Mentre escric això fa vint anys que l’Ovidi va marxar de vacances. El recordo amb aquella sensació que no es pot enyorar completament algú que és tan present, algú que va deixar un llegat tan important i el va deixar tan a mà que el pots recuperar en qualsevol moment, amb el mateix confort que produeix aquell jersei que fa anys que tens i que et poses per llegir una nit d’hivern. L’Ovidi és en frases, en versos de cançons, en poemes que no sóc capaç de recordar sencers si no els canto per dins amb la música que ell els va posar.

Va com va és una cançó plena de veritat, com totes les que va escriure. De dues veritats contraposades sense acritud. Jo sóc així i vosaltres, just el contrari. Ja us ho fareu. Jo seguiré sent com sóc, tranquil·lament. La confrontació de l’Ovidi amb les coses que detestava era impecable i tenia l’elegància que els seus detractors mai van arribar a conèixer ni de lluny a la pròpia pell o, almenys, així és com jo ho veig. Una mica amb l’esperit d’allò que deia sempre el meu avi: “El millor despreci, és no fer cap apreci”.

Penso en tot això i en la voluntat de transcendència. L’Ovidi no tenia voluntat de transcendir o, si la tenia, la dissimulava molt bé. Ell anava fent, anava cantant i anava dient el que li semblava, quan li semblava. Feia proclames sense voler, quan parlava del seu amor a les coses evitant floritures i romanticismes gratuïts, tant li feia si parlava de dones o de pàtria. Sempre tens la sensació que el que t’explicava a les cançons i als poemes era el mateix que segurament t’explicaria amb un got de vi al davant. Un got llarg, de bar de sota casa, res de copes, un Gandesa.

Perquè quan l’Ovidi canta, quan l’Ovidi recita, quan l’Ovidi xerra, no pots fer altra cosa que creure-te’l: no hi ha mitges veritats en les seves paraules. És rotund, però afable. És tendre i sorneguer i els té molt ben posats. I mira de cara i no de reüll, com tants d’altres. Perquè l’Ovidi és de debò. D’aquella manera de ser autèntic que només tenen les persones amb el cul pelat de trenta-sis oficis i que estan de tornada sense prepotència. Amb la sensibilitat i la curiositat d’aquells que estimen la vida, que tenen ganes de viure-la de manera intensa, de mirar-la d’aquella manera tan característica, amb els ulls sempre oberts, vius i desperts.

L’any Ovidi ha nascut de l’estima del poble i d’esquena a les institucions. No podia ser de cap altra manera: haver permès que el poder que ell desdenyava l’hagués erigit en símbol d’alguna cosa indefinida hauria estat trair l’essència mateixa del d’Alcoi, que no proclamava res més que l’estima als seus i al seu poble des dels referents petits i quotidians, sense cap voluntat messiànica. Sense cap necessitat de fer bandera de res, constatant que la cultura, la poesia i les paraules no són patrimoni de les elits, sinó que pertanyen al poble i és el poble qui les ha d’administrar i gaudir.

Per a mi, aquest és el major llegat de l’Ovidi: El Va com vull, com volem. No com tu vols, no com ells volen.

No crec que l’Ovidi, discret com era, fos gaire amic dels homenatges. És per això que avui, que fa vint anys que no hi és, crec que el que cal és reivindicar i protegir aquest llegat: permetre que els versos toquin de peus a terra i fer-nos hereus de la seva lluita amb tota l’elegància, tota la ràbia i tota l’estima per la vida que ell tenia. No podem ser hereus d’un patrimoni més humà i més autèntic.

Foto: Laureà


Cançó: Va com va
Àlbum: A Alcoi, 1974

@mrspremisse

Nou comentari

El piano

Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix