Coses així

Vivim per compartir-ho

Quan una persona que ens importa desapareix, el que ens mata és que ja no li podem explicar res

| 03/05/2015 a les 16:19h
Especial: Rebedor
Arxivat a: Rebedor, coses així

Foto: Trina Alexander


Les xarxes socials ho evidencien i ho amplifiquen, però sempre hem fet les coses per poder-les explicar. No és imprescindible que els meus cinc mil amics del Facebook sàpiguen en temps real que estic assaborint un arròs amb gambes, i és un mal negoci que la pressió per ensenyar al món que ens divertim ens impedeixi divertir-nos de debò. Però, per més autosuficients que siguem, per més bandera que fem d'una individualitat a prova de febleses i d'una força que o ens surt de dins o malament rai, fer el que sigui sense poder-ho compartir ens entristeix i ens resta sentit. (Projectar massa expectatives en un mateix és un risc i, sovint, un error. Contra el tòpic de manual d'autoajuda ser-feliç-depèn-de-tu, defenso i reivindico i persegueixo la primera persona del plural.)
 
"La vida no és el que hem viscut, sinó el que en recordem i com ho expliquem", deia Gabriel García Márquez. Ell, a sobre, ho explicava amb un valor afegit que li va valer el Nobel. Però sense ambició literària tenim igualment la necessitat gairebé imperiosa de compartir amb les persones que ens importen el que hem fet, el que hem pensat, el que hem llegit, el que ens ha desmuntat. Tant és així que, quan una d'aquestes persones desapareix, el que més ens mata és que ja no li podem explicar res.
 
Quan Julian Barnes va quedar vidu, un amic que havia passat per la mateixa experiència li va dir que només hi ha una cosa bona de no tenir parella: que pots fer el que vulguis. L'escriptor no hi va saber veure el cantó positiu. El que ell volia fer era estar amb la seva dona, l'agent literària Pat Kavanagh. "I si abans m'agradava fer coses sol, era en part per poder-li explicar a ella que les havia fet". Barnes s'identifica al cent per cent amb la novel·lista Ivy Compton-Burnett (1884-1969), que continuava parlant en veu alta amb la dona que estimava anys després que fos morta. Quan la van nomenar Dama de l'Imperi Britànic, Compton-Burnett va escriure: "La persona que més trobo a faltar, Margaret Jourdain, va morir fa setze anys i encara tinc coses per dir-li. No sóc una Dama del tot perquè ella no ho sap".
 
Vivim per explicar-ho i per compartir-ho. Els altres adequats –l'adjectiu és molt i molt pertinent: les males companyies, ni al Facebook– potser no ens completen, però segur que ens milloren.

COMENTARIS

Singulars i plurals
Osser, 05/05/2015 a les 11:57
+2
-3
No hi ouc estar mes en desacord. Els plurals estan fets de singulars, hi ha persones que no conceben el singular i han de viure en plural. Son les que ni viuen ni deixen viure.
Alguns no fem les coses per explicar-les, i tots som pruducte del que hem viscut, no pas del que recordem. Si fos aixi, com dius, i deixant de banda els malalts d'Alzhemier i altres patologies similars, la vida seria tan curta com els records que s'esvaeixen.
Compartir ara és un us social ben vist, però no es dins la naturalea humana. L'instint de tota especie, inclosa la humana, es la supervivència individual, que implica l'egoïsme del " o tu o jo" en cassos extrems, i si es comparteix és per a la defensa en grup, que en molts cassos és útil.
La vida és com és, encara que a alguns senten la nacessitat d'assuaujar-la pintant de color de rosa.
Quan una persona que ens importa desaparaix ens donem compte, si no ho habiem vist abans, de la individualitat de la propia existencia.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència