Catorze
La càrrega mental segons Virginia Woolf


Cada cop sentim a parlar més de la càrrega mental de les dones: del pes i de l’espai que ocupa dins del cervell haver de pensar en tot i en tothom a cada moment. Però això ve de lluny. Virginia Woolf la va descriure a Cap al far.

Publicada el 5 de maig de 1927, és una de les novel·les cabdals de l’anomenat modernisme literari, al costat de l’Ulisses de James Joyce o A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. En aquesta novel·la Woolf retrata tres moments dels estius que la família Ramsay passa a l’illa escocesa de Skye, entre els anys 1910 i 1920, per reflexionar sobre la complexitat de les relacions humanes, la naturalesa de l’art i el paper de la dona dins de la família. I ho fa amb aquest torrent de pensament que caracteritza els monòlegs interiors dels seus personatges.

Cap al far és considerada, per la major part de la crítica i dels especialistes, la millor novel·la de Virginia Woolf i un dels llibres més importants del segle XX. Aprofitant l’esplèndida edició que n’ha fet la Casa dels Clàssics, que l’ha publicada a la col·lecció Bernat Metge Universal, amb traducció de Xavier Pàmies i pròleg de Maria Callís Cabrera, us oferim algun dels fragments en què Woolf descriu aquesta xuclada mental.

La Casa dels Clàssics


«Li va dir que donava per bo el que deia; aleshores, però, no calia que els preparés sandvitxos. Com que era una dona, acudien a ella espontàniament al llarg de tot el dia demanant-li una cosa o una altra; els fills es feien grans; i sovint tenia la sensació que no era més que una esponja amarada d’emocions humanes.»

«Sense deixar de fer anar les agulles, passejant la mirada al seu voltant, per la finestra i per dintre la sala, mirant en James mateix, el convencia, sense cap ombra de dubte, amb la rialla, la desimboltura i l’autoritat (tal com una mainadera que du un llum per una sala fosca convenç un infant indòcil), que tot allò era de veritat: la casa era plena de gent, el jardí era ple de flors. Si confiava en ella sense reserves no havia de tenir por de cap mal; per més fondo que es colgués o més enlaire que escalés, ella no deixaria de ser mai al seu costat. La suficiència que li feia sentir aquesta capacitat d’agombolar i protegir no li deixava ni una engruna de la seva persona per coneixe’s a si mateixa; es prodigava fins a quedar exhaurida; i en James, mentre estava tens entre les cames de la mare, notava que ella s’enlairava en forma de fruiter de flors roses atapeït de fulla i branques oscil·lants on el bec de llautó, l’eixorca simitarra del seu pare, aquell home egòlatra, s’abatia i martellejava, reclamant reconeixement.»

«Segur, va pensar mentre arreplegava algunes de les il·lustracions que en James havia retallat –una nevera, una màquina de segar l’herba, un senyor vestit de frac–; els nens no obliden. Per això era tan important el que diguessis i el que fessis, i era un descans quan se n’anaven a dormir. Podia passar un moment sense pensar en ningú. Podia ser ella i estar per ella. I això era el que últimament sentia que necessitava: pensar. O ni tan sols pensar: estar en silenci; estar sola. El fet de ser i de fer, l’extroversió, l’esclat, l’eloqüència, s’esvaïen; i et reduïes, amb una sensació de solemnitat, a la teva pròpia essència, a una porció íntima de foscor invisible als altres. Tot i que seguia fent mitja i seia amb l’esquena dreta, era així com se sentia; i aquella seva persona descarregada de lligams es veia capaç de qualsevol aventura. En el moment que la vida es colgava un instant, l’àmbit de l’experiència s’omplia de possibilitats. I s’imaginava que tothom devia tenir aquesta sensació de possibilitats il·limitades; tothom, tant ella com la Lily com l’Augustus Carmichael, deu trobar que el seu exterior, les coses per les quals se’l coneix, són puerilitats. Per sota és tot foscor, amplitud, fondària insondable; però de tant en tant emergim i és per aquest moment que se’ns coneix. Va sentir que tenia un horitzó il·limitat. Hi havia molts llocs que no coneixia; les planes de l’Índia; va tenir la sensació que descorria una gruixuda cortina de cuiro d’una església de Roma. Amb aquesta foscor íntima podia anar on li semblés, perquè no la veia ningú. Ningú la podia deturar, va pensar exultant. Contenia llibertat, contenia pau; contenia, per sobre de tot, recolliment, repòs en un replà d’estabilitat. Per l’experiència que en tenia, no era sent ella mateixa que trobava aquest repòs (en aquell instant va fer un moviment traçut amb les agulles), sinó quan es convertia en aquella porció de foscor.»

«Hauria d’haver-hi una forma diferent de viure. Hauria d’existir una forma més senzilla, menys esclava, va pensar amb un sospir. Quan es mirava al mirall i es veia els cabells blancs i les galtes xuclades a cinquanta anys, pensava que potser hauria pogut portar més bé el pòndol de tot: del marit, dels diners, dels llibres d’ell. Però personalment no li havia recat ni un sol moment la decisió que havia pres, ni havia eludit cap contratemps ni cap obligació. Encara tenia una presència imponent; i va ser en silenci que les seves filles –la Prue, la Nancy i la Rose–, aixecant la vista del plat després del solemne comentari que havia fet sobre en Charles Tansley, van recrear-se en les idees deslleials que alimentaven sobre una vida futura diferent de la d’ella; potser a París; una vida més esbojarrada, sense haver d’estar vetllant sempre per un home o altre; perquè íntimament totes elles posaven en qüestió la deferència i la gentilesa, el Banc d’Anglaterra i l’imperi de l’Índia, els anells de casament i les puntes de coixí, tot i que alhora hi reconeguessin un fons de bellesa que despertava el vigor adult del seu cor jove i feia que, assegudes a taula sota la mirada de la mare, respectessin l’estranya solemnitat i la cortesia extrema que mostrava, com la d’una reina que aixeca del fang el peu brut d’un captaire per rentar-l’hi, quan les alliçonava amb tanta severitat sobre aquell ateu infeliç que els havia empaitat –que havia rebut la invitació d’hostatjar-se amb ells, més exactament– a l’illa de Skye.»

Cap al far

Títol original: To the Lighthouse
1ª edició: juny del 2022
© del pròleg, Maria Callís Cabrera, 2022
© de la traducció i l’epíleg, Xavier Pàmies Giménez, 2022
© d’aquesta edició, Editorial Alpha, 2022.

Pots comprar Cap al far a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Més notícies
Foto: Catorze

L’última novel·la de Virginia Woolf

Comparteix
De la seva mare recordava que era molt refeta; guardava el pot del te tancat amb pany i clau
:  - Mobile

Virginia Woolf i la cambra pròpia

Comparteix
A elles, el món els deia amb una riallada: «Escriure? Què escriuràs, tu, desgraciada?»
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa