Visions

Els metges també ploren

La insensibilitat com a mecanisme de defensa té més efectes secundaris que la quimioteràpia

De prova en prova

| 10/06/2018 a les 16:40h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, visions, medicina

Foto: i m


Els estudiants de medicina saben que, a part d'aprovar els exàmens, han d'aprendre a blindar-se, establint una distància intangible però abismal entre metge i pacient. Sembla un requisit imprescindible per sobreviure en un ofici en què el sofriment i la mort truquen sovint a la porta.
 
Però una cosa és fer veure que la situació d'un determinat pacient no els afecta i una altra que realment no els afecti. Les persones podem aconseguir dominar les emocions de cara enfora, però la veritat sol anar per dins.
 
I la veritat és que els metges són persones. I que, com a tals, pateixen en silenci. Haver de negar els sentiments per mantenir un posat neutre i poder atendre el següent malalt ha de ser un exercici esgotador. Tantes pèrdues no plorades, tants dols no elaborats, tanta tristesa que no troba sortida. Tant dolor avortat.
 
La mort sempre guanya, tard o d'hora. I quan guanya la mort, en lloc de plorar junts metges i pacients, s'eixampla la distància: els metges se senten fracassats o impotents però no en parlen, i els familiars del difunt engendren certa ràbia (conscient o inconscient) cap a uns professionals de la medicina que no han sabut impedir que el pacient es morís i que, a sobre, diries que ni tan sols s'immuten davant la pitjor de les desgràcies.
 
Tots plegats –els qui duen bata blanca i els qui no– hauríem d'entendre que la feina dels metges no és curar els malalts, sinó intentar-ho. Tots plegats hauríem d'entendre que els metges –un gremi, per cert, cada cop més feminitzat– només són persones que han estudiat durant anys per treure's una de les carreres amb més sentit del món, però que no són déus ni fan miracles. És més: els metges també són mortals i també els fa por morir-se. Tractar-los amb una veneració exagerada –és un col·lectiu molt sacralitzat, encara– no afavoreix ningú, només ajuda a fer créixer una arrogància que va en contra de la humanització de la medicina.
 
Si la relació entre metge i pacient fos més de tu a tu, hi guanyaríem tots –els qui duen bata blanca i els qui no. Potser fins i tot ens estalviaríem una obstinació terapèutica que no porta enlloc. Perquè les paraules no curen però les proves i tractaments innecessaris, tampoc. A la llarga, la insensibilitat com a mecanisme de defensa té més efectes secundaris que la quimioteràpia. En canvi, una conversa empàtica no fa cap mal al cos i reconforta l'ànima.
 
No hauria volgut saber però he sabut que els metges també ploren. En veu baixa, sense llàgrimes, sense amics que els consolin. D'amagat. No hauria volgut saber però he sabut que els metges també voldrien poder plorar.
 

COMENTARIS

Un metge que plora
Eloi EB , 10/06/2018 a les 17:46
Interessant
+78
-2
Quanta raó tens Eva. Els metges plorem però sembla que no queda bé... alguns ho interpreten com feblesa, altres com sentiment de culpa, altres com que es un insult cap a la distància que em de mantenir, altres , els incapaços de compartir sentiments amb ningú ni res no ho entenen, però la majoria que jo conec plorem, però afortunadament tenim mes alegries que tristeses en la nostra professió que com tu dius ... ens compromet a fer el possible per curar però no ho assegura, però sempre ens hauria de comprometre a tenir empatia. Un petó molt gran Eva.
Una metgessa que també plora
Maite PM, 10/06/2018 a les 20:36
Interessant
+53
-3
No podria estar més d'acord amb el que dieu. Els metges de família fa tants anys que coneixem als nostres pacients que quan emmalalteixen o moren també patim. I us puc assegurar que plorem, tot i que, normalment no ens veu ningú. Un dels moments més increïbles de la nostra professió és quan, tot i no haver pogut fer més per salvar la vida a un pacient, els familiars venen a agrair-te el que hagis estat al seu costat, és un moment molt emotiu i que dona sentit al que fem. Gràcies per oferir una visió més humana de la nostra professió.
Gràcies
Anònim, 10/06/2018 a les 20:42
Interessant
+66
-0
Quan va morir la meva filla petita vaig veure llàgrimes als ulls de la cardiòloga que la tractava. Vaig agrair molt aquelles llàgrimes perquè tots sabem que els metges no ploren, no? i estic convençuda que va fer tot el que va poder. Dono les gràcies a tota l'entrega dels equips mèdics. Quina gran feina!
quanta raó
Toni SB, 10/06/2018 a les 20:54
+29
-0
Doncs sí, a vegades et sents frustrat davant un mal resultat, un desenllaç fatal, un diagnòstic sentenciador o una situació insalvable. Però llavors són els pacients els que sovint t'ajuden a entendre que la vida és així, que fas el que pots i el que saps, que lluites contra elements més poderosos que tu i que prou has pogut solventar amb les teves petites eines. I llavors et sents agraït i recordes que vas estudiar dur, que has seguit estudiant, que necessites seguir estudiant per millorar la qualitat de vida dels teus pacient, no per convertir-los en inmortals. I sí, som persones que som sensibles al que els hi passa a aquells que volem ajudar, i que agraïm profundament quan ens entenen en la nostra impotència i ens reconeixen en els petits guanys. I és que al cap i a la fi és això, un petit guany ajuda a l'altre a dur una vida millor.
Las paraules no curan?
Beltran, 10/06/2018 a les 21:31
+3
-11
T’invito a llegir el meu llibre: “Del hechicero a la medicina actual” i allí trovaras resposta a aquet article. Salutacions
Riure i plorar en consulta
MSM, 10/06/2018 a les 23:15
+12
-1
Jo fa anys que ric i plore amb moltes de les meves malaltes. Me les estime, a ells també però son menys de plorar. Vaig triar metgessa de familia i no vaig voler treballar en el hospital. Massa màquines, massa tecnocràcia... la gent creu que no morira... es absurd... la meua tasca moltes vegades és protegir la gent d'un exces de confiança en el hospitalocentrisme. Esta bé tractar-se per intentar curar-se però el més important es sentir-te escoltada, estimada i acompanyada. Nosaltres les metgesses també ho necessitem. Quan trenques les distàncies es quan realment li trobes sentit a esta dificil professió.
Gràcies sempre als metges
Anònim, 11/06/2018 a les 00:38
+13
-2
Jo no puc dir res mes bonic cap als metges, que la humanitat, el carinyo i el dolor que ells han patit en mi, no es pot ni explicar, per molt que no hagin d'empatitzar per no haver de patir tant, els meus han plorat en mi.....i jo no m'he sentit sola !!!
Sempre els recordaré i que un dia, entre tots ells, a un quirofan i 10 hores de feina, em van tornar a la vida.
Gràcies Bellvitge
Les llàgrimes no tenen títol
JosepM S., 11/06/2018 a les 08:00
+10
-1
Les dificultats per construir el sol no són exclusivament dels metges metgesses. És tot el personal sanitari implicat en l'assistència que pateixen. Es un llarg aprenentatge plorar ni més ni menys. Una excessiva implicació amb el pacient és tant nociva com una manca. Saber trobar el punt just es saber identificar la resposta errònia per intentar trobar la resposta equilibrada, propera. Evitar una reacció emocional desproporcionada és protegir la nostra integritat i protegir-nos del desgast. La contenció i autocontrol és indispensable per mantenir l'objectivitat i eficàcia professional, i alhora la dimensió humana. Pot ser un bon recurs compartir les llàgrimes entre l'equip, sense vergonya.
Gracies
Una oncologa, 11/06/2018 a les 08:43
+12
-0
Gràcies per aquest article preciós. Els metges plorem i estem sols La societat i els sistema ens demana que siguem superhomes o superdones. Reconforta llegir que penseu en nosaltres.
Todos somos pacientes, todos humanos.
Leonardo Romero , 11/06/2018 a les 11:11
+4
-1
Excelente recordarnos que lo que se resiste, persiste. Que la negación y evitación son mecanismos muy ineficientes al medio y largo plazo. Soy del pensar que una de las claves está en entrenar “La Compasión”. Desde en entorno universitario y científico , la neurociencia contemplativa nos trae buenas noticias. Podemos entrenarnos para ser buenas personas y conectar con lo humano sin Burnout. www.ccare.standford.edu.
Acabada de graduar de medicina
Anònim, 11/06/2018 a les 11:49
+14
-0
Sí, hi ha un problema molt gran amb tot això. Ho visc en primera persona i em consta que no sóc la única que ho sent així. No hi ha cap mena d'assignatura de gestió d'emocions ni res d'això al grau de medicina. Tampoc cap enfoc filosòfic del per què de la medicina. Llavors, cadascú s'ho ha de fer com pot. Molts metges i residents estan prenent antidepressius (més que la mitjana general de la població) per aguantar el ritme de treball (el sistema aguanta gràcies a la saturació de feina de molts treballadors), l'alta càrrega de responsabilitat (moltes vegades per tasques que superen les seves capacitats) i la càrrega emocional derivada d'atendre persones (si és que són dels que les veuen encara com a persones). A ningú li agrada l'estil fred del Dr House, però alhora és això el que sembla que hauria de ser un bon metge. Tècnica i insensibilitat. Les persones sensibles no tenim massa cabuda en aquesta professió, si volem mantenir-nos sans i ajudar de la manera que creiem correcta. Jo vaig estudiar medicina, no tant per la part tècnica o de coneixements de biologia, sinó per la part humanitària d'ajudar a les persones i estar al costat del patiment. Però això avui en dia està mal vist. No es pot ser sensible ni romàntic en aquesta societat tecnificada. I llavors ens queixem que la gent ens tractem malament els uns als altres... Jo diria que falten algunes coses en el nostre sistema sanitari: Menys saturació de feina del personal, horaris dignes i educació o eines pel que fa a la gestió de les emocions, sentiments i dubtes existencials que suposen treballar com a metge, infermer o auxiliar. Això fa falta. Però justament anem cap a l'altra punta: Retallades, 5 minuts per pacient, objectivització de les dades, la societat cada vegada més insensible cap als metges i els metges saturats, resignats i cremats. Aquí no puc resumir tot el que he viscut durant aquests anys ni el que suposa per mi i per moltes persones ara començar l'etapa de la residència, però puc assegurar que hi ha moltíssima gent patint en silenci i també que cal canviar moltes coses. Però, malauradament, avui en dia, poc importa a ningú tot això.
No fa falta insensibilitzar-se; fa falta compadir-se...
Paula Vicens, 11/06/2018 a les 15:02
+1
-0
Per afrontar el patiment d'una altra persona, no fa falta insensibilitzar-se, ni contagiar-se, fa falta saber compadir-se... (vegeu

