Conte

El David i el Martí

I es va fer insubmís i va somiar en un món sense exèrcits, però després li va entrar la por i va passar a França

| 04/07/2014 a les 13:45h
Especial: Veïns
Arxivat a: Cambres pròpies, Veïns, conte
Són vells companys de lluita en el desert dels anys vuitanta, però ara feia molt de temps que no es veien, perquè el Martí va marxar del barri per aquelles coses per les quals de vegades cal fugir i donar poques explicacions.

S’han citat al Casal i després d’una abraçada emotiva han segut l’un davant de l’altre i han demanat una copa de vi. Bé, dues, una per a cadascú, és clar. I es posen al dia, com si no hagués passat gaire res d’ençà que el Martí va anar-se’n amb presses i va creuar la frontera, i es va buscar la vida lluny de tot, que potser ja li aniria bé una mica de calma i de pau.

El David joguineja amb el mòbil, i el Martí se’l mira encuriosit mentre fa un glop de Priorat. El Martí no en té, de mòbil, i l’incomoda que el David el consulti mentre parla amb ell. Però sap que ho acaba de deixar amb la nòvia i no gosa demanar-li que guardi l’aparell.

A la segona copa la conversa s’anima, i els records de velles batalles treuen les orelles per les goles dels dos amics. Aquella militància de cartells enganxats de matinada, aquelles concentracions davant de l’Ajuntament amb un parell de desenes de persones, aquells lemes rimats que cridaven a les manifestacions, entre estelades que els vianants contemplaven amb ulls condescendents que cridaven en silenci «colla d’utòpics, ja creixeran».

El David continua amb el mòbil, i el Martí s’omple de paciència i es perd en la façana del davant del Casal. Recorda que allà hi havia el pis encrostonat on es van començar a trobar per preparar les accions a favor de la insubmissió a la mili. Uns anys després que el Martí se n’anés, aquell edifici va anar a terra, i ara, al seu lloc, s’hi alça un bloc de pisos novíssims, encara amb algun cartell de «en venda». Amb les runes, però, no se n’han anat els records. Les assemblees reviuen al cervell del Martí, les consultes als advocats, els judicis i les mostres de suport a la sortida del jutjat. També les xerrades, les discussions, els que optaven per l’objecció de consciència com un mal menor. Però no, ells no estaven per aquella línia. No creien en Espanya, però sobretot no creien en les armes. No comprenien per què qualsevol jove havia de perdre ni un segon de la seva vida aprenent a fer anar un fusell, a obeir ordres de caporals analfabets funcionals. Eren pacificistes i ho volien explicar, però pocs se’ls escoltaven, que ja se sap que els mitjans de comunicació són el que són, mana qui mana, talla el bacallà qui talla el bacallà. I ells eren els contestataris, els joves arrauxats, els que s’omplien de raons però xocaven contra el mur de la incomprensió de l’Estat i de bona part dels seus conciutadans. I alguns acabaven a la presó.

I el Martí no ho hauria suportat. Però tampoc hauria suportat trair-se a ell mateix, acotar el cap i posar-se l’uniforme. I no, tampoc es podia fer objector, que allò era un remei a curt termini però mai una solució ni una esmena a la totalitat. I es va fer insubmís i va somiar en un món sense exèrcits. Però després li va entrar la por i va passar a França i va acabar molt, molt lluny, en un poblet perdut prop d’Amsterdam, perquè es va enamorar d’una noia rossíssima i dolcíssima, i la seva vida es va omplir d’amor i gira-sols.

–David, m’escoltes o què? –diu el Martí, que al final no ha pogut controlar els nervis de veure el seu company toquetejant el mòbil.

–Perdona, perdona. És que sóc al Túiter, i hi ha qui ja parla d’un exèrcit català.

De fons, sona Lluís Llach: «No era això, companys, no era això pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels. Potser cal ser valents altre cop i dir no, amics meus, no és això.»


