Presa de terra

A quin contenidor va

La tristesa ja ve sola quan li dona la gana, no cal convidar-la

| 26/11/2019 a les 20:24h
Especial: Presa de terra
Arxivat a: Cambres pròpies, Presa de terra
Imatge il·lustrativa
Eva Armisén
Que a quin contenidor va la culpa, pregunta algú a les xarxes. Al de residus tòxics, sens dubte, responc. Me'n sé la resposta però suspenc l'examen pràctic: carrego tones de culpa sense gosar llençar-les. Si mai ho fes, em sentiria culpable d'haver-me'n alliberat.
 
L'altre dia vaig abocar a la brossa unes sabates noves. Me les havia comprat per gastar-ne les soles en un futur que va quedar a mig fer. A l'hora de l'insomni, em va disparar ràfegues d'insults una colla de gent descalça i furiosa. Jo al·legava que les sabates per estrenar eren incòmodes i de taló alt, i ells m'empaitaven amb cames fetes rodes. Riu-te'n dels dibuixos animats.
 
No hauria pogut regalar les sabates perquè duien la tristesa incorporada. La tristesa ja ve sola quan li dona la gana, no cal convidar-la. La tristesa se't planta a casa, enfanga el parquet, abaixa les persianes del menjador, et deixa sense aigua calenta, et roba el nòrdic i se't fot la xocolata.
 
Avui he recuperat l'abric que em va fer de manta durant tantes nits de cadira reclinable. Pensava que també acabaria en un contenidor, castigat per dur-me records del pou (i que després em perseguirien fantasmes en cos de camisa). Però me l'he posat i m'ha abraçat com llavors, quan s'esforçava en va per espantar un fred immortal. M'ha abraçat com fa temps que no, com fa temps que ningú.
 
I he sabut, amb una certesa d'aquelles, que l'abric de quadres no el llençaré mai.
 
Eva Piquer

COMENTARIS

L as tristesa
Anònim, 26/11/2019 a les 23:05
+29
-0
Jo vaig llençar un abric, unes botes, un mocador del coll i un sueter. No podia donar-los, no volia que ningú patís eixa tristesa, eixa engoixa eixa por...
Sentiment
Anònim, 27/11/2019 a les 00:58
+35
-0
És ben curiós com hi ha coses que comporten un sentiment profund, que transmeten el caliu i l,estimació de qui ja no hi és però ens acompanya de molt a prop. M,agrada molt llegir-te Eva per aquesta manera tan natural i senzilla que tens d,expressar tot allò que sents. Les teves paraules m,arriben al cor just allà on es queden les que jo no sé dir.
De bon mati
Anònim, 27/11/2019 a les 08:10
+11
-0
Quina suavitat de paraules escrites,, ostres quin ofec,,, alhora precioses com s'han explicat,,, una abraçada d'Amor
la famosa culpa
[email protected], 27/11/2019 a les 12:24
+28
-0
visc amb la culpa incorporada al meu cos, com si fós una extremitat més o un fetge més...i no em deixa fer ni desfer, no em deixa moure ni avançar.
Culpable si somric, culpable si dic el que penso (que es queda en pensament)...
Mentre la resta no veu el pes que arrossego jo em pregunto com pot ser que pesi tant un sentiment
Res a dir
Maseca, 27/11/2019 a les 15:18
+16
-0
Res a dir... Cuan parla el cor, sobren les paraules, només un altre cor que hagi patit el mateix sabrá escoltar-te.
Cap a Maseca
Maserita, 27/11/2019 a les 23:27
+5
-1
Moltes gracies per a les teves paraules.
Tristesa subtil
Montse O., 28/11/2019 a les 11:20
+5
-0
Quanta tristesa, quanta sensibilitat, quanta poesia... Gràcies, Eva!
Records agredolços
Anònim, 28/11/2019 a les 16:52
+11
-0
M'he sentit tan identificada... Guardo un jersei que vaig dur els últims mesos d'embaràs i durant el postpart, mentre feia companyia a la meva mare, i el duia el dia que ella ens va deixar. Sé que no el duré mai més, però sento que ens uneix a ella, a mi i al net que només va poder gaudir unes setmanes.
La culpa
Amalur, 28/11/2019 a les 17:52
+5
-1
Perquè el sentiment de culpa és més femení que masculí.
Com diu Isabel Allende
" Hacer falta tan poco para que yo me sienta culpable"

Anyorança
Anònim, 28/11/2019 a les 21:11
+3
-0
Jo encara guardo roba de la meva mare que fa molts anys que va morir encara sento el seu perfum. M agraden molt els teus escrits. Gracies
Sonrisa y lagrima
Anònim, 29/11/2019 a les 16:44
+1
-0
Las dos se me escapan cuando abro el cajón donde guardo la toquilla de mi madre y un jersey azul marino de mi padre ,le gustaba tanto ponérselo!!
Agraïment
M.A.G, 29/11/2019 a les 18:39
+3
-0
Com m'agrada el què dius, i com ho dius. Llegir-te és un d'aquells regals que et fa la vida...
Tendresa
Carme calleja, 30/11/2019 a les 08:39
+0
-0
Tenim pensaments molt semblants sempre ......
Els teus mots
MariaVP, 30/11/2019 a les 21:52
+2
-0
Voldria escriure't uns mots q t'agombolessin el cor i et deixessin respirar l'ànima després de llençar la culpa. Però ja els escrius tu, i els converteixes en poesia i estimació infinites. Gràcies per compartir-los.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició de Can Tinturé busca el vincle entre la col·lecció de Salvador Miquel i la història
Imatge il·lustrativa
Una exposició permet veure el mobiliari modernista de la família de l'industrial
Imatge il·lustrativa
El Palau Robert se suma a la commemoració del centenari de l'artista
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Riuada Solidària s'ajunten per posar paraules als darrers esdeveniments
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra que els millors regals són els inesperats
Imatge il·lustrativa
L'anunci nadalenc d'una petita botiga de Gal·les ens empeny a retrobar l'infant que vam ser
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens anima a ser generosos
Imatge il·lustrativa
L'anunci de la nova pel·lícula fa un cant a la creativitat i a la generositat