Foto: Laura Tou
Sempre faig bromes i això ho sap tothom, i la mare de vegades em defensa de la gent i diu: és molt bromista, ell… Però de vegades també diu: no fas gràcia. Perquè diu que no sé quan he de parar una broma, i que segueixo i segueixo, i arriba un moment que les persones han de saber com i quan parar, i ho han de llegir a les cares de la resta, i afluixar, perquè si no, es fan pesats, com els borratxos. Quan vaig dir que la mare no era a casa perquè havia anat al poble perquè l’àvia havia mort, pensava que la gent riuria, però la gent va dir: pobret, i després em tractaven més bé, i és clar, no sabia com explicar que l’àvia no estava morta, i que l’àvia ens enterrarà a tots, com diu el pare, perquè sempre està malalta i quan la gent es posa malalta moltes vegades però no acaba de morir, es diu això, que ens enterrarà a tots, i com vols que l’àvia hagi mort, si encara som tots vius. La gent que m’ho va sentir dir no coneixen l’àvia i s’ho van creure, i em deien coses maques, i em feien petons i abraçades, i jo em vaig deixar fer, què havia de fer!, si el pare m’hagués avisat que no feia gràcia, com fa la mare, però em va mirar i no va dir res, i va seguir tota la nit sense dir res. En realitat la mare no havia vingut amb nosaltres perquè estava malalta, al llit, i va dir que l’únic que li venia de gust era quedar-se al llit llegint, i que li passés la febrada, i això va fer.
M’he endut una bona sorpresa quan en entrar a casa, la mare no estava al llit, sinó asseguda en una cadira del menjador, que sempre diu que són molt incòmodes i les hem de canviar, i fins que no les canviem no pensa seure-hi, tots a dinar i sopar a la cuina; doncs estava asseguda al menjador, amb un mocador al nas i els ulls completament vermells, com d’haver plorat. Jo m’havia quedat un moment a la porta de casa, intentant obrir la bústia, perquè m’han donat la clau de la bústia perquè deixi de demanar la clau de la porta principal, perquè calli, i quan he entrat la mare estava així, i el pare mirava a terra i deia: no pot ser, no pot ser. He preguntat què passava i la mare ha dit que l’àvia havia mort, i que ens estava esperant per anar a veure-la, i m’he quedat blanc, perquè he descobert que tenia un poder: el que deia es feia realitat. Després m’he adonat que era el pitjor poder perquè sempre estic dient bestieses i m’he sentit molt responsable de la mort de l’àvia, com si fos un assassí i l’hagués matat jo, i he començat a tornar-me boig, de cop no entenia què em passava a les cames, però corria per tot el menjador fent voltes a la taula amb les cadires, i després em picava molt el cap, i en realitat el que em passava eren ganes de plorar, així que he frenat de cop i quan m’ha passat el mareig de tant córrer en cercle, el pare i la mare han començat a riure HAHAHA com si estiguessin malament del cap HAHAHA un riure que era insuportable perquè HAHAHA no deixava pensar i els he volgut dir que no feia gràcia però HAHAHA no podien sentir-me, ja no podien sentir-me.
