Virginia Stephen, coneguda com a Virginia Woolf, va néixer el 25 de gener del 1882 a Kensington (Regne Unit), i va morir el 28 de març del 1941 a Ouse (Regne Unit). Als tretze anys es va haver d’enfrontar a la mort de la mare. Com que des de molt jove ja volia escriure, el pare, Sir Leslie Stephen, li va posar a disposició la biblioteca familiar, mentre que els germans mascles podien anar a la universitat. Mort el pare, els germans Stephen es van traslladar a Bloomsbury. El 1912 ella es va casar amb Leonard Woolf i en va adoptar el cognom. Els seus biògrafs afirmen que el matrimoni va proporcionar estabilitat mental a l’escriptora. El 1917 tots dos van fundar l’editorial Hogarth Press. No va parar d’escriure i les seves obres van deixar empremta. L’assaig Una cambra pròpia segueix sent una icona del feminisme. Ara bé, els contes i novel·les també tenen marques pròpies: l’estil precís, el monòleg interior, el corrent de consciència.
Dels quaranta-sis contes que va escriure l’editorial Cal Carré n’ha publicat vint-i-un al volum Uns quants contes. Una antologia on apareixen tots els temes que van obsessionar Woolf: des de les reivindicacions feministes fins a les reflexions al voltant de l’art, així com els seus famosos vagarejos, només comparables als de Walter Benjamin. Aquesta selecció és un recorregut deliciós per l’estil de Woolf. L’ordre cronològic ens permet veure com el corrent de consciència dels seus relats primerencs va deixant pas a l’acció, com si l’autora es retirés en favor de la història que explica i dels personatges que la fan viure. Perquè al capdavall és això el que buscava: la veritat, la vida. Aquest és el quart títol de Woolf que publica Cal Carré, tots ells traduïts per Marta Pera Cucurell, que ha rebut el premi Ciutat de Barcelona per la traducció d’Orlando. Us oferim un conte d’aquesta nova antologia:
La gent no hauria de tenir miralls penjats a la paret de la mateixa manera que no hauria de deixar un talonari obert ni una carta en què es confessa un crim horrorós. Era inevitable, aquella tarda d’estiu, mirar el mirall de cos sencer penjat a fora, al vestíbul. L’atzar ho havia volgut així. Des de les profunditats del sofà de la sala es podia veure reflectit al mirall italià no només la taula de marbre de davant, sinó també un bon tros de jardí. Es veia un camí llarg d’herba que corria entre parterres de flors altes fins que quedava tallat per l’angle daurat del marc.
La casa era buida i jo, que era l’única persona que hi havia a la sala, em sentia com aquells naturalistes que es cobreixen d’herba i fulles i s’estan quiets per observar els animals més porucs —teixons, llúdries, blauets— movent-se lliurement, sense que els vegin. Aquella tarda la sala era plena d’aquella mena d’animalons porucs, de llums i ombres, de cortines inflades pel vent, de pètals que queien —coses que no passen mai, es veu, si hi ha algú mirant. Aquella sala tranquil·la d’una vella casa de camp, amb estores i llars de foc de pedra, llibreries encastades a la paret i secreters lacats de vermell i or, era plena d’aquella mena d’animalons nocturns. Arribaven per terra fent piruetes, amb passos delicats i aixecant molt els peus, i desplegaven la cua i picotejaven amb becs al·lusius com si fossin grues o bandades d’elegants flamencs d’un rosa descolorit, o paons arrossegant una cua amb vetes de plata. I també hi havia rubors obscurs i foscúries, com si una sèpia hagués tenyit l’aire, tot d’una, de morat; i la sala tenia les seves passions i fúries, enveges i penes, que l’assaltaven i l’ennuvolaven, com una persona. No hi havia res que es mantingués igual durant dos segons seguits.
Però, a fora, el mirall reflectia la taula del vestíbul, els gira-sols i el camí del jardí amb tanta precisió i fixesa que semblaven continguts en la seva realitat sense escapatòria possible. Feien un contrast estrany —aquí tot canviava, allà tot era quietud. Era inevitable mirar d’un escenari a l’altre. Mentrestant, com que totes les portes i finestres eren obertes per la calor, se sentia un so perpetu de sospir i aturada, la veu del que és efímer i perible, que anava i venia com la respiració humana, mentre que al mirall les coses havien deixat de respirar i estaven quietes en el trànsit de la immortalitat.
