Els que no oblido

Hi ha viatgers experts: porten sempre l’equipatge just, duen el que cal, no extravien mai res, treuen el repel·lent de mosquits quan fa falta, coneixen allà on van, s’orienten i intuïtivament saben per on tirar i què han de fer. No és el meu cas. M’he perdut moltes vegades: he viscut l’angoixa d’adonar-me que he pujat al tren equivocat, de trobar-me que l’autobús feia el trajecte contrari del que m’esperava, de córrer per passadissos impossibles per poder embarcar, de portar la maleta massa plena o massa buida, de quedar-me sola en un bosc desconegut sense haver-ho buscat o de veure que la bossa s’enredava inoportunament en algun punt del seient just quan arribava la meva parada. Cada viatge ha tingut el seu punt de desamparament, de presa de consciència dels propis límits.

Tampoc tinc memòria monumental ni paisatgística. D’allà on vaig em queden els detalls marginals: com és la llum dels camps quan hi passo en tren; el racó particular que es veu des del finestral d’aquell museu; l’estranya eufòria de passejar pels carrerons d’una ciutat desconeguda; l’olor de llar de foc o el jardí profusament decorat de la casa que ens acull; el te que ens ofereixen enmig de la calor; la pluja que obliga a jugar cartes al refugi; la quietud d’una església, encara que no sigui la catedral o la basíl·lica que toca visitar. Intento sempre escoltar els guies, si n’hi ha, i obtenir coneixements extra, si puc. Però no és mai una actitud del tot espontània. En el viatge voldria deixar-me anar. Evito rutines, convencions, obligacions i deures. Com més lliure, millor.

I, en canvi, la gent, les cares i les converses de qui he conegut en els viatges em queden gravats a foc. Recordo perfectament el Domenico, el Jasmin, la Sònia, la Tetske i el Faruk del primer camp de treball a Brussel·les. En conec els cognoms i, si volgués, podria descobrir què han acabat fent 25 anys més tard. Després d’ells n’han vingut tants altres. Molts han estat passavolants i encontres efímers; alguns han estat amables i acollidors; d’altres, no tant. Potser vam conviure pocs dies, però intensos; ocasionalment, vam saber mantenir el contacte cert temps, a base de correspondència i voluntat, i amb uns pocs hem arribat a establir lligams autèntics.

Una gran part estan guardats en un preciós arxiu interior. I són ells, més enllà de les ciutats, els paisatges i els edificis, els que han tenyit d’un color determinat cada una de les experiències viscudes. Les han fet més fosques (o fins i tot punxegudes), clares, alegres, tristes, lleugeres, melancòliques o càlides. Hi han donat un toc singular. I, encara que m’ho proposés, que no és el cas, són ells, aquells que per atzar s’han creuat en cada un dels viatges, els que no puc oblidar. Ni ganes.