un país amb coses molt bones. Allà tenen un respecte autèntic per la persona que ha estat capaç de fer un pas endavant en qualsevol camp. T’obren portes, t’escolten. Aquí la gent amb empenta, més que respecte, provoca enveja. I als Estats Units tothom pot arribar a ser el president del país. Això ho deien i ningú s’ho acabava de creure, però amb l’Obama ens ho han demostrat.
El somni americà potser encara existeix. ¿I el català?
Quan jo era jove si treballaves, te’n sorties. Ara, encara que treballis, si no tens un mínim d’estructura, un mínim de coneixement i un mínim de finançament, és molt difícil que te’n surtis. La classe mitjana s’ha extingit. Els professionals liberals (advocats, arquitectes, metges) avui en dia són funcionaris o viuen com poden. La majoria de metges treballen a la Seguretat Social i la majoria d’advocats treballen en grans bufets. Això és un problema.
¿Per què?
Abans els metges, advocats i arquitectes podien treballar individualment i es guanyaven bé la vida. Els metges visitaven a casa seva i els advocats tenien un despatx propi a l’Eixample. Ara han de tenir un bufet amb vuitanta o cent persones. Els farmacèutics encara poden obrir una farmàcia, però se’ls acabarà aviat: estic segur que al final els medicaments es vendran al supermercat. I ja tindrem milers de farmacèutics al carrer. Abans hi havia tretze persones a cada autopista cobrant tiquets, i ara no hi ha ningú.
I el món s’ha especialitzat.
Quan vaig començar a la indústria farmacèutica, jo tocava totes les tecles: feia el producte, el registrava, deia com s’havia de fabricar, deia com se n’havia de fer la publicitat, deia als venedors el que havien de dir, etcètera. Ara hi ha el departament de producció, el departament de qualitat, el departament de màrqueting, etcètera. Això té avantatges, com ara que ets molt més potent. Però té l’inconvenient que una persona no pot decidir mai sola, està obligada a treballar en equip. I treballar en equip és molt més lent. Si jo hagués treballat en equip no hauria pogut fer tot el que vaig fer. Jo abans coneixia una mica de tot, preguntava, tenia criteri i decidia. Tenia una visió panoràmica de tota la indústria. Em preocupaven tant els problemes de producció com els de qualitat, els de venda i els de magatzem. Avui en dia preguntes alguna cosa a algú i et diu “això no és cosa meva”.
Un especialista és algú que cada cop sap més sobre menys, fins que ho acaba sabent tot sobre res.
L’especialització és molt bona però té aquest handicap. S’ha avançat molt, però cadascú està obligat a jugar només el seu paper. En temes mèdics, avui el diagnòstic el fan les màquines. El metge després el llegeix i et posa el tractament.
Hem perdut la figura del metge de capçalera.
És una figura molt important, és la persona que t’ha de conduir. Al meu metge de capçalera sempre li dic que ell no es pot posar malalt, que ha de viure més que jo o em moriré amb ell. El limfoma me’l vaig diagnosticar jo. Em trobava perfecte, em vaig notar dos bonyets que no m’agradaven gens, vaig anar al metge, em van fer un TAC i em van comunicar que era un limfoma. Al cap de quatre dies ja em programaven la químio. Em van dir que em quedava un any i mig de vida, dos com a màxim. Jo aleshores tenia 73 anys.
¿Com va encaixar el pronòstic?
Em va impressionar, no t’ho negaré. Però no vaig perdre mai la il·lusió. Si m’ha tocat, m’ha tocat. No hi puc fer res, no es tracta d’amargar-te encara més la vida. A sobre, a la meva dona li va agafar una depressió horrorosa i l’havia d’animar jo a ella. Un any després del diagnòstic li vaig dir que ja m’havia curat, per veure si així deixava de patir. Vaig tenir molta sort, perquè la químio va ser prou suportable. Només un dia em vaig trobar malament: m’havia quedat a casa per escoltar el debat sobre el estado de la nación i em va agafar un mal de cap horrorós. Em van caure els cabells i anava amb barret, això sí. Però arribava a casa i havia d’estar animat per força, per la meva dona. A la tercera sessió de químio vaig agafar una arítmia cardíaca bastant important i em van ingressar a l’UCI. La primera vegada que em van fer un PET, un doctor company de col·legi –el doctor Setoain– em va dir que el que tenia era molt seriós. Al cap de dos mesos em van fer un altre PET i el mateix doctor em va dir que estava net. Des de llavors em continuo fent el tractament cada tres mesos, però estic net. Vaig ser el primer pacient que es va tractar amb Rituximab. Soc un cas digne d’estudi als congressos d’hematologia, perquè soc la primera persona que s’ho va prendre i encara viu. Ara hi ha dues persones més en una situació com la meva, dos austríacs.
¿La il·lusió que no va perdre encara la manté?
I tant. Cada dia em busco alguna il·lusió nova. Per fer qualsevol cosa, calen tres condicions: treballar molt, tenir il·lusió i tractar bé els teus col·laboradors. Soc bastant obsessiu, quan una cosa em fa il·lusió hi penso dia i nit sense parar. Quan tenia els laboratoris només pensava en els productes farmacèutics, ara només penso en el futur de la Fundació. La meva dona em diu que no sé viure perquè em passo els caps de setmana treballant, però és el que m’agrada fer. En realitat, els caps de setmana sí que trobo temps per jugar a golf amb els amics, però en algun moment o altre em poso a mirar papers. Quan un tema t’interessa i t’apassiona, costa molt deixar de pensar-hi.
Molts artistes contemporanis estan en deute amb el seu linfoma: gràcies a aquell ensurt va reenfocar la Fundació (i la seva vida) cap a la promoció de l’art.
La idea que em quedava un any i mig o dos anys de vida em va obligar a repensar-ho tot. Vaig decidir vendre’m les accions dels laboratoris i abocar-me de ple a la faceta artística de la Fundació. Llavors jo estava fent el museu d’escultura, vaig pensar que no el veuria acabat i vaig encarregar una escultura meva a la Rosa Serra. Una escultura que encara tinc embolicada.
¿Com és això?
Ui, la Rosa Serra està enfadadíssima amb mi, però no tinc nassos de desembolicar-la. Em fa massa vergonya. Li vaig encarregar una escultura meva, de mida natural, i li vaig dir que la fes de fang. Va quedar molt bonica. Però em va dir que al forn es trencaria, que me l’hauria de fer de marbre. Com que el marbre és molt car, ens vam plantejar el guix, però no em va agradar, era horrorosa. Al final me la va fer de bronze. Li vaig dir que no fos aquell bronze patinat, que la fes d’un bronze no brunyit. La va fer així i va quedar bé, no gaire ostentosa. Però resulta que no em vaig morir, i no em vaig atrevir a posar-la al museu d’escultures. Dic que el que pensin de mi no m’interessa gens, però en aquest cas no és veritat. Vaig dir a la Rosa que emboliqués l’escultura. La va embolicar amb una manta, lligada amb cinta adhesiva i dins una caixa d’aquestes grosses de fusta. Semblava jo dins un taüt. La tenien al magatzem d’escultures. Però tothom que passava per allà s’hi feia mal. Vaig dir que el dia que fes 80 anys posaria l’escultura al museu, i ho vaig fer, però embolicada. Ja la desembolicaran el dia que em mori. Si agafo Alzheimer també la poden destapar, perquè no me’n recordaré. Ara tothom que la veu em pregunta què és allò, responc que és una escultura i diuen: “Caram, quina cosa més rara”.
¿La feina de la Fundació li agrada tant com la farmacèutica?
No són comparables, són dues dimensions diferents. Allà tenia mil treballadors, aquí només en tinc vint-i-cinc. Aquella era una feina objectivament important, aquesta és una feina menor: m’aporta sobretot satisfacció a mi mateix i em té entretingut. Hi dedico molt temps, em distrec, em manté viu i em satisfà molt. Però sé que ens adrecem a un públic restringit: de gent que tingui interès real per la cultura, no n’hi ha gaire. El que més m’agrada és triar els artistes i poder-los conèixer. Fer les programacions també em diverteix molt. Els números me’ls fan i només els superviso un cop l’any. Els laboratoris eren molt absorbents, però la Fundació també requereix una gran dedicació diària, perquè m’hi implico molt personalment.
¿Fer-se vell té coses bones?
Si t’ho prens bé, sí. El cos té molèsties, has d’assumir que hi ha coses que ja no les pots fer. Quan m’aixeco del llit, em fa mal tot. Però pots dir més clarament el que penses. Jo encara tinc el cap clar i encara em diverteixen les coses. L’estiu passat em va fer il·lusió mirar quatre temporades de la sèrie Joc de trons, la que va regalar Pablo Iglesias al rei, i m’ho vaig passar molt bé. A la platja no hi vaig, perquè si m’estiro a la tovallola no puc aixecar-me, amb els braços no tinc prou força per alçar el cos. Però m’agrada jugar a golf i vaig amb el vaixell d’uns amics, tot i que em costa pujar l’escala.
¿Quantes pastilles es pren al dia?
Sis al matí i cinc al vespre. Per a la pressió, el colesterol, les plaquetes, la gota… Prenc un antioxidant, una aspirina infantil per evitar la coagulació de la sang, el Sermion per a la circulació cerebral, una pastilla per no tenir marejos, una altra per no anar restret… I el Diazepan, que no falti.
¿Des de quan pren Diazepan?
Em vaig acostumar a prendre-me’l l’any 64, per anar a dormir. I encara me’l prenc cada dia, en sóc un addicte. Diuen que les benzodiazepines fan perdre la memòria: les d’efecte ràpid potser sí, perquè la gent n’abusa; però el Diazepan tinc comprovadíssim que no. Suposo que m’adormiria sense prendre-me’l, de fet algun cop me n’oblido. Però també em va bé com a descontracturant muscular.
És creient i practicant en la indústria farmacèutica.
Sí, sí. Però prefereixo prendre medicaments antics, perquè ja està comprovat que no produeixen efectes dolents. Quan llegeixes els prospectes dels medicaments nous és per no prendre’n cap, de tants efectes secundaris possibles. Diuen que un de cada cent pot tenir no sé quin efecte greu. I si sóc aquest un? Almenys els productes antics ja me’ls conec. A vegades m’agafa una mica de mal de cap a la tarda, em prenc un paracetamol petit, de 300, i em marxa.
I en Déu, ¿hi creu?
Crec que venim d’una casualitat molt grossa. I potser tots som una cosa petita dins d’una cosa més gran. Potser soc un dels meus glòbuls rojos, blancs o plaquetes. Quan anava als jesuïtes, hi havia moments en què sí que creia en Déu. Després em vaig fer gran i vaig pensar que el cel i l’infern ja els passem aquí. Ja crema prou la vida per pensar en un per-sempre-més. Però crec que, en el fons, la religió va bé, ofereix consol a qui en necessita. Els valors del cristianisme són sans. I jo tinc un pòsit catòlic, perquè m’han educat en aquesta religió. Puc ser més o menys creient, però és la meva educació i la meva religió. El cristianisme no deixa de ser un marxisme, i quan va sorgir devia ser revolucionari. Això de compartir la riquesa, d’ajudar-nos els uns als altres… Els manaments de l’església van servir per posar ordre, perquè l’Edat Mitjana devia ser un caos. L’altre dia algú em va dir que l’important és no perdre els valors i les virtuts, perquè són el que realment aguanten la civilització. Ara bé, l’Església s’haurà d’adaptar o es quedarà sense clientela. La societat d’avui està feta de gent que se separa, això és un fet. L’Església hauria de fer seva aquella frase d’Adolfo Suárez: “Elevemos a categoría de ley lo que es normal en la calle”.
¿Quins són els seus valors i virtuts?
La meva virtut principal és que he procurat no fer mal a ningú i que he ajudat la gent sempre que he pogut. Ajudar els qui pateixen malalties em sembla una bona causa.
¿Quines persones té com a referents?
Més que en persones, em fixo en maneres de ser. M’agrada la gent que sap escoltar, la que vertaderament actua d’acord amb el seu criteri. La que posa les idees per davant del benefici personal. La gent despresa. El meu gran referent és el meu pare. En moltes coses soc com ell o voldria ser com ell, i no vulguis que em comporti d’una altra manera perquè no en sabré. No em sortirà, em trobaré incòmode: seré una persona que està fent una comèdia. El meu pare era molt de la broma, no es prenia seriosament a si mateix. S’agafava les coses amb calma, sense esverar-se, i amb bon humor. Era molt Vila, molt emotiu. La mare era més lluitadora, amb unes conviccions que amb els anys se li van anar arrelant cada cop més. A mi m’ha passat el mateix que a ella, en aquest sentit. La mare es va anar tornant cada cop més d’esquerres: va passar de ser classista a sentir-se proletària.
¿Els Vila són emotius?
Sí, ens emocionem molt per qualsevol cosa. Jo sento un concert que m’agrada o veig una pel·lícula que m’agrada i de seguida se m’humitegen els ulls, tant si és trista com si és divertida. Si m’ho passo bé, ploro. La meva dona em mira i exclama: “Ja comencem!”. També ploro amb el futbol, quan marquen un gol i s’abracen. I m’agrada fer coses pròpies de galant romàntic. Després de separar-me, un dia que volia sorprendre la Montsita, vaig omplir tot un pis de clavells i roses.
¿En quin idioma pensa?
En català, suposo. De petit, a casa, parlava en castellà tant amb el pare com amb la mare. No sé ben bé per què, però als fills grans els parlaven en català i als dos petits en castellà. No ho feien perquè quedés més fi. Devia ser per les minyones: tenim dues cuidadores gallegues. I a l’escola dels jesuïtes també ens parlaven en castellà. Jo vaig començar a parlar en català a la universitat. Per escriure, em sento més còmode amb el castellà. Soc fill del meu temps. Quan he de fer una carta en català, l’escric en castellà i la faig traduir. Si només és una nota, ja m’atreveixo a fer-la directament en català. A l’època dels laboratoris havia de tractar molt amb l’administració de Madrid, i jo era dels pocs catalans que no se’ls notava l’accent.
Vostè ha sortit en una sèrie.
Vaig fer d’extra a Nissaga de poder. Sempre explicava als amics del golf per on aniria l’episodi de la setmana següent, i sovint l’encertava, per intuïció. Els vaig dir que jo donava les idees a Josep Maria Benet i Jornet, però no s’ho creien. I els vaig preguntar: “¿Què he de fer perquè us ho cregueu?”. Em van respondre: “Hi has de sortir”. I ja em tens intentant accedir al director de la sèrie. Em va ajudar en Carles Vilarrubí, que era veí meu i en coneixia el director. Em van dir que hi anés un dijous i que sortiria a Nissaga. Els encarregats de vestuari em van canviar la jaqueta que duia per una de més informal. Em van deixar ser un “extra amb frase”. Entrava al bar del Xato i em posava a llegir el diari Avui. La meva frase era “adeu, tingui” i deixava una moneda de cent pessetes damunt la taula. L’episodi es va emetre un divendres poc després de les tres de la tarda. Al cap de mig minut d’haver-hi sortit jo, el telèfon de casa no va parar de sonar. “Escolta, però què fas a la sèrie?” I jo: “No us ho crèieu, doncs hi he hagut de sortir perquè us ho creguéssiu!”. A partir d’aleshores hi va haver algú que em preguntava si, a part de tenir els laboratoris, també em dedicava a actuar. Vaig seguir aquesta sèrie i la de després, però ara les sèries d’aquí ja no m’agraden. A fora, en canvi, en fan de boníssimes.
És un home elegant. ¿És presumit?
M’agrada anar bé, arreglat. Quasi sempre porto les corbates blaves, de punt i tallades.
Sembla discret.
No acostumo a treure pit. M’agrada fer bé les coses pel plaer de fer-les bé, encara que ningú em digui que les he fet bé. El meu pare era un tio collonut, però no es donava gens d’importància, i jo intento fer com ell.
És enginyós.
Els catalans el portem de fàbrica, l’enginy. També hi ha qui no en té gens.
¿Què el sedueix més, la intel·ligència o la bellesa?
Tinc debilitat per l’estètica. L’estètica la veus, la intel·ligència l’has d’entendre, requereix un esforç doble. La intel·ligència també pot ser molt bonica, però caldria saber què entenem per intel·ligència. ¿És més intel·ligent qui parla bé o qui diu la veritat? Amb la bellesa no hi ha error possible, perquè és una percepció personal: si una cosa t’agrada, t’agrada.
Entre fons i forma, ¿es queda amb la forma?
