Foto: Laia Solanellas.
L’avi feia unes gàbies per caçar cargols que no t’ho imagines, però l’àvia sabia bé com inventar-se una aventura. Aquell dia, com molts d’altres, miràvem el cel i cadascú deia la seva: que si plou, que si no plou, que si de moment aguanta, que si potser avui no podem sortir, que si dona com vols que els nens passin tot el dia a casa. I vam decidir que sí, va, que potser plovia una mica, però millor, així sortirien més cargols per la muntanya i nosaltres podríem agafar-ne més. L’avi aquell dia estava cansat i va dir que no, que ell millor es quedava a casa mirant una mica la tele, que feien una pel·lícula de l’oest. A l’avi sempre li han agradat molt, aquesta mena de pel·lícules. I nosaltres —el meu germà, el meu cosí, la meva àvia i jo— vam sortir al carrer amb aquella gàbia que feia l’avi per caçar cargols, una gàbia ben feta que no t’ho imagines. Semblava comprada.
Un cop al carrer, ens vam adonar que érem els únics amb ganes de sortir, perquè la urbanització estava completament buida. Semblava que plouria, però feia una xafogor que no s’hi podia estar. Bé, és igual, nosaltres volíem sortir amb l’àvia i la gàbia i ens vam ficar una mica pel bosc, tímidament, per veure si podríem caçar cargolets o no. A mi no m’agraden i no pensava menjar-ne, però m’ho passava més que bé buscant-ne i agafant-los per la closca.
El meu germà i el meu cosí, com que els dos són nois i són de la mateixa edat, sempre van una mica per davant i em deixen sola, i jo anava amb l’àvia mirant i mirant, i va començar a ploure una mica, i una mica més, i una mica més i, oh!, no us ho imaginareu, però és com si el cel… no ho sé, eh, com si el cel s’hagués esquerdat o alguna cosa així. L’àvia va començar a cridar els nens i els nens, com que anaven més ràpid que nosaltres, van trigar un minut en tornar, i aquell minut va ser tan llarg que jo gairebé em poso a plorar. Quan els vam començar a veure, vaig dissimular perquè a mi el meu germà i el meu cosí no em cauen bé. Apa, ja ho he dit!
L’àvia estava espantada, jo ho sabia, però també va dissimular i ens va portar a una casa que encara no s’havia acabat de construir. Vam entrar allà dins i ens hi vam quedar explicant històries i més històries, a veure si ens passava l’ensurt de la pluja i els trons i els llamps que es veien pel cel esquerdat. De cop, vam veure un cotxe que passava i passava, i quan vam mirar una mica millor… era l’avi! El vam cridar un munt de vegades però no ens sentia perquè tenia les finestres tancades, així que l’àvia va sortir i el va perseguir una estona, i l’avi quan la va veure sense nosaltres va dir —que Déu ens ajudi—, però no vam necessitar l’ajuda de Déu perquè darrere de l’àvia vam sortir tots tres.
Dins del cotxe vam seure als seients de darrere i ho vam mullar tot, i embrutar també, de fang i de brutícia de la casa sense construir, i l’avi sempre ens diu que no embrutem però no ens va dir res. I quan va veure la gàbia tota buida, va començar a riure i riure… però em sembla que reia també per dissimular.
