Dirty Works (editorial, adjectiu, culte)

Els dos editors es veuen "com una banda d’atracadors de bancs o assaltants de diligències"

Foto: Dan Meyers


Cases amb patis del darrere tronats i plens de males herbes. Caravanes rovellades amb forats de bala. Cabanes amb porxos corcats. Caçadors furtius, obrers alcoholitzats, majorets toxicòmanes, excombatents del Vietnam, predicadors que manipulen serps i cuiners de metamfetamines. Molta misèria i poca redempció. Dones independents, i armades. Personatges violents però entranyables del sud profund dels EUA, dels Apalatxes o de l’Oest Mitjà. Escòria blanca.
 
L’editorial Dirty Works no enganya. Ofereix el que promet des del 2014: “grit lit, gòtic del sud, realisme brut, cervesa freda, litres de bourbon”. Novel·les i reculls de relats secs, durs, virtuosos i colpidors, impecablement traduïts (al castellà) i amb elegants cobertes il·lustrades per El Ciento, blanc sobre negre rigorós. Amb autors com Harry Crews, Bonnie Jo Campbell, Tom Franklin, Alan Heathcock, Ann Pancake o Larry Brown (autor del títol que dona nom a l’editorial), entre d’altres. Hereus, tots ells, de la desesperança roent de Carver, de la violència atàvica de Faulkner.
 
Els responsables són dos paios que, més que com a editors, es veuen “com una banda d’atracadors de bancs o assaltants de diligències”, planegen cada llibre “com si fos un robatori”. L’escriptor i traductor Javier Lucini (la veu castellana dels dos títols de Chris Offutt a Sajalín) i el també escriptor i realitzador de documentals Nacho Reig. La mateixa complicitat desenganyada que gastaven els dos vells del relat El gran somni del paradís de Sam Shepard. Cada nit bevent al porxo, amb Stetsons o gorres de rednecks. Xerrant, renegant, o en silenci.
 
Són tan bons venent el que fan que s’han fet seu l’adjectiu dirty. Els que formem part del públic fidel que s’han guanyat en aquesta banda de l’Atlàntic, pensem en ells davant de qualsevol altra novel·la, pel·lícula, relat, cançó, sèrie o paisatge que tingui aquest mateix aire o aquests protagonistes que dèiem al principi, tan això… tan dirty.
 
Llegiu-ne, per començar, Érase un río, de la Campbell (“l’única beneficiària d’una beca Guggenheim que sap castrar porcs”). I ja m’ho direu. Cinc o sis trets a l’aire, i obro una altra llauna de cervesa.

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...