A principis dels anys 60, el matrimoni format per Brigittte Hueck (1929-2009) i Hans Robert Thomas (1924-2019) va començar a estiuejar a Catalunya, com tants altres alemanys en el moment del gran esclat turístic. Provenien de la ciutat bavaresa de Weiden, on ell dirigia l’empresa dels seus sogres dedicada a la impressió i embalatge industrial. Es van comprar una casa a Sa Riera, a Begur. Com que els Thomas eren amants de l’art modern, des del 1963, cada estiu, quan també visitaven Barcelona, acostumaven a anar a la sala Gaspar, que havia iniciat una línia dedicada a la promoció de l’art d’avantguarda, sobretot a partir d’haver començat a exposar l’obra de Picasso.
Va ser en aquesta galeria del carrer Consell de Cent on es van enamorar de l’obra d’Antoni Tàpies, però també de dos joves pintors catalans abstractes que començaven a ser reconeguts: Joan Claret (1929-2014) i Joan Vilacasas (1920-2007). Els Thomas van esdevenir amics i col·leccionistes dels dos pintors, fins arribar a reunir un fons de 177 obres de Claret i 81 de Vilacasas, entre pintures, gravats, llibres d’artista i escultures, a més de documentació de tots dos. El matrimoni també va ajudar a promoure l’obra dels dos artistes a Alemanya, impulsant-ne exposicions a galeries. Molts anys després, aquestes obres han retornat a Catalunya, ja que els fills del matrimoni van decidir, després de la mort de Hans Robert Thomas el 2019, donar a la Fundació Vila Casas les més de 200 obres dels dos pintors.
No és gens habitual que la fundació privada Vila Casas rebi donacions d’aquesta magnitud. Per tant, l’exposició que es pot veure a Can Framis fins al 14 de gener narra un episodi de la història de l’art català de la segona avantguarda força desconegut, i que enriqueix el coneixement sobre aquest període i sobre l’obra de Claret i Vilacasas. La mostra, comissariada per Bernat Puigdollers i Àlex Susanna, posa també de manifest les concomitàncies entre els dos autors, que, malgrat tenir la seva personalitat, compartien interessos estètics comuns com l’exploració de l’espai i de la profunditat i les superposicions de geometries i plans.
El cas és que abans que fes acte de presència en les seves vides, el matrimoni Thomas, Claret i Vilacasas ja mantenien una relació d’amistat i respecte per l’obra de l’altre. Vilacasas compaginava l’art amb la literatura, dues activitats que no estaven deslligades una de l’altra, ja que els llibres de l’autor sabadellenc acostumen a parlar de temes relacionats amb l’art. També va acabar sent conegut per les seves obres de teatre i per escriure guions per a Joan Capri. Com explica Bernat Puigdollers, la seva primera novel·la, Doble blanc (1960), va encoratjar Claret a desenvolupar l’abstracció com a camí plàstic. I també va ser Vilacasas qui va presentar el matrimoni Thomas a Joan Claret a la sala Gaspar.
La sala Gaspar va ser el punt de partida, però, de l’aventura col·leccionista d’art català dels Thomas. Allà van comprar obres de Tàpies, que en aquest cas la família de la parella ha donat a museus alemanys. En el moment que la parella comença a visitar la galeria, és quan precisament Claret i Vilacasas, juntament amb Joan Hernández Pijuan, Josep Maria Subirachs i Joan Josep Tharrats, amb la complicitat del crític Rafael Santos Torroella, havien format el grup O Figura. A la sala Gaspar, el grup va promoure exposicions col·lectives amb línies temàtiques com la que homenatjava Velázquez o les dedicades a conceptes com l’objecte, el mural o els grafismes. L’exposició revisa aquest moment a l’emblemàtica galeria i la seva connexió amb els interessos estètics del matrimoni Thomas.
En lloc de fer dialogar les obres dels dos artistes, que a primera vista i en alguns moments poden resultar bastant semblants, l’exposició separa en dos àmbits diferents els dos pintors per deixar clar que van tenir personalitats marcades. En el cas de Joan Claret, després d’abandonar els estudis d’arquitectura, va apostar per la pintura, en principi figurativa, però a partir del 1959, s’inclina per una abstracció basada en superposicions de plans geomètrics, majoritàriament en colors blanc i negre i una àmplia gamma de grisos. En certa manera, la formació com a arquitecte de Claret va tenir molt a veure amb les seves construccions pictòriques que també estan relacionades amb l’art cinètic, ja que hi ha un cert moviment en totes les seves composicions. El dinamisme dels traços també és present en una magnífica sèrie de gravats sobre alumini, realitzats a Alemanya amb el material que Hans Robert Thomas fabricava a la seva empresa.
En canvi, en el cas de Joan Vilacasas, la pintura va ser una faceta més de la seva creativitat, juntament amb l’escriptura i el col·leccionisme de tota mena d’objectes kitsch del mercat dels Encants. Vilacasas també va passar per la figuració, però, seguidament, després d’una etapa més informalista, el 1957 va començar a realitzar el que ell anomenava planimetries, traços en totes direccions que omplen el suport i que quan les mirem amb distància conformen una mena de vistes aèries de trames urbanes. En algunes peces l’obra de Vilacasas es torna volumètrica amb petits assemblatges sobre materials com el cartró, la fusta o el poliestirè. També construïa petites escultures d’éssers imaginaris i humorístics, que ell anomenava “marcians”. D’altra banda, la raó per la qual el nombre d’obres de Vilacasas en la col·lecció del matrimoni Thomas és menor que d’obres de Claret, és perquè en els darrers anys de la seva vida el sabadellenc es va dedicar més a l’escriptura.
Els dos pintors van crear una mena d’espais alternatius que semblen provenir d’altres universos. I que sens dubte van fascinar la parella de col·leccionistes alemanys, que ara tornem a tenir a Catalunya.
