Jardí vora el mar són sis estius, una infinitat de plantes i una de les novel·les més belles que va escriure Mercè Rodoreda (1908 – 1983). La veu que hi parla és la del jardiner d’una casa rica d’estiueig que observa la vida que l’envolta: la del jardí i la dels amos de la casa, amb els amics de cada any, les festes extravagants, el servei podrit de xafarderies, els animals més o menys domèstics que els entretenen i uns nous veïns que remouran el passat i posaran en marxa tot un drama sentimental.
Escrita l’any 59 a Ginebra en només quinze dies —la primera de “després del gran marasme”—, revisada set anys més tard i publicada just després d’El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar és també la novel·la menys llegida de Rodoreda. “És l’única novel·la seva que m’ha caigut de les mans. La vaig trobar cursi, fulletonesca, carrinclona, ploranera i falsa, una novel·la rosa amb una protagonista que es diu Rosamaria. Va ser un error meu de lectura”, diu Toni Sala al postfaci de la nova edició que n’ha publicat Club Editor. A partir d’aquí, redescobreix el llibre, explicant, per exemple, una anècdota de quan va entrevistar el jardiner de Mercè Rodoreda, un personatge bondadós com el protagonista de la novel·la. Us convidem a la presentació que el dijous 6 de juliol a les 20:00 es farà als jardins de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, amb la participació de Toni Sala i Maria-Arboç Terrades, i amb la veu de Francesc Orella, que n’ha gravat l’audiollibre. I us n’oferim un senyor tast: l’inici recitat per l’actor i catorze fragments en què veureu el jardiner fent de jardiner entre carolines, veròniques, tulipes i llavors de pensaments.
1. Un dia la senyoreta va venir a veure el jardí i li vaig ensenyar els planters. “¿Veu tot això tan menut?”, li vaig dir. “Seran flors, i quan vostès se n’aniran ja hauran florit i no quedarà res: només granets.” La vaig deixar una mica parada perquè es veu que mai ningú no li havia explicat tan clar el que passava amb les petites plantes que es fan d’una llavor. Me la vaig mirar bé, i era maca. Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner, no sé si sabré explicar; no sé explicar, sobretot, coses de delicadesa… I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb l’altra. Però amb ella, vull dir amb la senyoreta, era com si només tractessis amb les flors. Em faig embolics, em sembla. Però la senyoreta m’agradava molt… per mirar-la, només. A vegades li hauria dit: “Segui, que la miraré.” No vaig gosar mai, és clar. Però li ho hauria dit si no m’hagués pensat que, a més a més de creure que havia perdut l’enteniment, potser m’hauria despatxat.
2. Vaig fer piles amb la fulles podrides i les vaig dur darrera de la casa amb el carretó. I, ara un dia, ara un altre, les anava enfonsant a la terra que es tornava negra com la nit. El cel es començava a estrellar de debò i, als vespres, se sentia alguna cosa que burxava per les arrels. La primavera ho anava endreçant tot: la rosa al roser i l’ocell a la branca.
3. Una desgràcia diuen que mai no ve sola. Les carolines, trepitjades. I els llopins virolats. Tot era bo per llençar. Com si una planta fos una eina que si es fa malbé se’n compra una altra igual.
4. Un dematí, mentre feia una estesa de flors trompeta i de pulmonàries, van arribar un parell de camions, amb un mestre d’obres, paletes i uns quants homes de pic i pala, i van començar a fer els fonaments de la torre nova. I quan els fonaments anaven en dansa va tornar aquell senyor que havia fet fortuna a Amèrica i que es deia Bellom. Duia un vestit de fil blanc i un clavell rosa a la solapa. Les pulmonàries creixien una mica raquítiques i les vaig canviar per veròniques amb una mica de por que, amb l’ombra que farien, no m’esguerressin les flors trompeta.
5. Ens va ajuntar molt posar flors als gerros. La senyora Pepa l’havia encarregada d’aquesta feina. Jo duia les flors a la casa, les deixava damunt de la taula, a la tribuna, i ella feia els rams i anava guarnint les habitacions amb tot el que jo li duia de bonic del jardí. Un dia, quan vaig deixar la panera plena de flors damunt de la taula, van trucar i ella va córrer a obrir. Abans, es va treure el davantal… Doncs jo vaig agafar el davantal i vaig fer una cosa lletja: vaig mirar què duia a les butxaques. Vaig trobar-hi el palet i me’l vaig quedar. Era la primera cosa que tenia d’ella. Me’l posava a la boca mentre treballava, com si fos un confit. Potser no s’entén que n’estigués tant… però és que ella tenia setze anys, quan la vaig conèixer, i jo anava pels trenta-cinc.