Feia mitja hora la mestressa de la casa, la Isabella Tyson, havia enfilat el camí d’herba amb un vestit lleuger d’estiu i un cistell i havia desaparegut, segada pel marc daurat del mirall. Segurament havia baixat al jardí de baix a collir flors; o, com semblava més natural de suposar, a collir alguna cosa lleu i fantàstica, fullosa i reptant, vidalba, o un elegant ram de les corretjoles que s’enreden sobre parets lletges i esclaten aquí i allà en flors blanques i violetes. Ella feia pensar més en les fantàstiques i tremoloses corretjoles que no pas en l’encarcarat àster, l’emmidonat clavell de paper o les seves roses ardents, enceses com fanals al capdamunt dels pals rectes dels rosers. La comparació li va demostrar que poc la coneixia, després de tants anys; perquè és impossible que cap dona de carn i ossos de cinquanta-cinc o seixanta anys sigui de debò una garlanda o un circell. Aquesta mena de comparacions són molt frívoles i superficials, i fins i tot cruels, perquè s’interposen, com les corretjoles tremoloses, entre els nostres ulls i la veritat. Hi havia d’haver veritat; hi havia d’haver una paret. I era ben estrany que després de tants anys no sabés quina era la veritat de la Isabella; continuava fent frases com aquesta de la corretjola i la vidalba. Si ens ateníem als fets, era un fet que era soltera; que era rica; que havia comprat aquesta casa i que havia arreplegat amb les seves pròpies mans —sovint als racons més foscos del món i amb gran risc de picades verinoses i malalties orientals— les estores, les cadires i els secreters que ara feien una vida nocturna davant dels meus ulls. De vegadessemblava que ells sabessin més de la Isabella que el que a nosaltres, que hi sèiem, hi escrivíem i les trepitjàvem amb tanta delicadesa, ens era permès saber. En cada un d’aquests secreters hi havia molts calaixets, i en cada un segurament hi havia cartes, lligades amb cintes amb un llaç, esquitxades de flors d’espígol o de pètals de rosa. Perquè era un altre fet —si eren fets el que calia— que la Isabella havia conegut molta gent, havia tingut molts amics; i, per tant, si algú gosava obrir un calaix i llegir les cartes, es trobaria traces de molts desficis, de cites, de reprimendes per no haver acudit a una cita, llargues cartes íntimes i afectuoses, cartes violentes de gelosia i retrets, terribles paraules finals de separació…, ja que totes les converses i trobades no havien servit de res, és a dir, no s’havia casat; però per l’expressió d’indiferència, com de màscara, de la seva cara, es deduïa que havia viscut vint vegades més de passió i d’experiències que aquells que esbomben el seu amor als quatre vents. Amb la tensió de pensar en la Isabella, la sala es va anar fent cada vegada més tenebrosa i simbòlica; els racons es veien més foscos; les potes de les cadires i de les taules, més ossudes i jeroglífiques.
De sobte, aquests reflexos van acabar bruscament però sense cap so. Una gran forma negra va planar davant del mirall; ho va eclipsar tot, va escampar sobre la taula un feix de fines rajoles de marbre amb vetes roses i grises, i va desaparèixer. Però la imatge va quedar del tot alterada. De moment era inidentificable, irracional i completament desenfocada. No es podien relacionar aquelles fines rajoles amb cap propòsit humà. Llavors, un procés lògic es va posar a treballar-hi i, de mica en mica, les va anar ordenant, arranjant, i les va començar a portar cap a la cleda de l’experiència comuna. Finalment, em vaig adonar que eren simples cartes. Aquell home havia portat el correu.
Reposaven a la taula de marbre. Al principi, de totes regalimava llum i color, tot era cru, no absorbit. Després, va ser estrany veure-les recollides, endreçades i serenes, formant part de la imatge, plenes de la quietud i la immortalitat que el mirall els conferia. Estaven investides d’una nova realitat i d’una nova significança, i també d’un nou pes, com si hagués de fer falta una gúbia per arrencar-les de la taula. I, tant si era fantasia com si no, semblava que ja no fossin un simple feix de cartes ocasionals, sinó que s’haguessin convertit en rajoles gravades amb la veritat eterna —qui les pogués llegir sabria tot el que s’ha de saber de la Isabella, sí, i també de la vida. Les pàgines de l’interior d’aquells sobres que semblaven de marbre devien estar profundament gravades i atapeïdes de sentit. La Isabella entraria, les agafaria d’una en una, molt a poc a poc, les obriria, les llegiria atentament, paraula a paraula, i després, amb un sospir fondo de comprensió, com si hagués vist el fons de totes les coses, estriparia els sobres a trossets petits, faria un lligall amb tot el feix de cartes i tancaria amb clau el calaix del secreter, decidida a amagar el que no volia que se sabés.
Aquell pensament era un repte. La Isabella no volia que se sabés —però aquesta vegada no se n’escaparia. Era absurd, era monstruós. Si amagava tant i sabia tant, se l’havia d’obrir fent palanca amb la primera eina que es tingués a mà: la imaginació. Havies de concentrar el pensament en ella en aquell mateix moment. L’havies de clavar allà on era. No havies d’acceptar més dilacions amb paraules i actes dels que propicia el moment: sopars, visites i converses afables. T’havies de posar a la seva pell. Posar-te les seves sabates, com qui diu. Era fàcil imaginar-te les sabates que portava en aquell mateix moment, al jardí de baix. Eren llargues i estretes, refinades, fetes d’un cuiro molt tou i flexible. Com tot el que portava, eren exquisides. Devia estar dreta a la vora de la tanca de bardissa alta, a la part més baixa del jardí, alçant les estisores que duia lligades a la cintura per esporgar alguna flor seca, una branca massa llarga. El sol li devia tocar a la cara, als ulls; però no, al moment crític un tel de núvols va tapar el sol i li va tornar dubtosa l’expressió dels ulls ¿Era burleta o tendra?, ¿brillant o apagada? Només es veia el contorn imprecís de la seva cara bonica, una mica esvaïda, mirant al cel. Pensava, potser, que havia d’encarregar una nova malla per a les maduixeres; que havia d’enviar flors a la viuda Johnson; que ja era hora d’agafar el cotxe per anar a veure els Hippesley a la casa nova. Aquestes eren les coses, de fet, de què parlava durant el sopar. Però jo estava cansada de les coses de què parlava durant el sopar. Era el seu estat d’ànim profund el que jo volia atrapar i traduir a paraules, l’estat que és a l’esperit el que la respiració és al cos, allò que en diem felicitat o infelicitat. Amb la menció d’aquestes paraules es va fer obvi, per descomptat, que devia ser feliç. Era rica, era distingida, tenia molts amics, viatjava —comprava estores a Turquia i ceràmica blava a Pèrsia. Irradiava avingudes de plaer en totes direccions des d’on era amb les estisores alçades per esporgar les branques tremoloses mentre núvols de blonda li velaven la cara.
Amb una estisorada ràpida va tallar una branca florida de vidalba que va caure a terra. Quan queia, també va entrar llum i es va poder penetrar més en el seu ésser. En aquell moment el seu esperit era ple de tendresa i de recança… Tallar una branca que havia crescut massa l’entristia perquè un dia havia estat viva, i ella estimava la vida. Sí, i al mateix temps la caiguda de la branca li suggeria que ella també hauria de morir, i tota la futilitat i l’evanescència de les coses. I llavors, tot seguit, recollia aquest pensament instantàniament amb el seu seny i pensava que la vida l’havia tractada bé; i si havia de caure, jauria a terra i es descompondria dolçament en les arrels de les violetes. Allà plantada, pensava. Sense definir cap pensament —ja que era d’aquelles persones reticents que tenen un enteniment que guarda els pensaments embullats amb núvols de silenci—, estava plena de pensaments. El seu cap era com la seva sala, amb llums que avançaven i retrocedien, s’acostaven fent piruetes i feien passos delicats, desplegaven la cua, avançaven picotejant; i llavors tota ella es va amarar, ara també com la sala, d’un núvol d’una mena de coneixement profund, d’una recança no pronunciada, i es va omplir de calaixos tancats amb clau, atapeïts de cartes, com els dels seus secreters. Parlar d’«obrir-la fent palanca», com si fos una ostra, fer-hi servir qualsevol eina que no fos extremament refinada, subtil i flexible, era irreverent i absurd. S’havia de jugar amb la imaginació. Tot d’una era al mirall. Em vaig sobresaltar.
Al principi era tan lluny que no la podia veure clarament. Arribava ronsejant, aturant-se, redreçant una rosa aquí, aixecant un clavell allà per olorar-lo, però no s’aturava; i cada vegada es feia més grossa al mirall, cada vegada era més completament la persona a qui jo volia penetrarl’esperit. L’anava verificant gradualment, encaixava en aquell cos visible les qualitats que li havia descobert.
Veia el vestit verd-gris, les sabates llargues i estretes, el cistell, i una cosa que li centellejava al coll. Arribava tan a poc a poc que aparentment no pertorbava la composició del mirall, sinó que només aportava algun element nou que es movia amb delicadesa i alterava els altres objectes com si els demanés, educadament, que li fessin lloc. I les cartes, la taula, el camí d’herba i els gira-sols que s’havien estat esperant en el mirall s’apartaven i s’obrien per poder-la rebre. Finalment va arribar al vestíbul. Es va aturar en sec. Es va quedar al costat de la taula. Estava absolutament quieta. Tot d’una, el mirall va començar a vessar sobre seu una llum que semblava fixar-la. Com un àcid, semblava que li corroís el que era superflu i superficial i només deixava la veritat. Era un espectacle captivador. Tot es desprenia d’ella: núvols, vestit, cistell, diamant, tot el que jo havia anomenat planta reptant i corretjola. Hi havia la paret dura al darrere. Hi havia la dona en si. Despullada en aquella llum despietada. I no hi havia res. La Isabella estava completament buida. No hi havia pensaments. No tenia amics. No s’interessava per ningú. I les cartes, tot eren factures. Mireu-la, allà plantada, vella i angulosa, plena de venes i solcs, amb el nas de pont alt i el coll arrugat; i ni tan sols es pren la molèstia d’obrir-les.
La gent no hauria de tenir miralls penjats a la paret.
Primera edició: març de 2024
© de la selecció i la traducció, Marta Pera Cucurell, 2024
© de l’edició, Cal Carré. Editorial Artesana, SCP,
Barcelona, 2024
Imatge de la coberta: Marianne von Werefkin, La reunió