Foto: The US Army

@roccasagran

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
02/10/2014

COMENTARIS

Paper...o suro.
Catalunya independent, 04/07/2014 a les 18:18
+0
-0
Quan Catalunya sigui independent podria formar un comando especial en muntar tancs, avions de combat i fusells amb material com paper i suro. Per què tenir un exèrcit si ningú al món en té un...

Espera, que fins hi tot els països nòrdics en tenen...

Sempre podem usar una legió de "llirisalamà" per aturar qualsevol amenaça.
Curts? Culpables?
JRRiudoms, 06/07/2014 a les 17:39
+0
-0
És el primer cop que llegeixo que l'objecció de conciència va ser "un remei a curt termini però mai una solució ni una esmena a la totalitat".

No és per posar o treure medalles (cosa que l'autor de l'article sembli estimar), però sapiga que hi van existir persones que es van passar fins a 21 anys a penals militars en temps d'en Franco (o van ser afusellats, tant pel poder republicà com pel "nazional", durant al guerra civil espanyola). Però clar, eren "objectors" (els insubmissos van arribar més tard... bastant més tard), i a sobre molts d'ells eren testimonis de Jehovà ("valgam Déu senyor!" durien dir molts dels pares dels futurs insubmissos, molt "catòlics" tots ells).

"[...] els que optaven per l’objecció de consciència com un mal menor. Però no, ells [els insubmissos] no estaven per aquella línia. No creien en Espanya, però sobretot no creien en les armes." Per la seva informació, sr. Roc Casagran, la immensa majòria dels objectors tampoc no creuen en Espanya ni en les armes. Ara i sempre ha estat així. Demanaria un mínim de respecte pels pioners que van fer possible l'eliminació del servei militar obligatori.

Aquest article, sr. Roc Casagran, és un insult a tanta gent que s'ha deixat (i avui en dia també, a altres Estats menys privilegiats que el nostre) la pell per una vida millor. Si vol fer literatura ficció ("novel·la històrica", dirien els entessos), endavant. Però, si us plau, no vulgui embrutar la memòria del "vençuts" d'aquest món infecte.

Atentament, i bona setmana

PD: Aquest comentari vol ser, també, un homenatge a tots els objectors de conciència (la majòria testimonis de Jehova, però també adventistes i mennonites).
Si l'autor de l'article em vol respondre més privadament (o vol ampliar informació sobre l'objecció de conciència), el meu correu electrònic és: [email protected]
JRRiudoms
Roc Casagran, 09/07/2014 a les 02:37
+0
-0
En cap cas he volgut atacar els objectors de consciència. Això és un conte (i per tant, ficció, literatura) i els dos personatges que parlen ho veuen així. No pas l'autor, perquè això no és pas un article d'opinió.
Si t'han ofès, el David i el Martí diria que et demanen disculpes.
Claretat
JRRiudoms, 09/07/2014 a les 10:27
+0
-0
No m'ha quedat clar si el conte és l'article o és la resposta al meu comentari. En tot cas, sigui el què sigui, qui ha ofès la memòria dels objectors no han estat ni en David ni en Martí (personatges de ficció) si no l'autor del conte (personatge, crec jo, pas fictici). Les disculpes mai poden ser ficticies.

Atentament
Li-te-ra-tu-ra
Roc Casagran , 10/07/2014 a les 02:16
+0
-0
Insisteixo per si no ha quedat clar: és literatura. Justament per això no em disculpava jo sinó els personatges. Perquè els personatges no tenen perquè pensar el mateix que pensa l'autor.
Gràcies (i això si que t'ho dic jo, l'autor) per llegir-te el conte.
Lectors que ja no saben distingir la realitat de la ficció
Anònim, 23/05/2016 a les 21:23
+0
-0
És ben cert el que diu l'autor. Molts escriptors fan fer coses a personatges que ells hi estan en contra. Però la literatura, el cinema o el teatre és això, ficció. A un personatge li pots fer dir el que vulguis, el personatge no és l'autor.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal