Ningú et garanteix que l’encertaràs

Seguir les decisions dels altres desgasta, indigna i despersonalitza

Foto: Martin Fisch


Hi ha decisions doloroses, però inevitables. I decisions que no saps que són decisions fins anys després. O que potser no ho saps mai. Serien una mena de policy of no policy aplicada a la quotidianitat. Perquè per omissió també decideixes. I potser massa. Són moltes les decisions que has pres (que, de fet, no has pres) per negligència, per suposada falta de temps, per timidesa, per ignorància o per inconsciència. No les pots comptar ni saps quines són.

 
També hi ha decisions incòmodes, en què no trobes resposta clara: ni un sí ni un no; dubtes entre seguir el camí traçat o deixar-ho estar, si fa o no fa per tu. Decisions només teves, en què sents que ets un full en blanc. Ni t’assalta una intuïció providencial ni ets capaç de construir cap raonament imbatible. Busques, investigues amb tot el que tens a mà. Ho fas amb el cor i el cap. Fins i tot amb la butxaca, encara que saps que no hauria d’intervenir-hi. I res. T’hi has embarrancat. 

I després tens les decisions impulsives i viscerals, contraposades a les llargament meditades. Les que ventiles en cinc minuts i les que requereixen dotze anys de donar-hi voltes. I no necessàriament són errònies les primeres, però tampoc s’ha escrit la llei que t’ho confirmi. Hi ha, evidentment, les decisions grosses, les decisions reina, conegudes com a “grans decisions”: estudiar una cosa o l’altra, emparellar-se, tenir fills o canviar de país. I les decisions petites, del tipus provo a estar de bones, truco a un amic, menjo un kiwi cada dia i treballo tan bé com sé. Les grosses fan de marc i les petites, amb les seves variacions, ens defineixen. 

I finalment sempre ens quedaran les decisions-misteri. Totes ho són, sí, però algunes més. Perquè t’intriga pensar què hauria passat si haguessis pres la decisió contrària… o si l’haguessis pres d’una altra manera, o si no l’haguessis pres mai. Per això, t’agradaria que la vida fos un esborrany, per poder-la corregir, per recomençar i fer provatures. Ni que tornessis a ensopegar. Perquè ja fa temps que saps que seguir les decisions dels altres, quan no coincideixen amb les teves, desgasta, indigna i despersonalitza; que no val la pena trair els principis propis per ser fidels a criteris aliens; que, més enllà de la consecució dels somnis, el més gratificant és que de tu depèn prendre les decisions que t’hi porten; però, també, que ningú et garanteix que l’encertaràs. 

 

Comentaris

    victoria Abril 29, 2015 3:40 pm
    M'encanta l'expressió "que la vida pogués ser un esborrany". Felicitats per l'article. No sé si a l'autora li ha costat decidir-se a escriu-re'l...
    Anònim Agost 17, 2016 10:03 pm
    Em recorda a Kundera: l' esborrany k mai esdevé pintura. Felicitats, molt bonic.
    Joan pere Agost 22, 2016 8:48 am
    si u entens i u acceptes pot essé que estiguis mes be amb tu mateix

Nou comentari