Educació

14 consells a futurs mestres

Que tinguin l'amor suficient per entendre que el més intel·ligent que hi ha és ser bona persona

| 12/06/2018 a les 12:54h
Especial: Educació
Arxivat a: Sala d'estar, Universitta de Lleida, educació

Foto: oscartian547


Discurs d'apadrinament de la promoció de magisteri infantil de la Universitat de Lleida


Moltes gràcies per convidar-me. Moltes felicitats, mestres. Avui s'acaba un camí i en comença un altre d'apassionant. Soc una mica dispersa, així que, aprofitant que treballo a Catorze, he ordenat els consells que us voldria transmetre (tots els he après de pedagogs que hi he entrevistat i dels alumnes i mestres que he tingut a les escoles on he estudiat i treballat) en catorze punts.


1. Descobrim-los i ajudem-los a descobrir-se. Per això cal tenir una lupa (invisible) sempre a mà. Us la podeu posar a la butxaca, treure-la de tant en tant. Però no l'oblideu, perquè us servirà per intuir què porten a dins: quins problemes arrosseguen. Allò que senten però encara no saben com dir-ho (no ho oblidem, fa poc que han arribat a la vida). I justament per això els cal algú que els sàpiga acompanyar. Que entengui què els fa mal. Què els fa brillar els ulls. Recordeu que abans de ser alumnes, són persones. I de la mateixa manera que els grans quan estem malament no treballem bé, ells, tampoc. Vosaltres, mestres, us convertireu en els traductors del seu món interior. I per això caldrà que els mireu, amb distància i prudència, amb tacte i delicadesa, com es miren les obres d'art.
 

2. Regalem-los oportunitats i traiem-los etiquetes. I això vol dir que sobretot sobretot sobretot eviteu encasellar-los: en Pau és un mentider, la Marta és dolenta, en José no hi arriba. Prohibiu-vos sentenciar algú: un nen per robar no és un lladre, un nen per dir una enganyifa no és un mentider. Perquè si li fem entendre que sí, és possible que s'hi converteixi. Les sentències no eduquen i són injustes de sèrie, perquè et limiten, et col·loquen dins d'un calaix d'on és molt difícil sortir-ne. Pregunteu-vos: la Marta és així o soc jo que li he fet creure que és així? No oblidem que tenen tota una vida al davant per construir la seva identitat. Més val que no la destruïm, sinó que la conduïm per ajudar-los a créixer en un ambient sa, lliure de comdemnes i ric en oportunitats. No oblideu, tampoc, que no som deus: aquí ningú té la veritat absoluta de res. I no només us parlo dels nens, sinó de tothom: més que jutjar els pares perquè creieu que no ajuden prou els fills, intenteu entendre què els passa. Parleu amb ells sense fer-los sentir culpables de tot, intenteu buscar maneres d'anar a la una. A vegades és difícil fer-ho bé, però això no vol dir que no ho intentin.
 

3. Esperem una mica més del que puguin donar. És curiós perquè tot i que vaig estar 4 anys estudiant l'ESO (quants dies i mesos i hores són 4 anys?), d'aquella època només en tinc alguns records puntuals. Un és de la Maria Josep, la mestra que aleshores em feia literatura castellana. Un dia ens va demanar que escrivíssim una redacció, no en recordo el tema ni res, només que me la vaig trobar pel passadís, li vaig ensenyar un fragment en què en algun moment deia: el cel és blau. Ella em va dir: "Vols dir? Mira'l". El vaig mirar i no, tenia raó: hi havia núvols prims, vergonyosos, que hi passejaven lentament i s'hi acabaven difuminant, com si el blanc, en un moment concret, es deixés seduir pel blau i s'hi fongués. El sol, mig apagat mig encès en un racó, donava un contrapunt. De lluny, s'insinuava, molt poc, però començant a marcar terreny, una mena de color ataronjat. Era aquest el color de les tardes d'hivern i jo no me n'havia adonat, perquè quan fa fred em miro més els peus que el cel, o era senyal que vindria vent?

Bé, la Maria Josep només em va fer una pregunta: vols dir? I jo vaig fer tot un rotllo semblant a aquest. Però em va fer un regal difícil d'oblidar: veure, en aquell lloc tan poc important com un racó de passadís, que una de les coses que més m'agradaria fer seria escriure. O sigui que a vegades, mestres, més que respondre preguntes, val la pena fer-ne. De ben senzilles, d'aquelles que obren moltíssimes portes: fins i tot la del sentit que tindrà la teva vida.
 

4. Que se sentin estimats. L'educació infantil és la base de tot. Vosaltres sou els encarregats de posar els fonaments d'aquestes criatures, i quin millor podríem tenir que el de l'amor? El de saber que hi ha algú que, passi el que passi, facis el que facis, confia en tu? Vosaltres sou els encarregats de ser el pal de paller de 20, 23, 25 nens i nenes. Que no són ni millors ni pitjors que ningú. Que no es mereixen que els compareu amb ningú més que amb qui eren abans. Que potser vosaltres, mestres, sereu la seva única possibilitat de comprensió. Estimeu-los a tots i si us costa, com recomana Jaume Cela, feu-ho veure.

Feu-los entendre, ja de petits, que el que ells valen no ho determina una nota. Que no ha d'existir mai una jerarquia, on a dalt de tot hi ha els més ràpids, i a baix, els que els costa entendre-ho. No els valoreu en funció d'un sol paràmetre: si un peix no sap caminar però sí nedar, oferim-li el mar i no el fem córrer per un tros de muntanya. Assegureu-vos que tenen una bona autoestima, perquè segurament tots vosaltres haureu comprovat que treballeu millor quan algú us diu que ho podeu fer, que no pas quan desconfien constantment. Doneu-los la seguretat perquè no hagin de trepitjar mai cap company per sobresortir. Que no hagin de maltractar cap nen ni nena per enveja. Que sàpiguen què és el bullying i, en comptes de donar corda a qui ho faci o callar per por, el denunciïn en veu alta. Que tinguin l'amor suficient per entendre que el més intel·ligent que hi ha és ser bona persona.
 

5. Apropeu-los a la vida, perquè se la sàpiguen fer seva: Rosa Sensat deia: "No ens preocupem ni per les lliçons ni pels llibres: la primera cosa és aprendre a viure". I sí, sovint ens amoïnem perquè amb 5 anys encara no llegeix, mentre que el seu cosí, sí. Escolteu, cadascú té el seu ritme, i no els podem saturar si no volem que ho acabin odiant. Més enllà del que toca aprendre i del que no –de les fitxes, els números, les lletres– ensenyeu-los a viure. A caure, però també a espolsar-se els genolls i alçar-se. Ara que hi ha aquesta tendència de fer nens narcisistes, protegits a més no poder dins d'un pot de vidre, desperteu-los. He arribat a veure nens de 4 anys bloquejats perquè no sabien com desbotonar-se la bata, ja que estaven acostumats que els hi fessin sempre els altres. I això no és culpa seva (ells s'adapten a la vida que troben) som nosaltres que els hem de treure d'aquesta bombolla. Una bombolla que a la llarga es pot convertir en una por terrible al fracàs i en una necessitat exagerada d'aprovació. No els encorseteu, ensenyeu-los que ho poden ser tot. Que no creixin amb la por a equivocar-se, sinó amb l'atreviment de provar-ho tantes vegades com calgui.  
 

6. No feu cas del tot als qui us diuen que ja està tot fet i inventat. Permeteu-vos que la vostra classe es converteixi en el vostre món. Sí, hi ha coses que s'han de fer. Però a les vostres mans està com les feu. Els infants com més petits són menys enganyen. Quan treballava de mestra, recordo les tardes, de dilluns a divendres, que passava a P3. Els primers dies allò era el més semblant a una selva que he vist mai (i mireu que m'he criat amb 5 germans): un s'escapava corrents, l'altre pegava al del costat i quan el mirava deia "Ha sigut ell"; mentre intentava explicar què tocava fer en aquella fitxa, s'aixecaven i anaven a jugar a una casa de nines, com si jo fos invisible de cap a peus. Fins i tot un dia, la Martina, una nena espaviladíssima, quan tornava del lavabo, va decidir escapar-se al menjador tan panxa, i ja la podia buscar.
 
Eren els primers dies i allò era el caos absolut. De cop, em vaig il·luminar i vaig inventar una cançó que no cantaré, però que deia: "Avui juguem als joc dels animals, avui juguem al joc dels animals, li tocarà a tu tu tu tu tu [i, patapam, arriba el miracle: tots em miren amb els ulls superoberts], li tocarà [ara alentia el ritme, me'ls mirava a tots] a tu tu tu tu: tu". En David sortia al davant, li deia l'animal, l'imitava. Els altres no podien dir res, havien d'aixecar la mà. Ja els tenia atrapats. Continuem [perquè ja sabeu que l'atenció d'un infant dura el que dura] i canviem: "Avui mentre venia cap a l'escola m'he trobat una mosca petitíssima que s'havia escapat de casa". Crec que el cap mai m'ha funcionat més ràpid que aleshores. "Va, expliquem un conte", uns feien de públic i els altres d'actors: i ja se sap, a vegades et tocava ser un llop i a vegades, un arbre. Aquelles tardes eren les estones en què ho podíem ser tot. En què vaig aprendre que l'autoritat la imposes, mentre que la confiança te la guanyes. També que és el mestre qui s'ha d'adaptar a l'alumne, i no al revés. Perquè parlant de contes en l'ensenyament aquells trons dels reis, on t'asseus i no et cal adaptar-te a res ni a ningú, no haurien d'existir.
 

7. Atreviu-vos a tenir temps. Ahir vaig entrevistar el biòleg David Bueno, per parlar sobre el funcionament del cervell (per cert, és bo saber-ho: l'edat més crucial per a una persona és dels zero als tres anys, de manera que el que vam viure una tarda quan teníem un any, encara que no ho recordem, perquè es veu que dels zero als tres anys encara no tenim desenvolupada la memòria, ens pot costar anys de psicòlegs).
 
Doncs això, em deia que avui en dia estan creixent nens estressadíssims perquè els pares estan estressadíssims. Però els mestres, també. Bé, ja em direu qui se'n salva de l'angoixa aquesta de sentir que no atrapes mai el temps i que tens una llista infinita de coses a fer, que sembla una mena de bucle on mai arribes a tot. Com us deia, som miralls: si el nen ens veu atabaladíssims, els atabalarem. Si ens veuen relaxats i tranquils, igual. I davant de tantes presses, que a vegades ens dona la sensació que ens hem passat el dia fent coses i al mateix temps fent res, m'agradaria reivindicar, com ho fa Joan Domènech Francesch, l'educació lenta, la que regala a l'infant tot el temps del món per entretenir-se a fer el que calgui fer. La que fuig de la dispersió per aprofundir. La que prefereix fer una cosa ben feta que no pas mil. I sobretot: la que deixa que, de tant en tant, el nen badi, perquè serà llavors quan haurà de buscar-se la vida per veure què fa, què s'inventa: ell i la seva llibertat (i no nosaltres i les nostres directrius).
 
Està demostrat que la sobreestimulació satura el cervell. I ahir li preguntava al David Bueno com podem saber si un nen està sobreestimulat? (Sempre va bé tenir una referència per veure si la lies o no), i em va dir: "Un nen està sobreestimulat quan no el veiem feliç, és a dir, quan s'irrita per tot, quan està constantment esgotat, quan sembla que tingui la tristesa instal·lada a dins". Per tant, més que exigir-los que amb 5 anys ja toquin el piano i parlin en anglès i llegeixin noséquantes paraules per minut i siguin uns robots perfectament programats, donem-los el dret a ser, a respirar, a viure. 
 

8. Ni menysprear ni sobrevalorar: No menystingueu els altres: sí, teniu una carrera, però no ho sabeu tot. I, ep, tampoc ho sabreu mai. Així que escolteu, escolteu i escolteu.
 
No deixeu que us mensytinguin: sou joves, però no estúpids. Hi haurà qui us dirà que això s'ha de fer així perquè s'ha fet així sempre, però atreviu-vos a dir la vostra, a canalitzar les vostres ganes de fer. A donar el millor de vosaltres. Val tant la pena aprendre de les il·lusions dels altres, com no deixar que els altres ens trenquin les nostres.
 
No menystingueu els nens: són petits, sí, però no tontos. Infantilitzar-los és una forma de faltar-los el respecte. Alba Castellví un dia em deia que tenen la mateixa feina per aprendre bup-bup que gos. A més, jo mateixa he tingut converses interessantíssimes amb el meu cosí Roc, quan era petit. I no em calia parlar-li en diminutiu perquè ens entenguéssim.
 

9. No tot són flors i violes: Hi ha dies durs, nens i nenes amb qui no sabreu què fer (per molt que hagueu aprovat tota la carrera), pares amb qui us costarà entendre-us, mestres que potser no suportareu, però això passa a totes les feines. I potser el que us servirà de brúixola és tenir clar quin és el vostre objectiu, per què heu decidit estar en una escola i no en un forn de pa o en un despatx.
 

10. Mai sabreu fins on arriba la vostra feina. Messi, la persona que m'atén a la botiga, el violador que surt a la tele, en principi, tots han anat a l'escola. Sí, eduquem en l'ara, però tinguem present que aquestes persones un dia seran pares i mares, tindran un ofici. Que aquests nens i nenes un dia educaran altres nens i nenes. Què podem fer-hi els mestres? Intentar ser-ne referents discrets: aquells que posen una llavor i al cap de molt temps dona un fruit que fa de bon compartir.
 

