Foto: Morikami
“Sort que existeixo”. És el seu missatge de whatsapp. Irònic (m’imagino) i sense espais. Tot seguit m’explica el perquè de la immodèstia: li han deixat un trepant per penjar el quadre que vam comprar ahir en una de les nostres poquíssimes adquisicions compulsives. Com que últimament estem ficats en el tema dels bons hàbits, ens hem quedat una mena de suport descolorit amb diversos consells per tenir salut física i mental. És un bon recordatori. I en el meu cas, em ve molt de gust pensar que la salut no és només una qüestió de prendre omega 3 o aigua marina amb oligoelements seleccionats, sinó també una actitud. Una de les frases que m’agrada diu: “Menys cobdícia i més magnanimitat” (per utilitzar el terme clàssic).
I començo a pensar que sí, que és més senzill ser generós que recordar que, cada matí, abans de l’aigua amb el suc de mitja llimona, m’haig d’empassar uns probiòtics de gust dubtós i després fer una mena de farinetes saníssimes de pastanaga, api i gingebre, quan la son encara no m’ha permès obrir els ulls de manera humana. Està bé això de preocupar-se per la salut, i no deixaré de fer-ho mentre pugui, però em sento més feliç i més saludable quan passo una època en què el bon humor m’acompanya, mengi el que mengi i faci el que faci.
Continuo llegint els globus del whatsapp: també ha comprat la peça que faltava a les nostres venecianes de fusta. Just abans-d’ahir me’n va caure una a sobre (de persiana), mentre mirava una lluna enorme des de la finestra. I el soroll va ser tan violent que ell va venir corrents des de l’estudi pensant que la que havia caigut era jo i convençut que em trobaria inconscient a terra. És un toc de dramatisme napolità que li és molt propi, alerta com està sempre a la possible tragèdia que s’amaga darrere de la rutina o del gest més insignificant. “Siamo tutti sotto un cielo”, s’excusa després. I aquest “vivim a la intempèrie” alhora i paradoxalment també ens serveix per desdramatitzar-ho tot molt. El cas és que m’havia apartat a temps i la persiana no em va trencar el cap. Aquesta vegada el cel s’havia apiadat de mi.
Però la sort que ell existeixi no és tant perquè avui em trobaré el quadre i la persiana penjats; que sí, que també. Li estic agraïda perquè té moltes pessigolles, perquè aixeca els braços amb un ímpetu fora mida quan guanya el Pescara, perquè quan dorm els llavis li queden gruixuts, perquè pateix per tantes coses i per massa gent, perquè sempre prova de resoldre-ho tot, i perquè prepara la vellutata amb pebre i dedicació. Però, sobretot, perquè ha corregut com un boig quan ha pensat que em podria haver fet mal. “Sort que existeixes”, penso. No ho saps ben bé prou.