)
I les infermeres?
SA, 11/06/2018 a les 20:00
+11
-3
M'encanta com i què escriu l'Eva Piquer però m'entristeix i molt que no parli d'un col.lectiu que sovint, per no dir sempre, està al peu del canó amb els malalts i la seva familia.
Com sempre la nostra professió està poc reconeguda. Sempre es parla dels metges ( a qui no trec mèrit, ans al contrari, s'ho mereixen) i molt poc o gens ni mica de nosaltres....Llàstima
Sobre els infermers
Eva Piquer, 11/06/2018 a les 21:40
+11
-2
No parlo dels infermers perquè el tema de l'article és la sacralització dels metges, que no ens fa cap bé. Els metges estan "obligats" socialment a blindar-se i a no expressar les seves emocions. Justament, els infermers fan sovint la feina emocional que els metges no gosen fer (com bé dius, estan al peu del canó). Els infermers tenen altres problemes, com la falta de visibilitat i de reconeixement, però, per sort, no estan sacralitzats. Un altre dia puc escriure sobre la feina imprescindible dels infermers, però seria un altre tema. La sacralització només la pateixen els metges.
Les llàgimes del metg@
Retinòleg, 11/06/2018 a les 21:48
+4
-3
Les llàgrimes del metg@ són llàgrimes transparents. Són transparents als ulls de la foscor, de la nit i del fracàs. Són llagrimes que nos veuen però que arrelen en la bondat, en l'apreci i en l'estima. Són aquelles llàgrimes tant amarges que tant sols les coneix aquell qui és metg@.
Llagrimes
Anònim, 11/06/2018 a les 23:11
+5
-1
Estic molt d'acord amb el que dius. Tot i això penso que les infermeres també patim aquest problema, passem moltes hores amb els pacients i quan un pacient es mor o pateix ens costa mostrar que nosaltres també patim. Plorar o parlar de la pèrdua no se sol fer. L'acompanyem i donem suport emocional però quan sortim de l'habitació hem de seguir fent bona cara davant la resta de pacients i familiars.
Sembla estrany però moltes vegades enlloc de parlar de la pèrdua, s'obvia el tema.
Infermeres
M.Montserrat, 12/06/2018 a les 13:42
+2
-0
Si Eva, escriu sobre les infermeres. Ens cal molt un reconeixement, i les llagrimes les patim tot el matí o tota la tarda, no només al passar visita i fer la història del pacient. Són sensibles i molt importants els nostres companys metges, però una vegada més, i les infermeres ?, no deixeu de parlar d'elles.
Infermeres
M.Montserrat, 12/06/2018 a les 13:48
+3
-0
Per cert Eva ,moltes infermeres ben segur que tenim guardat en un raconet del cor o del cap ,l'article d'en Carles Capdevila. Com el vam estimar ! ,al veure com ens estimava ell .
" Teràpia i emocions"
Caterina Matas, 12/06/2018 a les 20:09
+6
-0
La meva filla va rebre un trasplant de cor. L'operació va anar bé, però a quiròfan va patir manca d'oxígen amb afectació greu al cervell i restà dos mesos a la UCI en estat de coma profund. Tot l'equip mèdic i d'infermeria van mostrar en tot moment una sensibilitat admirable. Un dels metges li cantava cançons , i el dia que ella va obrir , poquet, els ulls , vaig veure com al metge unes tímides llàgrimes li lliscaven dels ulls cap al llavi. Un mes i mig més tard , ja a planta, la meva filla hi va poder cel.lebrar el seu aniversari i aquest metge la va felicitar cantant-li " Tens un amic "
Tota la família li tenim una profunda estimació.
Les emocions també formen part de la teràpia.
Moltes gràcies !!!
Les Llagrimes...
Imma Vila , 13/06/2018 a les 08:12
+5
-0
Un noi de 20 anys damunt una taula freda...el metge diu que es de complexio atletica...Ara, els seus ulls de Mar, dormen bressolats per les Ones al.liens a la fredó d'aquell bressol desconegut...
Els estudiants se'l miren, mentre navegan Tempestes en els seus ulls...
Les Llagrimes, finalment, cauen sense que ningu pugui aturar-les...
Mes tard, entra una Mare amb el Cor esmiculat, el seu Plor s.ha quedat mut...Demana veure al seu Fill i l'Infermera l'acompanya per aquell llarg Via Crucis, agafada del seu braç.
Ara, ella tamble plora...
Filla
Anònim, 15/06/2018 a les 20:57
+1
-0
El meu pare de 61 anys va passar 10h a sobre d' una taula de quiròfan, per una disecció completa de l' artėria aorta, el cardiòleg que el va operar, va sortir a comunicar-me la mort del meu pare amb la mà al cor i llàgrimes als ulls. Només tinc agraïment per aquest gran gest d' humanitat i les 10h de lluita q va passar intentat salvar la vida del meu pare. Gràcies de tot cor.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural ofereix un taller de pintura i una visita guiada a una de les seves mostres
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural participa a la celebració del poble amb versos, fotografies i espectacles
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El festival Embosca't acull les actuacions de Ferran Palau i Ravid Goldschmidt
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
A Catalunya es percep certa efervescència del sector, amb propostes que prenen forma i solidesa
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El discurs que el cineasta va fer a les Nacions Unides a favor del medi ambient
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»