11. Pregunteu-vos cada dia quin sentit té el que feu. I si no en té cap, intenteu, com a mínim, no perdre-hi gaire temps. Creieu-vos que el que feu és el més important del món. Perquè ho és. Justament el que no té gaire sentit és el fer per fer. Vosaltres heu triat aquesta professió, ells no us han triat a vosaltres, així que un dels vostres reptes serà compensar aquesta diferència. I sigueu coherents: voleu que treballin en equip? Treballeu en equip amb els mestres. Voleu que tractin bé els companys? Tracteu-los bé vosaltres. Voleu que us respectin? Respecteu-los. Pregunteu-vos també si creieu que els nens troben un sentit en anar a l'escola. Si totes aquelles hores que passen amb vosaltres valen la pena.
 

12. L'alegria d'ensenyar. Heu triat un ofici amb què us dedicareu a ensenyar i un bon dia us adonareu que qui més aprèn sou vosaltres. No estem parlant d'un sac de patates, sinó de persones. Així que cuideu-vos per poder cuidar: una persona, amb una mirada, la pots fer malbé o la pots elevar. A més, com ens han tractat determina qui som. O us diria més: tracteu-los com us agradaria que us haguessin tractat quan vosaltres éreu nens. 
 
Gianni Rodari es preguntava per què l'escola per ser seriosa ha de ser avorrida. Jo no vull dir que la vostra classe hi hagi una festa constant, on ningú faci res. De fet, passar-s'ho bé [que ni tan sols implica riure] està infravalorat, sembla que la disciplina rígida i amarga sigui el que més funcioni. Però si aconseguiu que els nens gaudeixin amb el que fan, s'autoimposaran la disciplina per gust, i no per por. S'ho sentiran seu i aniran més enllà d'on els espereu. Escolteu, i per què no? Deixeu-vos impregnar per la seva alegria de viure.
 

13. Podeu salvar. M'agrada molt explicar el cas de l'escriptor francès Daniel Pennac. De petit va patir distorgrafia, i, com que no s'enterava de res, els mestres, li van deixar ben clar que era un fracassat escolar. Que no faria res a la vida. Ell i la seva autoestima van anar penjant d'un fil fins a creure's que era un zero a l'esquerra i a la dreta. N'estava convençut que el que esperaven d'ell corresponia amb el que era. De fet, ell mateix ho explica: "Hi ha nois que se'n convencen aviat, que les coses són així, i si no troben ningú que els desenganyi, com que no es pot viure sense passió, desenvolupen, a falta de res millor, la passió pel fracàs".
 
Van passar els anys, i la por, la inseguretat, la tenia incrustada al fons de l'ànima. No s'aprenia la lliçó per als exàmens. Quan li demanaven els deures, s'inventava unes excuses increïbles, que desbordaven imaginació per tots cantons. El mestre de francès se'n va adonar i, mentre s'inventava rotllos perquè no el renyessin per no haver fet els deures, en comptes de dir-li "Ets un mentider", va dir: "Caram, quina imaginació. Anem per aquest camí i deixem-nos de tonteries. Vull que m'escriguis una novel·la, que cada dilluns me n'entreguis 10 pàgines i sense faltes". Des d'aleshores que escriu amb un diccionari al costat i és un dels escriptors més famosos de França. Per què aquest mestre el va salvar? Perquè va veure una oportunitat on tothom veia un problema. Ell mateix, a un llibre preciós que es diu Mal d'escola, diu: "Els professors que em van salvar –i que em van convertir en un professor– no estaven formats per fer-ho. No es van preocupar pels orígens de la meva minusvalidesa escolar. No van perdre temps a buscar-ne les causes i encara menys a sermonejar-me. Eren adults confrontats a uns adolescents en perill. Van pensar que hi havia urgència. S'hi van tirar de cap. No em van agafar. S'hi van tornar a tirar, dia rere dia, una vegada i una altra... Van acabar per treure'm del pou. I molts d'altres amb mi. Literalment ens van repescar. Els devem la vida".
 
 
14. Fugiu de la indiferència. Preocupeu-vos quan els vostres alumnes els sigui absolutament igual tot i no els fa il·lusió res. Us animo a intentar que us recordin positivament, perquè això voldrà dir que segurament sense adonar-vos-en hi vau ser quan més els necessitàveu. Us animo a animar, és un verb discret, que no sembla molt ambiciós, però que té una força desbordant. Us animo a deixar aquest ofici, si no veieu que és el vostre: la vida és molt llarga i no passa res de res si veieu que us motiven altres camins. Us animo, si un cop a l'escola us adoneu que sí que us voleu hi voleu dedicar, que us hi impliqueu amb cos i ànima. Perquè és tristíssim passar per la vida de puntetes. Que en un món ple de derrotistes us atreviu a somiar. A creure en cadascun dels nens que teniu al davant. A estar convençuts que, dins d'aquella classe, esteu transformant el món. I a recordar aquell mestre (cadascú té el seu) que, com em va passar a mi en aquell passadís, us va encendre una espurna de llum, perquè amb els vostres alumnes feu, justament, el mateix.

COMENTARIS

Genial!
Anònim, 12/06/2018 a les 21:03
+1
-0
M'ha encantat cada un dels punts del text. Tots els educadors, fins i tot, si no ets mestre, però tens fills o tractes amb infants, hauríem de tenir present tot el que diu la Gemma Ventura Farré.
Gran text!
Gemma Ros, 13/06/2018 a les 00:15
+1
-0
Gràcies per explicar tantes coses per sobre com saber educar i acompanyar als infants. Moltes veritats que podem aplicar en el nostre dia a dia de relació amb els nfants... i les persones en general. El teu text traspua enorme passió, passió per viure: per fer feliç als altres. Gràcies.!
Penseu- hi!
Anònim, 13/06/2018 a les 09:04
+1
-0
Quantes veritats! Amb els anys es tornen més profundes !
Cada paraula diu molt...
Miquel À. , 11/07/2018 a les 13:44
+0
-0
He llegit el text fil per randa, i em desfaig per entendre cadascuna de les paraules, perquè vivint-ho amb una intensitat inusual en mi, sóc pare, intento ser docent -entre preadolescents- , voldria ser home de profit i espòs amatent... doncs...aquesta intensitat em fa valorar-ho de manera única. Moltes gràcies!, Potser el que em cal és que ho pogui traspassar al nostre fill en cada paraula, gest, acció i fet... ahir ho vaig poder intentar...vam comprar sabates noves, ens van atendre delicadíssimament quasi a punt de tancar, i desprès, al frankfurt, vam poder convidar a una mare búlgara que demanava un entrepà...vam menjar el mateix tots tres. Gràcies per l'escrit... Cal emparaular la vida. i llegir-la...clar! Gràcies!
Ojalà!
Anònim, 11/08/2018 a les 15:35
+0
-0
És un text preciós i amb moltes veritats q s'haurien d fer reals a les aules però jo dec ser derrotista, pesimista, dec estar trista, no sé, però no és ni d'enfora el que trobo a cap escola en les que he pogut treballar. Ojalà! Ojalà no preocupassin els resultats acadèmics; ojalà les ratios fossin menors en pro de la qüalitat de l'ensenyança que podriem així oferir; ojalà ens preocupassim més per descobrir i entendre a cada nen i a cada nena i així poder respectar el seu ritme i poder ajudar-los a desenvolupar les seves capacitats, els seus desitjos, interesos i somnis; ojalà pels polítics primàs la importància d'una bona educació i a cap escola hi mancassin bons edificis, bons materials, noves tecnologies...però desgraciadament, els mestres maldement lluitem cada dia contra la desmotivació, a vegades no podem lluitar contra tots aquests gegants i feim la nostra feina el millor possible però d'una manera ben allunyada dels ideals dels qui parla aquest text. I amb això no vull dir que la nostra no sigui una feina maravellosa i que els mestres que acaben d'acabar la carrera (als qui va dirigit el text) segurament ho faran beníssim gràcies a les noves idees i mètodes que es deuen ensenyar avui en dia a l'universitat (esper), però pels qui ja duim uns anys, llegir aquest text, o perdò perquè no deuria generalitzar, per a jo, el que hem fa és pensar amb tristor com deurien d ser les escoles, els claustres, la feina...i quina és la realitat que ens trobam.
Ojalà gràcies a gent que pensi com qui ha escrit aquest text i als nous mestres, i als que ens intentam anar renovant, poguem en un futur proper canviar les coses, canviar les experiències escolars dels nostres alumnes i canviar, perquè no, el món.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural ofereix un taller de pintura i una visita guiada a una de les seves mostres
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural participa a la celebració del poble amb versos, fotografies i espectacles
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El festival Embosca't acull les actuacions de Ferran Palau i Ravid Goldschmidt
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
A Catalunya es percep certa efervescència del sector, amb propostes que prenen forma i solidesa
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El discurs que el cineasta va fer a les Nacions Unides a favor del medi ambient
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»