Compliquem-nos la vida

Era un piano petit, desafinat i en pèssim estat. No hi volia tocar ni boig. Però Keith Jarrett –a l’òpera de Colònia el 1975– hi va fer una de les actuacions més apreciades de tots els temps. Es podria dir que va accedir-hi per commiseració. Tot i les seves reticències, el concert no es va anul·lar perquè Jarrett es va compadir de Vera Brandes, la joveníssima i atribolada organitzadora de l’acte. I, contra tot pronòstic, va ser un gran èxit. Jarrett hi va haver de posar més de la seva part: recursos propis, imaginació, originalitat, esforç i ganes. I ho va transformar en una performance. Avui diríem que ho va petar. Qui ho explica en detall és l’economista Tim Harford.

Harford és un aferrissat defensor de treballar en condicions poc propícies. Posa l’exemple d’un petit grup de persones que han de resoldre un problema i que es veuen obligades a incloure un desconegut en els seus debats. I, encara que en el procés ho passen pitjor –el desacord no ven gaire i més aviat ens fa hipertensos–, arriben a solucions més encertades que els grups formats pels quatre col·legues de tota la vida. També explica que, quan s’utilitza una tipografia antipàtica per transmetre determinats continguts, els estudiants obtenen més bons resultats. Motiu? S’han hagut de concentrar per entendre-ho. Com que no ho han donat per fet, ho han assimilat millor.

¿I és per això que els editors es passen la vida buscant tipografies amables i llegibles? Ara resulta que la casa ideal, el despatx impecable, l’ordinador ben equipat, el cotxe més intel·ligent i l’amor de la nostra vida no ens fan cap favor. Només el que ens destorba, ens enreda i ens esguerra els plans afina i fa créixer el talent.

Doncs aprofitem-ho, va: que la feina no sigui sant de la nostra devoció ens pot fer mirar cap a altres bandes, cap a la dreta, l’esquerra, cap endins o fins i tot cap amunt. Interessem-nos per gent nova, per qui no necessàriament sentim gaire afinitat; si t’agrada el techno, imposa’t una estona de clàssica (i viceversa); tastem plats nous i abandonem els menús penjats a la nevera; tornem a casa cada dia per un camí diferent, que això (a Barcelona si més no) ho tenim fàcil; acceptem de grat que ens interrompin i tant se val si perdem la concentració.

El missatge té el seu què. Trenquem rutines, obrim-nos de mires, capgirem-ho tot i deixem-nos d’amiguismes. Encara que el més difícil és seguir el consell essencial: posem-nos obstacles a sobre. Sí, compliquem-nos la vida. Com si no en tinguéssim prou ara mateix. Tot sigui per una bona causa: potser no serem més feliços, però sí més creatius.