En l’art, m’atrapa més la forma que el concepte. No compro la pintura pel missatge que transmet sinó pel plaer estètic que em produeix. I un restaurant m’agrada si l’espai és agradable i m’hi trobo bé. M’importa menys si s’hi menja millor o pitjor, sempre que la qualitat dels plats sigui correcta.
Ha rebut moltes distincions, com la Gran Creu de l’orde del Mèrit Civil 1996, la Creu de Sant Jordi 1999, el premi Montblanc al Mecenatge 2004 i la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat de Barcelona 2013, entre d’altres; i l’han fet membre de l’Academia Iberoamericana de Farmacia (1998), de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2003) i de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya (2004). [I el 2022, la Medalla d’Or de la Generalitat.] ¿Se sent prou reconegut?
Sí. Però més que esperar possibles reconeixements, a la vida t’has de sentir bé amb tu mateix. Ets tu qui millor coneixes la teva història. I és millor fer les coses sense esperar que te les valorin ni te les agraeixin.
El 2003, en el discurs d’ingrés a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, va afirmar que no es compraria mai un Miró, tot i que era la il·lusió de la seva vida. No va complir aquella paraula.
Anys després me’n vaig comprar un, és cert. Joan Miró és el meu pintor preferit, i arribar a tenir un quadre seu semblava una il·lusió impossible de complir. El meu Miró és molt petit, però és el quadre que m’agrada més de tots els que tinc, i potser és l’únic realment bo. El vaig comprar durant un viatge a París amb la meva dona, per celebrar els vint-i-cinc anys de casats. El subhastaven a Sotheby’s. La Montsita se’n va anar a la perruqueria i jo me’n vaig anar a Sotheby’s sol a veure com feien les subhastes, perquè de cinc a set de la tarda no tenia res a fer. A un quart de sis subhastaven aquell Miró. Primer es feien licitacions telefòniques i després era el torn dels licitadors de la sala. El preu del quadre anava pujant. Jo vaig fer una oferta, i me la van augmentar dues vegades per telèfon. Al final me’l vaig endur. Em va costar més de vint milions de pessetes, però el Miró que a mi m’hauria agradat en costava cinc-cents o sis-cents. Vaig pensar que, per aquell preu, valia la pena fer-nos aquell regal a la meva dona i a mi. Va ser difícil trobar-li un lloc a casa meva, perquè hi tenia quadres figuratius de l’època de l’impressionisme. El meu Miró té tres taques. Sembla que hi posi “Ávila”, però no ben bé. Al final el vaig col·locar a sota d’un quadre petit i de dos quadres antics de coure bo. No mereixia una paret per a ell sol, és massa petit.
¿Li fa por la mort?
No, perquè no hi puc fer res. Si em moro, què hi farem. Sé que haurà de venir. Miraré de morir-me de la millor manera possible. Als quaranta anys ja em pensava que havia viscut tot el que es podia viure i vaig arribar a pensar que ja em podia morir. En lloc de morir-me, al cap d’uns anys em vaig tornar a enamorar. Però ara soc conscient que tinc al davant un futur curt, per un imperatiu biològic. El que sí que em fa por és no arribar a veure acabats els projectes que tinc en marxa. Ara sé que he d’anar ràpid amb tot el que engego, o corro el risc de no veure-ho. Ja m’està bé fer-ho així, perquè no tinc gaire paciència. Soc incapaç d’esperar que les coses s’arreglin soles, hi he d’intervenir.
¿Es morirà reconciliat amb si mateix?
Sí. He mirat de no fer mal a ningú, he mirat de ser just, he mirat de fer alguna cosa que valgui la pena i que quedi, he ajudat gent i m’ho he passat bé fent el que he fet. A vegades m’he equivocat, com tothom. El dia que em mori, que no ho diguin a ningú: que ho anunciïn quan ja estigui enterrat o incinerat. No vull funeral. Després que desembalin l’estàtua i vinguin a acomiadar-se els amics que vulguin. Que es canti El que pensin de mi no m’interessa gens, el Virolai i aire. Apa, adeu. Morir-me em fa pena per la meva dona, però segur que ho podrà suportar i que se’n sortirà. Estaré en pau amb mi mateix, sí. I com que no tinc fills, em recordaran poc.
3
