El que hem viscut

Volen ser cineastes sense haver vist Bresson, volen ser escriptors sense llegir Dostoievski

Foto: Mattia Merlo


La meva setmana comença amb una conversa d’aquelles maques, que s’allarguen sense haver-ho previst. Un diàleg a tres bandes en què parlo amb dues persones vinculades a la literatura i al cinema, de com les generacions actuals han perdut la necessitat –o no tenen la paciència suficient– per crear-se un background de referents. Volen ser cineastes sense haver vist Bresson, volen ser escriptors sense llegir Dostoievski. En aquesta època en què tot és tan efímer, passar cinc minuts mirant un pla seqüència sembla una pèrdua de temps. Llegir novel·les de més de cinc-centes pàgines és avorrit.
 
Quan encara no m’he recuperat del debat sobre tots aquells referents que ens han construït, m’acosto al Saló de Cent. Vull veure en directe com l’Eduard Sanahuja rep el Premi Jocs Florals del 2016 amb Teories del No. Quin premi tan merescut! L’Eduard és un poetàs i tots estem molt contents. És un acte bonic, ple d’amics. L’única nota discordant la posa Jaume Asens, amb un discurs digressiu, ple d’errors que provoquen mirades dissimulades entre l’audiència. Ha dit correries d’exili? Ha dit Mercè Marçal? Sí, ho ha dit. Com diu l’Esteve Plantada al seu article a Nació Digital, el silenci és or i d’allò que no en saps és millor no parlar-ne, per molt tinent d’alcalde que siguis. Segueixo pensant, malgrat tot, que els càrrecs públics, en un món ideal, haurien de donar exemple. Ser responsables de la seva tasca com a representants de la ciutadania. Acabo preguntant-me si el discurs mal travat d’Asens és més simptomàtic d’aquesta manca de referents generalitzada que no em penso.
 
Divendres toca anar al Festival Primera Persona al CCCB, una de les meves cites preferides de la primavera barcelonina. Sempre tinc la sensació que la seva programació és feta no només d’un gust impecable –dubto de l’adjectiu impecable, perquè el que realment sento és que és una programació que s’adequa inexplicablement als meus estàndards– sinó, sobretot, d’una passió palpable, real. Una mica com si dos amics, en aquest cas Miqui Otero i Kiko Amat, et posessin al davant les darreres coses que els han encantat. Però no només això: si ells han arribat fins aquí i nosaltres seiem, durant sis hores, a escoltar gent que ens explica, ras i curt, la seva vida i la seva obra és perquè majoritàriament ens hem preocupat de forjar aquesta base. Potser aquest públic que oscil·la entre els trenta i els quaranta anys, que vam haver de viure una època important de la nostra vida sense internet, vam fer un camí individual i esforçat i vam cultivar aquesta paciència de què parlava al principi. Renata Adler, novel·lista i periodista del New Yorker, una de les convidades al festival,  apunta la idea de “conquerir Google” com si fos un territori, perquè és, ara com ara, qui té la veritat. Un Google que donés resultats falsos o que mentís, un Google controlat, seria un mètode fulminant per conquerir la humanitat.
 
I no cal parlar només de literatura o cinema, per anar a buscar aquesta referencialitat: una mica abans de Renata Adler, Sergi Pàmies –a propòsit de les seves memòries futbolístiques Confessions d’un culer defectuós (Empúries, 2016)– fa una reflexió molt interessant sobre com la visió dels barcelonistes més joves està marcada per una etapa victoriosa. Una consciència de millor equip del món que titlla de “tribuneros aixecarecopes” les generacions de culers que els han precedit i que, durant anys, no han conegut la victòria. També els fracassos que ens han precedit ens donen una visió determinada del món, quan ens matisen la omnipotència.
 
En el cas del pianista James Rhodes, els referents són tan clars que li van salvar la vida, literalment, tal i com explica a la seva autobiografia, Instrumental, publicada a Espanya per Blackie Books. És un plaer sentir-lo parlar de música clàssica sense la prepotència que acostuma a acompanyar aquest gènere. I és des d’aquesta humanitat des d’on es pot explicar tot sense acabar pensant en els referents com un acte esnob: el pianista britànic parla des de la passió, des de la pròpia experiència. No pretén tenir la veritat absoluta sobre res ni establir cànons: només parla d’allò que a ell l’ha marcat. De tot el bé que li ha fet la música i de les seves ganes de transmetre-ho.
 
No em fa cap mania admetre que part de mi també és tot allò que he llegit, que he vist, que he escoltat o, fins i tot, que he menjat. Perquè al capdavall, sóc tot allò que he viscut i la cultura forma una part indestriable de la meva vida. Estimo els mes referents i, lluny de saturar-me d’informació, sento que em fan més rica, que em donen una visió determinada del món i m’accentuen la passió.
 
Saber d’on venim i prou. Sense convertir-ho en una arma que ens situï per sobre de la resta. I gaudir dels referents dels altres. I aprendre sempre, de tot i de tothom. Si ignorem la cultura anterior per por de perdre pistonada davant dels temps que corren, estarem deixant escapar un llegat que construeix la nostra identitat, que ens fa estar atents a tot allò que ja ha passat per no tornar a equivocar-nos, o per equivocar-nos millor, que deia Beckett.
 
Així, si algun dia algú conquereix Google, ens tindrem com a mínim a nosaltres mateixos. 

 

Nou comentari