6. “Aquest arbre —li vaig dir— ha vist moltes penes i moltes alegries. I ell sempre igual. M’ha ensenyat a ser com sóc amb cada fulla com una falç i cada poncella com una capsa de plom amb una flor a dintre peludeta i vermella.”
7. A l’últim tot es va assossegar, però les flors ja eren obertes i em venia la gran feinada de vigilar el naixement de les llavors i el temps de replantar-les. I estava rebentat.
8. El mes de gener va ser el mes més fred de tota la meva vida. Semblava que el món s’hagués tornat blanc. No pas de neu, sinó d’una mena de gebre i d’una mena de claror que el cel ens regalava. Els dies que feia sol sortia a prendre’l a la meva porta amb la cadira baixa; m’estava quiet, mig ensonyat, i així que el sol passava per darrera de l’eucaliptus em ficava a dins. Els dies de pluja tot el jardí era, a estesa d’ulls, un camp de soques negres. I la pluja enfortia l’olor de podrit de les fulles mortes.
9. El vell es va acostar als testos dels geranis.
—Oh —li vaig dir—, no se’ls miri… A l’acabament de l’hivern els arrencaré tots i replantaré els mateixos. Un brot de gerani agafa de pressa.
—¿Per què no hi posa gerani catleia? —va dir el senyor Andreu.
—¿D’aquells que pengen? Ni ganes!
—¿Perquè pengen?
—Justament. Farien tota la flor a baix, i a dalt res. I els catleia són rosa i aquí hi ha d’haver gerani vermell.
—No tingui manies. El rosa és un bon color. I de catleia n’hi ha de blanc i de lila.
—Gerani vermell Meteor! I res de gerani catleia. El gerani catleia ni per emparrar no és bo. S’enfila o penja, i les fulles van amunt o avall; però mai no cobreixen el peu de la planta. Tota la vida els fuig del peu.
10. Vam pujar pel camí dels til·lers. Els til·lers eren tots florits, però les flors ja els començaven a caure. En aquell temps el passeig s’omplia d’orenetes que volaven baix i xisclaven desesperades.
—Aquesta olor retorna. ¿Són dels de la til·la pels nervis?
—Són molt vells, i les moreres també. Un passeig com aquest… no en trobaríem gaires.
Els vaig acompanyar a veure els pensaments. Cinc metres de llarg per dos d’ample.
—Mare de Déu!
—Fan un bon acabament de passeig.
—És massa bonic. Massa bonic.
—Tan grocs… I plantats tan rectes.
—A ratlla de cordill.
Més amunt hi havia la panera dels pensaments morats; com un gran coixí.
—Quines feinades…
11. Es van encantar davant de les magnolieres. De les flors girades amunt, totes de color de cera, i de les flors poncelles. I de cada magnoliera, que semblava un arbre de rei.
—Vinguin a veure les roses. Tinc els rosers ensofrats, perquè hi ha com una passa de pugó. Mirin el color de rosa de la Carolina. I les poncelles; sembla que l’aire s’enretiri per no fer-les obrir de pressa. I el groc d’aquesta altra, la Talismà. I el vermell de sang de l’Holanda, que quan es bada del tot perd força i es torna vermell de color de tomàquet… I, ¿veuen?, aquestes són les roses molsa. Totes les tiges de molsa espessa…
—D’aquestes també en tenim un roser, nosaltres.
—Però que diferents! Aquí hi ha més aire.
—Sí, aquí hi ha més aire…
—I mira l’Ofèlia… I si haguessin vingut pel maig haurien vist els lilàs, que semblen un bosc: els blancs, els lila, els de color de violeta i cardenal… I de flor doble, ¿saben? I cada branca omple un gerro. ¿No veuen que només em cuido d’això?
12. Els vaig dur darrera de la caseta. Hi tenia peus de crisantems, perquè m’agradaven a mi; quan florien, els senyorets ja eren a Barcelona.
13. Els vaig fer entrar al meu dormitori.
—¿Veuen aquests paquetets? Tot el taulell n’està ple… Mirin… Ja poden llegir… Hi ha de tot: jacints blancs, jacints malva, jacints posta de sol… I aquests cabassets de cabeces… ¿veuen? Cabeces de tulipa. Vinguin. —Vaig estirar la post de sota el llit—. Tot això són llavors de pensaments… de violers… mímula tigrada… Ja poden llegir, ja. Cascalls…
14. Un dematí, a primera hora, vaig anar a regar els geranis del mirador: uns esqueixos que ja florien, amb les fulles rodones tacades de color de vinagre i amb les flors més vermelles que sang viva.
1ª edició: 1969
1ª edició en aquesta col·lecció: juny del 2023
© 2023, Institut d’Estudis Catalans, pel text de la novel·la
© 2023, Toni Sala, pel text del postfaci
© 2023, Club Editor, 1959, SLU, per l’edició
