Foto: Nicholas A. Tonelli
El pare deia que no podríem anar de vacances perquè no tenim diners i no sé què ha passat al final que sí que en tenim, en tenim una mica per anar de vacances, no a la casa dels estius que sempre lloguem, en una de més petita, però és una casa igualment, i ara l’àvia no dorm amb nosaltres, sinó en un hotel del poble, perquè diu que ella, a la seva edat, no té cap necessitat de dormir en un llit petit, i com que l’àvia sí que en té, de diners, se’n va ella sola a l’hotel. Li he preguntat si podré dormir amb ella alguna nit i diu que no, de cap manera, potser és l’últim estiu que pot sortir de casa, i vol viure com una marquesa, i per això a les tardes anem a buscar-la i voltem amb ella, i es queixa perquè diu que a la seva edat no té cap necessitat de voltar sempre pels mateixos llocs, i que valdria més marxar d’allà i anar a una altra casa, amb un llit doble per a ella, però el pare diu que no tenim diners. L’àvia sí, però se’ls ha de guardar perquè diu que si no, quan hagi mort no ens podrà deixar res, i que per això no ens dóna ara els diners, perquè hem d’esperar que ella sigui morta.
Totes les tardes el pare va a buscar-la i mentre ella baixa, parla amb les famílies que dormen al mateix hotel, i el pare no s’adona que la gent té vergonya d’ell i que valdria més no parlar amb ningú i esperar l’àvia en silenci, i la gent té vergonya d’ell perquè quan anem a passejar per la muntanya es posa la roba més vella que té, i la roba fa una mica de pena i tothom deu pensar que som pobres; per sort, l’àvia baixa de la seva habitació com si anés a un sopar luxós, i el pare s’enfada perquè per anar a la muntanya no es poden portar segons quines robes, això li diu, però l’àvia se’l mira com dient, però tu t’has vist, nen. Els senyors que seuen a les butaques del jardí diuen adéu al pare discretament, perquè no volen ser amics seus, i l’àvia intenta no agafar-se del braç del pare per baixar les escales perquè amb la pinta que fan tots dos, no combinen. Quan ja ningú no els pot veure, llavors sí, l’àvia se li agafa del braç i diu que no sap què ha fet malament amb el pare, perquè és fill seu, i recorda com d’elegant era el seu marit i quina pena que no li hagi quedat res al seu únic fill.
Quan arriben a la nostra casa, que és més petita que la dels altres anys però és una casa igualment, una casa de vacances, l’àvia diu que si ja ha pensat un altre recorregut, i tots mirem el pare perquè el pare és qui ens guia i qui ens diu quan hem d’esmorzar i quan hem de parar; i la mare molt sovint es queda a casa perquè diu que no se li ha perdut res, a la muntanya, i que hi anem nosaltres, i l’àvia diu que a la seva edat hauria de tenir ganes de fer coses, que ella a l’edat de la mare sempre volia anar amb el seu home, i penso que potser si el pare anés vestit com una persona normal, la mare vindria amb nosaltres, però diu que no és per això, que simplement està cansada. Ja de camí, l’àvia es queixa perquè l’hem enganyada, som un altre cop al mateix lloc de sempre, passant pels mateixos arbres, amb les mateixes dificultats, i diu l’àvia que mai no ens perdonarà que l’últim any de viva que li queda li fem repetir les mateixes coses com a una criatura, i el pare diu que això és el que sembla, una criatura, i no sé què hem de fer l’àvia i jo per deixar de semblar criatures a tothom.
