Foto: Jen


Jo no soc jo. A la gent pot semblar-li que sí, però no ho soc. No ho puc demostrar, però sé que jo no soc jo, i qui millor que jo per saber qui soc? Ningú, no? El meu avi va morir uns dies abans del naixement del meu germà i llavors la meva mare va posar-li el seu nom, encara que ja n’havia triat un altre, i després aquest germà meu va morir quan tenia dos anys per una malaltia que no sé com es diu, i poc després la mare es va quedar embarassada i va dir que si era un nen, es diria igual, i llavors vaig néixer jo, però no vaig néixer jo, sinó que primer va néixer el meu avi i després el meu germà, i quan la gent em mira els veu a ells dos, o a un dels dos; en qualsevol cas, ningú em veu a mi, perquè no soc jo i ho sé des de fa molt. A més, el meu germà s’assemblava molt a la mare, i la mare a l’avi, i tothom deia que eren clavats, com dues gotes d’aigua, però jo he sortit al pare i soc el contrari, tinc els cabells rossos i els ulls blaus, i diuen que m’assemblo al pare, i després diuen que el meu germà sí, el meu germà sí que era igual que l’avi, feia honor al seu nom, però jo no puc fer honor al meu nom, perquè no soc jo. No sé si m’explico. A mi també em va costar una mica entendre-ho.

Per això he decidit una cosa molt important i encara ho he de comunicar als pares, però ja està decidit: em canvio de nom. A partit d’aquest moment, em diré Joan. Si em vull dir Joan és perquè de tots els sants, el meu és el millor. Sempre farem festa, sempre m’ho estaré passant bé quan sigui el meu sant, i tothom m’haurà de fer regals, i tothom recordarà que és el meu sant, i jo estaré content, sobretot perquè començaré a ser jo. Sé que quan digui a la mare que vull ser jo i que per ser jo he de dir-me Joan, i no només això, sinó que també ells ho han d’acceptar i m’han de cridar pel meu nom nou, sé que no voldrà, i que ella s’estimava el seu pare i vol que porti el seu nom, i també s’estimava el meu germà, i vol que porti el nom de tots dos, i sé que quan ella em mira i veu altres persones li agrada; però la mare no ho pot decidir tot per mi, i això ho he entès fa molt poc. Des que em dic Joan, em trobo millor, només fa unes hores però ja fa efecte, i em puc mirar al mirall i dir —Mira, jo. Cosa que tothom fa, tothom menys jo, que em deia Pere, com el Pere-avi, com el Pere-germà, però no com el Pere-jo. I si la mare s’hi nega, ja ho tinc tot pensat i sé què contestaré i la resposta és una pregunta —I si fos una nena? La mare no m’hauria pogut posar el nom de ningú, i potser si fos una nena només seria jo, i només seria una nena, sense un avi i un germà mort a dintre, i potser, ara que hi penso, em convindria més canviar-me del tot, no?

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Alícia Campillo a setembre 14, 2014 | 18:07
    Alícia Campillo setembre 14, 2014 | 18:07
    Bo, el final, he apuntat una rialla.
  2. Icona del comentari de: Anònim a juny 16, 2017 | 13:57
    Anònim juny 16, 2017 | 13:57
    molt cert! :) i bonic!
  3. Icona del comentari de: sandrifreijomil a juny 16, 2017 | 15:30
    sandrifreijomil juny 16, 2017 | 15:30
    que li dona un respir a la duresa del principi!

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix