El meu fill es va fent gran

Soc la Blanca Caminal. Em vaig iniciar en l’art de la il·lustració gairebé al mateix temps que m’iniciava en l’art de la maternitat. Potser per això escric i dibuixo contes infantils. Contes que m’agrada i m’agradaria explicar al meu fill. Les històries que omplen aquests contes, de fet, creixen amb ell. Algunes pors, alguns temors, algunes aventures encara per viure, protagonitzen els primers contes, així com també ho fa el petit membre de la nostra família. El meu fill es va fent gran i els conflictes i els aprenentatges, potser també.

Fa un any vaig gosar muntar una petita editorial, Idea Editorial. Petita, molt petita. Tinc ganes que creixi i que ho faci amb històries plenes d’humor i d’experiències, on sempre hi hagi una mica de màgia per somiar i una mica d’ironia per somriure. A part d’aquesta feixuga tasca d’iniciar projectes i acabar-los, miro de fer una il·lustració diària (ho podeu seguir al meu compte d’Instagram). Capturo una situació, un pensament o un record relacionats amb el meu present o el meu passat i protagonitzats per aquells qui són i han estat la meva família. Records o moments que queden emmarcats. Records d’on sempre hi ha algun detall, aparentment poc important, que s’escapa del marc. Algun detall que es resisteix a ser fixat, a ser tancat o a ser immobilitzat per sempre.

1. El record d’una carícia pot reconfortar un dia que ha estat gris.