Foto: Pulpolux
Era un piano petit, desafinat i en pèssim estat. No hi volia tocar ni boig. Però Keith Jarrett –a l’òpera de Colònia el 1975– hi va fer una de les actuacions més apreciades de tots els temps. Es podria dir que va accedir-hi per commiseració. Tot i les seves reticències, el concert no es va anul·lar perquè Jarrett es va compadir de Vera Brandes, la joveníssima i atribolada organitzadora de l’acte. I, contra tot pronòstic, va ser un gran èxit. Jarrett hi va haver de posar més de la seva part: recursos propis, imaginació, originalitat, esforç i ganes. I ho va transformar en una performance. Avui diríem que ho va petar. Qui ho explica en detall és l’economista Tim Harford.