La nostra festa

14 moments del concert presentació del poemari «Ancoratge» a l'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm

| 05/07/2016 a les 18:11h
Especial: Crònica
Arxivat a: El piano, Míriam Cano, concert

Foto: Sílvia Poch


1. Can’t Help Falling In Love With You. Vaig escriure Ancoratge aproximadament dels trenta als trenta-tres. El dia del meu aniversari, a les dotze de la nit, era just al transbordament de plaça d’Espanya i un home disfressat d’Elvis Presley va començar a tocar aquesta cançó. Va ser un moment tan bonic que vaig voler començar la festa amb aquesta cançó, en una de les versions que més m’agraden: la dels Eels.
 
2. Las Distancias Cortas és una de les meves cançons preferides d’en Joan Colomo. No només per la música, que també. La lletra descriu a la perfecció aquella mena d’estats de paràlisi en què només ets capaç de fumar mirant el sostre. Va ser la primera cançó que vaig saber que sonaria a la festa. En Joan sempre és alegria.
 
3. Una de les coses que em van passar mentre escrivia el llibre va ser que vaig mirar de trobar respostes a llocs on no les havia anat a buscar mai, com la física quàntica. Quan estava immersa de ple en la recerca, en Joan Duran em va parlar de la teoria de supercordes. Jo acabava de veure Interestellar i em seduïa la possibilitat de les sis dimensions que no coneixíem. De seguida vaig pensar en el 5D (Fifht Dimension) de The Byrds, un dels meus grups preferits, que parlaven d’una cinquena dimensió on només hi havia amor.
 
4.
A Erik Satie, les coses no li van anar gaire bé. Potser per això escrivia peces tan tristes. La seva Troisième Gymnopédie, una peça a piano despullat, és pura malenconia i solitud. La faig aparèixer al meu poema Monomania perquè crec que descriu molt bé l’estat d’ànim en què vaig escriure la primera part del llibre. Tristesa domèstica, diríem. La va tocar en Xavi Lloses, el meu antipianista preferit, que va dir “avui, a la Míriam li hem concedit tots els capricis”. És veritat. Gràcies.
 
5. En Nico es va afegir a última hora. Tot el que fa és espectacular, tant en solitari com amb Os Meus Shorts, el seu projecte més alternatiu i experimental. Vaig estar molt contenta que al final hi fos. No només perquè l’admiro com a músic, sinó perquè completava la família.
 
6. Quan vaig acabar d’escriure la segona part del llibre, en Ferran Palau va treure el seu segon disc, Santa Ferida. Quan el vaig escoltar, vaig veure que hi havia un univers molt semblant al meu, una mica fosc. I en escoltar Clavell, se’m va girar l’estómac del revés. A baix de l’escenari, com quan vaig presentar el Buntsandstein a l’Heliogàbal, en Leo –el seu fill– i la Louise –la seva dona– miraven en Ferran des de baix. Crec que va ser el primer moment en què em vaig emocionar una mica.
 
7. “Al fons dels llacs gebrats, com un jardí, hi havia les cares dels fills que mai vam fer”. És potser el vers que justifica no només la segona part del llibre sinó tot el poemari. La dislocació del desig. Tot allò que no pot ser. Llegir-lo va ser un moment emocionant.
 
8. Als autobusos nocturns que creuen estats de la meva Anchorage imaginària, hi sonen cançons que tenen molt a veure amb qui jo era de més jove. Una d’elles és aquesta, que Pearl Jam van compondre per a la banda sonora de Singles, una de les meves pel·lícules fetitx de l’adolescència. Ningú millor que en Valen Nieto i la seva veu estripada per cantar-la. El poeta Lluís Calvo em va dir després que va provar d’escoltar la versió original i la va deixar a mitges: només li va agradar com va sonar a la festa.
 
9. La Stephanie d’en Lou Reed, a qui tothom diu Alaska, té molt a veure amb mi. Hi ha alguna cosa que m’hi connecta, més enllà de la coincidència amb el nom que conforma l’Arcàdia del meu llibre. Amb la Martina Tresserra ens coneixem des de petites i em va fer una il·lusió especial que hi fos. No us perdeu el seu disc, Altres Dones, en què canta els poemes d’una altra amiga, l’Estel Solé.
 
10. Always See Your Face, de Love, és una de les meves cançons preferides. Entra perfectament dins la categoria “cançons tristes que em posen de bon humor”. L’Alberto en Montero va gravar una versió personalíssima i preciosa, com tot allò que fa. Va ser un privilegi que vingués a tocar-la a la festa.
 
11. Mentre caminava per París i escrivia la tercera part del llibre, duia una llista de cançons descarregades per escoltar. Va ser un estiu fred i plujós i el to malencònic del malaurat Elliott Smith em va acompanyar força. El dia que vam assajar amb la banda i vaig veure en Jordi cantant Can’t Make a Sound, mentre en Valen, que corria per allà, li feia els coros, vaig adonar-me que la festa estaria plena de moments preciosos.
 
12. Un dels dies que era a París, a l’apartament de la Place de Clichy, a fora plovia a bots i barrals i vaig comprar-me formatge i una ampolla de Bordeus. Llegia l’antologia de Vinyoli i estava completament sola i, tot d’una, vaig ser molt feliç. Strawberry Fields és un lloc mític, un paradís perdut. El pis de la Place de Clichy també és un lloc on torno sempre al meu cap. En Jaume Pla, Mazoni, fan de The Beatles, com jo, era perfecte per cantar aquesta Arcàdia.
 
13. No vaig poder saludar gairebé ningú perquè vaig anar de bòlit, però miro les fotos i veig les cares somrients, l’ambient que es respirava a l’Antiga Fàbrica d'Estrella Damm i m’adono que vaig aconseguir exactament el que volia: deixar anar una part de tot allò que havia escrit i compartir-ho amb la resta. Va ser un vespre màgic.
 
14. La meva banda. El bandarral, com m’agrada anomenar-los. Tres genis i tres persones excepcionals: En Bernat Sánchez, que acaba de llençar un disc preciós (Deprimix, Placalt, Malin, que presenta el proper dia 22 de juliol a l’Antic Teatre), en Xavi Lloses, antipianista utòpic i en Víctor Garcia, que no és només un dels millors bateries de l’escena, també és el més abraçable. Han fet l’impossible perquè estigues contenta, perquè tot sortís bé i perquè fos una festassa. Guardaré aquell assaig al Carmel a la caixa dels records importants.
 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

  

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 
 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch


Foto: Sílvia Poch

  

Foto: Sílvia Poch

 

Foto: Sílvia Poch

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa torna a promoure la creativitat i la creació per a totes les edats
Imatge il·lustrativa
La nova exposició de la MAPFRE posa el focus en els artistes que van utilitzar el pastel
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona impulsa una jornada de trobades divulgatives
Imatge il·lustrativa
El Macba programa una jornada sobre l’empremta de la repressió i la despossessió colonial
Imatge il·lustrativa
L'únic camí per fer una gran feina és estimar el que fas
Imatge il·lustrativa
Un cicle de la Filmoteca recupera films que han estat amagats durant anys
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la il·lusió d'un gos per ajudar els altres
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de saber-se mesurar per no perdre el nord