Les palmeres salvatges

William Faulkner va néixer el 25 de setembre del 1897 a New Albany i va morir el 6 de juliol del 1962 a Byhalia. El 1949 va ser guardonat amb el Nobel de literatura (aquí podeu escoltar el discurs que va fer en rebre’l).

A Les palmeres salvatges (publicada el 1939, quan tenia 42 anys) va combinar dues històries: la primera, la d’un amor adúlter explicada des de la perspectiva d’un metge de províncies, un personatge tan petit i mediocre com el marit metge d’Emma Bovary. La segona, les peripècies d’un presoner que ha de salvar un home a una presa d’aigua i que acaba enfangat en una situació hilarant. Aquest llibre, publicat per Edicions de 1984 (que també va oferir-nos en català El llogaret, La ciutat, La mansió, Llum d’agost, i Mentre em moria), està traduït per Esther Tallada. Us n’oferim l’inici.

Es van tornar a sentir els trucs a la porta, alhora discrets i peremptoris, mentre el metge baixava les escales amb el feix lancinant de la llanterna davant seu, avall per l’ull d’aquella escala tenyida de marró fins al rebedor de baix, tot revestit de taulons encadellats també tenyits de marró. Era una caseta de platja, però de dues plantes, il·luminada tota ella per llums d’oli, o més aviat per un llum d’oli, que la seva dona s’havia endut amunt quan havien pujat havent sopat. I el metge també anava amb camisa de dormir i no pas amb pijama, pel mateix motiu que fumava amb pipa, cosa que no havia après i sabia que mai aprendria a fer de gust, quan no tenia els cigars que els clients li regalaven ocasionalment entre un i altre diumenge en què es fumava els tres cigars que considerava que es podia permetre comprar-se ell mateix, i això que la caseta de la platja era de propietat, igual com la que hi havia just al costat i també l’altra, aquella residència amb electricitat i parets enguixades que tenia al poble, a sis quilòmetres. Perquè ara tenia quaranta-vuit anys, i era amb setze i divuit i vint anys que son pare li havia dit (i ell s’havia cregut) que les cigarretes i els pijames eren cosa de marietes i de dones.

Era passada la mitjanit, però no de gaire. Ho sabia fins i tot sense el vent, que el gust i l’olor i la sensació de vent eren allà dintre i tot, rere portes i porticons tancats i barrats. Perquè havia nascut allà, en aquella costa, tot i que no en aquella casa sinó a l’altra, a la residència del poble, i allà havia passat tota la seva vida, incloent-hi els quatre anys d’estudis que havia fet a la Facultat de Medicina de la Universitat Estatal i els dos de resident a Nova Orleans, on (un home revingut ja de jove, amb unes mans toves i molsudes de dona, que mai hauria d’haver sigut metge, que fins i tot al cap de prop de sis anys de vida a la metròpoli observava des d’una mena d’alienació i d’estupor provincià els seus companys i condeixebles: aquells nanos esvelts que gastaven fatxenda amb unes jaquetes de dril en què −a parer seu− exhibien la miríada de cares anònimes de les infermeres aprenents amb una desimboltura procaç i inclement com si fossin condecoracions, com trofeus florals) se n’havia enyorat tant. En tot cas es va treure els estudis, més a la vora de la cua de la classe que no pas entre els primers, però sense arribar ni a un extrem ni a l’altre, i se’n va tornar a casa, i al cap d’un any encara no ja era casat amb la dona que son pare li havia triat, i al cap de quatre ja era amo de la casa que son pare havia construït i va prendre el relleu de la consulta que son pare havia obert, sense perdre’n res ni afegir-hi res, i al cap de deu anys tenia en propietat no només la caseta de la platja on la seva dona i ell passaven els seus estius de matrimoni sense fills, sinó també la caseta del costat, que llogava a estiuejants o fins i tot a grups de pescadors de gent que hi anaven a fer pícnics. El dia que es van casar, al vespre, la dona i ell se’n van anar a Nova Orleans i van passar dos dies en una habitació d’hotel, tot i que no van fer mai ben bé lluna de mel. I, per més que ara ja feia vint-i-tres anys que dormien al mateix llit, encara no tenien fills.

Però, fins i tot sense el vent, hauria sabut si fa no fa l’hora que era per l’olor estantissa de la sopa d’ocra ara ja freda que reposava a la gran olla de terrissa sobre els fogons freds a l’altra banda de la paret de fireta de la cuina, aquella gran ollada que la seva dona havia preparat al matí per fer-ne arribar als veïns i inquilins que tenien a la casa del costat: l’home i la dona que quatre dies enrere havien llogat la caseta i que probablement ni tan sols tenien constància que els donants de la sopa no només eren veïns sinó també els amos de la casa; la dona, morena, amb uns ulls molt estranys de color groc i de mirada dura, una cara de pell primíssima de tan tibant sobre uns pòmuls prominents i una mandíbula pesant (el metge primer l’havia titllada de sorruda i després va pensar que estava esporuguida), jove, que es passava el dia sencer asseguda de cara al mar en una cadira de platja barata però nova de trinca, vestida amb una samarreta gastada i uns texans descolorits i unes vambes de loneta, sense llegir, sense fer res, allà asseguda i prou, en aquella immobilitat absoluta que el metge (o el metge que hi havia en el Metge) va identificar a l’instant, sense necessitat que l’hi confirmés la tibantor de la pell ni la fixació vàcua d’una mirada replegada endins que semblava no veure res, amb aquella abstracció quieta i absoluta de la qual fins i tot la por i el dolor són absents, en la qual un ésser viu fa l’efecte d’escoltar i fins i tot de vigilar alguns dels seus propis òrgans afeblits, el cor, posem per cas, aquell degoteig de sang secret i irreparable; i l’home, també jove, amb un parell de pantalons balders de color caqui d’aquells que t’engeguen a dida tota credibilitat i una samarreta imperi de tirants i sense barret, en una contrada on fins i tot els joves consideraven letal el bat de sol de l’estiu, a qui es veia sovint descalç per la platja resseguint la línia de la marea alta i tornant cap a casa amb un feix de branquillons escopits pel mar lligats amb el cinturó, passant pel costat de la dona immòbil asseguda a la cadira de platja sense rebre’n ni un sol gest, ni un moviment del cap, ni tan sols dels ulls.

Però no era el cor, deia el metge entre si. I ho va decidir el primer dia que, sense intenció d’espiar, es va estar observant la dona a través de la cortina de matolls de baladre que separava les dues finques. I, malgrat tot, aquesta mateixa hipòtesi del que no era li semblava que havia de contenir el secret, la resposta. Li feia l’efecte que ja veia la veritat, aquella forma plena d’ombres i indefinida de la veritat, com si el que el separava de la veritat no fos més que un vel, tal com només la cortina de fulles de baladre el separava de la dona viva. No parava pas l’orella d’amagat, no espiava pas; potser va pensar: «Tindré ple de temps per descobrir quin és l’òrgan que aquesta dona s’està escoltant; han pagat el lloguer de dues setmanes» (potser en aquell moment el metge de dins del Metge ja sabia que no era qüestió de setmanes sinó de dies), rumiant que, si necessitava ajuda, seria una veritable sort que ell, l’amo, també fos metge, fins que se li va acudir que, com que probablement ni tan sols sabien que la caseta era seva, tampoc devien saber que era metge.

L’administrador de la finca l’havia informat per telèfon que la casa estava llogada.

—Ella va amb pantalons —va dir l’administrador—. Però aviam: no aquests pantalons de pinces de senyora, no. Pantalons de debò, pantalons d’home. Vull dir que li van justos exactament d’allà on a qualsevol home li faria gràcia veure’ls més ajustats del compte, però no a una dona, tret que fos ella mateixa que els dugués posats. Dic jo que a la senyora Martha no li agradarà gaire, tot això.

—Si paguen el lloguer quan toca, la Martha no hi posarà cap pega —va fer el metge.

—No cal que pateixi —va dir l’administrador—. Això ho tinc sota control. D’alguna cosa han de servir tants anys d’experiència en aquest ram. Fixi’s que li vaig dir: «Hauran de pagar per endavant», i ell em va respondre: «Entesos, d’acord. ¿Quant serà?», ben bé com si fos un Rothschild o qui sap què, amb aquells pantalons d’anar a pescar tan bruts que em portava i una samarreta imperi i prou sota la jaqueta, i vet aquí que es desembutxaca el feix de diners i un dels bitllets només era de deu, i jo que n’hi dono deu més de canvi de l’altre bitllet, perquè de bon principi ja només en tenia dos, i allavors li dic: «És clar que si volen la casa tal com està, amb els mobles que hi ha ara i prou, els-e sortirà força barata», i ell: «Entesos, d’acord. ¿Quant?». De fet, tinc la sensació que els en podria haver tret més diners, perquè, si vol que li digui què penso, per mi que no li interessa cap moble; l’únic que vol són quatre parets que l’envoltin i una porta que la pugui tancar. I ella no va ni baixar del taxi en tota l’estona. Es va quedar allà asseguda, esperant, amb els pantalons que 12 anaven precisament un pèl massa justos d’allà on precisament ja va bé que vagin justos.

La veu es va aturar; el cap del metge es va omplir de la bonior suspesa del cable telefònic, la inflexió a l’alça d’un silenci risible, i llavors va dir, gairebé amb brusquedat:

—¿I doncs? ¿Hi volen més mobles o no? Ara només hi ha un llit, i el matalàs no és ben bé…

—No, no. No hi volen re més. Li vaig explicar que hi havia un llit i una cuina de llenya, i ells ja duien una cadira, una d’aquestes de loneta que es pleguen; la tenien al taxi amb la maleta. No els hi fa falta re més.

I aquella suspensió carregada de riure mut va tornar a omplir el cap del metge.

—¿I doncs? —va dir—. ¿Què hi ha? ¿Què li passa?—tot i que feia l’efecte que ja sabia, abans que l’altre reprengués el fil, el que la veu estava a punt de dir:

—Em sembla que a la senyora Martha hi ha una cosa que se li posarà encara més de través que no pas la història dels pantalons. Per mi que no són casats. Vaja, ell diu que sí, i per mi que no diu pas mentida en el cas d’ella, i poder en el cas d’ell tampoc ens enganya. El problema és que no són casats l’una amb l’altre; ella no és casada amb ell. Perquè jo els ensumo de seguida, els marits. Vostè assenya-li’m una dona que jo no hagi vist mai, pels carrers de Mobile o de Nova Orleans, tant és, i a mi el nas de seguida em diu si…