Aïllada per intent de suïcidi

“La intensa solitud en una habitació buida. Ningú, no hi ha ningú més que jo. Intensa, sola, desfeta. Res és perfecte i aquests últims anys m’han ensenyat com n’és, de fàcil, que una petita part de mi es trenqui del tot. Fa anys, fer-me mal era una sortida, però ara, estant aquí reclosa sense ningú al meu costat, ja no tinc res. La meva càmera, la meva amiga, la meva confident, l’única que tot i conèixer el meu patiment, segueix aquí, al meu costat. I encara que ella no parli, té memòria.”

La fotògrafa Laura Hospes (1994) ha volgut mostrar, sense cap mena de filtre, què vol dir haver de plantar cara als trastorns mentals: la depressió, l’ansietat, els desordres alimentaris i els intents de suïcidi. Les inicials del nom de la seva sèrie fotogràfica UCP-UMCG, corresponen a l’hospital mental on va estar ingressada i on va fer les fotos: University Centre for Psychiatry (Holanda). Inspirada en ella mateixa, Hospes va començar a fer fotos el primer dia que va arribar a l’hospital, utilitzant el seu iPhone fins que li van portar la càmera. Durant el primer mes, podia tenir els seus objectes personals, “les úniques coses que teníem prohibit tenir eren fulles d’afaitar o altres coses afilades”. Després d’intentar suïcidar-se per segona vegada, les restriccions van arribar. Va estar tancada en una sala d’aïllament i havia de triar un sol objecte, que va ser la càmera. “En aquells moments de merda el que menys necessitava era estar sola”. La càmera es va convertir en la seva acompanyant, però també en el testimoni de la duresa, la solitud i la desesperació que estava vivint.

“A les xarxes socials es tracta de ser feliços i tenir la millor vida que poguessis imaginar, mentre que a portes tancades, hi ha moltes coses que passen”. L’objectiu d’aquesta sèrie és trencar tabús, que tothom vegi què se sent en aquestes situacions i ser un punt d’inspiració per als qui estan ingressats a hospitals psiquiàtrics, perquè se sentin “menys bojos i menys sols”.

1.