Foto: Samuel Auguste

A les nits quan tinc por crido el pare perquè és més fort que la mare, però l’última nit que vaig tenir por el vaig cridar i va venir la mare i va dir, au dorm, i vaig preguntar pel pare i va tornar a dir, au dorm, i va ser quan vaig pensar que el pare era mort, perquè com que els avis es van morir fa poc i si preguntava per ells no em deien la veritat, això vaig pensar del pare, que era mort, i vaig començar a plorar fluixet i per no dir el que pensava en veu alta vaig contestar a la mare que tenia por, quan va preguntar per què plorava, però no era veritat; bé, sí: tenia por que el pare es morís o fos mort, però no plorava per la por, sinó pel pare, no sé si s’entén.

L’endemà la mare em va vestir i em va dir que aniria a casa de l’àvia i vaig preguntar un altre cop per ell i em va dir, serà allà, i no ho vaig acabar d’entendre al principi, què hi feia el pare amb l’àvia, però des d’aquell dia el pare viu amb l’àvia i la mare viu sola a casa, la casa on sempre hem viscut tots, i ja no vaig preguntar més, almenys el pare era viu, i quan el vaig veure vaig sortir corrent i li vaig fer una abraçada i va començar a plorar fluixet, i el pare mai plora i jo pensava que els grans mai no ploraven, només a les pel·lícules o quan es mor algú de la família, i una altra vegada vaig pensar que algú es moriria i potser seria l’àvia, i l’àvia s’estava aguantant, però també tenia ganes de plorar perquè els ulls els tenia així com se’t posen quan tens ganes de plorar i t’aguantes per vergonya.

La mare va dir, adéu carinyo, després vinc a buscar-te; i va marxar sense dir res més, jo crec que també amb ganes de plorar. Tot el dia vaig estar a casa de l’àvia i deia, mira, t’estem preparant una habitació perquè puguis venir a dormir a casa de la iaia, eh?, i havien posat un llit de nen i el pare havia portat algunes joguines de casa i d’altres eren noves, i les volia mirar una mica per veure si em posava més content, però no tenia ganes de jugar i ho vaig deixar estar.

A la nit, la mare va venir a buscar-me i vaig marxar d’allà sense que ningú em digués qui es moriria, i potser era jo qui s’havia de morir, no ho sé, i al cotxe, de camí a casa, vaig dir, mare, i la mare va abaixar el mirallet que té davant i em va mirar, i va dir, digues, i vaig preguntar qui s’havia mort, perquè jo només havia dormit a casa de l’àvia quan es van morir els avis, que em van deixar allà perquè els nens no poden anar als enterraments, i no va contestar i la vaig veure plorar perquè va oblidar-se de pujar el mirallet de davant i li veia els ulls, no podia deixar de mirar-los, i després de pensar-hi una bona estona vaig entendre que eren morts el pare i la mare, però no el pare i la mare, sinó el-pare-i-la-mare, junts, malgrat que tots dos segueixen vius, no sé si s’entén.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Jordi Riera a octubre 27, 2014 | 23:27
    Jordi Riera octubre 27, 2014 | 23:27
    Jenn Díaz, dels pocs escriptor/es que em toca la fibra setmana rere setmana. GENIAL!!!
  2. Icona del comentari de: Anònim a octubre 28, 2014 | 06:56
    Anònim octubre 28, 2014 | 06:56
    senzillament lúcid.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix