Fins a la boia i més enllà

El gran misteri de qualsevol platja és que hi hagi tanta gent a la sorra i tan poca en remull

Arxivat a: Cambres pròpies

Il·lustració: Eva Armisén


Ho llegeixes a la solapa del llibre que tragines avui: “Nedo bé, floto millor. Mai no m’ofego”. El deses al cistell i te’n vas cap a l’aigua. A tu t’encanta nedar, tot i que en vas aprendre tard. I flotes quan toca, quin remei. Ofegar-te? Algun cop has cregut que havies tocat fons, però ara saps que el fons de veritat –el fons del fons– és més avall.
 
El gran misteri de qualsevol platja és que hi hagi tanta gent a la sorra i tan poca en remull. Però no intentaràs fer canviar d’opinió els de les tovalloles: ja s’ho faran. Ets dona de minories, aquí també, i què. El teu lloc és un tros de mar.
 
Nedar fins a tocar l’horitzó és una temptació poètica. Et proposes, en prosa, arribar fins a la boia. I després fins a l’altra boia, catorze braçades més enllà. Això seria el paradís si no haguessis d’escrutar el terreny a la recerca de meduses. Una plaga que no recordes que existís fa tres o quatre dècades, quan només et feia por el tauró de la pel·lícula.
 
T’emborratxes de mar i el temps s’atura. Com més t’allunyes de la costa, més invencible et sents. El món no et fa tant de mal, amb la sal i el cel i el sol per companyia. Abans de tornar a tocar terra et regales una estona de fer el mort. Sempre et sorprèn que se’n digui així: res de res et fa sentir més viva.
 

Eva Piquer

Comentaris

    Raymonda Agost 9, 2016 9:39 pm
    I sentir-se identificat en tot el que escrius...fins el punt de dubtar del génere. Res no serà perfecte, però els escrits s'hi apropen.
    Rosa Ayxendri Agost 9, 2016 9:56 pm
    Creia que no hi havia paraules per espeessar el que sento quan nado al mar, quan vaig fins a la boia, quan em deixo portar per les onades i quan faig el mor! Ara veig que m'equivocava, les paraules hi són i tu, Eva, les saps trobar!! Moltes gràcies per compartir-les!!!
    EulàliaAnònim Agost 9, 2016 11:19 pm
    T'imagino nedant de boia en boia a la platja Gran. És el que també faig al voltant de les 9 del matí i és un plaer immens del que és difícil prescindir... Aquesta immensa piscina d'aigues quietes gairebé deserta a aquesta hora ens ofereix el millor moment del dia.
    En cardina Agost 10, 2016 9:30 am
    Gràcies per posar paraules al que sento cada cop que el meu cos es fon amb el mar.
    M.José Franquet Agost 10, 2016 9:35 am
    Totalment identificada, un plaer llegir-te...
    arseda Agost 10, 2016 10:56 am
    Sempre dic: Després dels 9 mesos sumergida abans de néixer....el plaer més gran és el què sento a la mar. Gràcies per possar-ho en paraules Eva!
    Casual Agost 10, 2016 11:54 am
    Quizás lo poético sea la boya, esa suerte de útero materno, ese protositio al que todos quisiéramos volver, patria querida de reducidas hechuras y envolvente musicalidad sonora en sus adentros - como el sonido del mar haciendo el muerto- y la letra del himno, tan profética como de talante samaritano: " ...no tengas prisa en abandonarme, pero vuelve cuando quieras "
    Casual Agost 10, 2016 11:57 am
    Quizás lo poético sea qe la boya, oficia de arcaico útero materno, el protositio al que todos desearíamos volver, la patria hecha girones por el ciclo vital de avanzar y " progresar "en el cauce de la vida. La patria de la cual fuimos expulsados tras juicio sumarísimo y sin derecho a apelación
    Nuri Sansano Agost 10, 2016 1:09 pm
    Eva ,de veritat que és un plaer la imatge que descrius i LLEGIR-TE.
    Lucy in the sky Agost 11, 2016 6:37 pm
    Fa poc que he descobert es teu blog i estic encantada amb el que escrius. Aquesta entrada m'ha agradat molt, sobre tot sa darrera frase. Tens una nova lectora!
    JO SOC TU☺ Agost 12, 2016 11:23 pm
    ?Shekinah?Sagrada FAMILIA????????
    Anònim Agost 14, 2016 10:29 pm
    Molt bonica la descripció que fas d'aquesta sensació que jo també sento quan vaig a nadar a la Conca. Que bonic que ha d'esser saber explicar-se tan bé.
    Dita Agost 15, 2016 11:41 am
    Aquest matí, com tants altres matins, he nedat a la platja Gran de Ciutadella. Dins l'aigua, sento el que tu sents i poses en paraules. Tot s'esvaeix i alhora és més viu que mai. Només som jo i l'aigua, i els peixos, i el sol i l'horitzó.
    Assen Agost 15, 2016 11:42 pm
    Molt bona descripció del fet però sobretot de les emocions!

Nou comentari