Visions

La perversió del llenguatge

Per desplegar aquesta República acabada de néixer, les paraules les triarem nosaltres

| 05/01/2018 a les 16:40h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, visions

Foto: Ghazaleh Ghazanfari


Les paraules no es poden tancar dins d’una gàbia. Volen soles.
Montserrat Roig
 
 
Desinfectar, liquidar, descabezar, netejar, femení, esterilitzar, despertar, morir. El llenguatge no és, mai, i menys en política, i menys en moments d’alta tensió, innocent. Els qui ens hi dediquem ja ho sabem, que les entre línies són tant o més importants que allò que diem de forma explícita. Quan Pablo Casado alerta Carles Puigdemont que vagi amb cura, que no acabi com el president Companys, no ho fa per error. Ho fa frivolitzant, però no despistat. Les darreres setmanes ens hem hagut de sentir dir moltes coses. Han parlat de desinfectar els mitjans públics per tancar-los i tornar-los a obrir amb gent normal, amb la perversió que amaga aquesta expressió. Ens han dit que ens volien liquidar, i que els líders polítics de l’independentisme no podrien treballar pel país perquè els havien descabezado.
 
Fa temps que el llenguatge polític frega la irresponsabilitat i no ho podem normalitzar ni podem restar-hi importància, perquè en té. No oblidem que no fa gaire Xavier Garcia Albiol parlava de netejar Badalona, i fa encara menys que ell mateix deia que les urnes de l’1-O s’assemblaven molt al pot de la roba bruta que feia servir la seva dona. Sí, la seva dona. Va voler menystenir la democràcia i va patir la clàssica relliscada masclista dels qui encara viuen en un altre segle. Però no només ell es desemmascara, no. També Joan Coscubiela, davant un acte de suport que li feien els seus, va dir que s’emocionava i li sortia la part femenina. Ja ho sabem, que plorar és de dones, el que no sabíem és que a la política, segons Alejandro Fernández, hem de venir plorats de casa.
 
Tampoc no em passa per alt que Javier Nart digui que les dones que poden tenir fills amb tares s’han d’esterilitzar. O que els independentistes i l’1-O han despertat el feixisme. El llenguatge, amb els seus matisos, de nou, fent la feina bruta als qui no s’atreveixen a dir les coses pel seu nom. Sense oblidar-nos, per seguir amb els exemples perversos, dels titulars que generen els assassinats de dones per violència masclista. Les dones no moren, les maten.
 
El llenguatge, però, pot fer també la feina inversa. I quan la fa, els cou. Per això durant la campanya els feia nosa la paraula llibertat, o fins i tot democràcia, i per això filen tan prim quan parlem de presos polítics –presos de consciència, en volen dir. Alguns ni tan sols poden parlar d’exili o de presidents i consellers fent la seva feina. El llenguatge i els seus matisos, però, també ens poden modificar la nostra visió particular, ens poden fer avançar només amb els mots. I aquesta és una altra forma de llibertat, de sobirania. I, el més important, és una sobirania incontrolable. De la mateixa manera que la perversió del llenguatge pot ser esfereïdora i ens pot commoure a tots, també el llenguatge més quotidià ens pot acostar a la transformació que necessitem, a una revolució potser més petita, però del tot efectiva.
 
Laura Masvidal, la dona de Quim Forn, ho diu en una carta. Parlem-ne, de la injustícia, parlem dels nostres presos polítics allà on no els volen reconèixer, denunciem sempre que puguem –al forn, a la perruqueria, a l’escola– la infàmia que ens està tocant viure. Fem-ho, perquè, en primer lloc, és la nostra manera de no normalitzar la situació, i en segon lloc, és la força que tenim. El llenguatge ha de ser un aliat, i ha de ser combatiu, i ens ha de fer arribar allà on volem arribar. I no només hem de fer servir el llenguatge, el poder que ens donen les paraules, per la denúncia: també com a autoafirmació.
 
Davant del Tribunal Suprem, esperant l’Oriol Junqueras, Ruben Wagensberg ens parlava del cas de Taiwan: a penes el reconeixen una vintena de països petitíssims, però ells se senten un estat independent i a efectes pràctics, dins del seu marc mental, funcionen com a tal. El llenguatge com a autoreconeixement: Made in Taiwan. ¿No seria hora, doncs, de començar a parlar de la República, d’aliar-nos amb el llenguatge, i començar a fer-la efectiva anomenant-la?
 
L’1-O va ser possible gràcies a la força de la gent, i és aquesta gent, fora de les institucions, que farà caminar aquesta República que ens espera. La primera mesura republicana, doncs, podria ser normalitzar-la en el nostre vocabulari. Tal com estem pot semblar una petitesa, però no ho és. Montserrat Roig deia que som una mica com els altres ens veuen, una mica com nosaltres ens mirem, i un bon tros com ens pensem que els altres ens veuen. Si volem que els altres ens reconeguin com a subjecte polític, haurem de començar per creure’ns qui som, la força que tenim, i on podem arribar amb el nostre poder. L’1-O n’és una bona mostra. Que no ens diguin els altres, els qui ens volen menystenir, qui som, què farem i com ho aconseguirem.
 
Per començar aquesta revolució pacífica –Joan Lluís-Lluís parlava dels matisos que amaguen pacifisme i resistència pacífica–, per desplegar aquesta República acabada de néixer però ferma, per començar-ho tot, les paraules les triarem nosaltres, i ho farem amb molta cura. 

COMENTARIS

Bon article
Anònim, 05/01/2018 a les 23:24
+6
-0
Certament, el llenguatge no té res d'innocent
Bases equivocades del feminisme
Anònim, 06/01/2018 a les 16:06
+2
-1
Critiques de masclisme qui diu aquesta frase: "davant un acte de suport que li feien els seus, va dir que s’emocionava i li sortia la part femenina".
Deixant apart la meva fatal opinió del polític que deia això, la frase no té res a veure amb masclisme. Actualment qualsevol demagog ha de fer veure que li interessa més el mal que pugui rebre una dona que no pas un home. És el masclisme passat a feminisme. Actualment el feminisme és això.

Ell, al dir que "li sortia la part femenina" ho va dir amb la intenció de lloar les dones i de dir que "ell no no és un macho i que no li fa vergonya plorar". Amb les presses ho va dir d'aquesta manera, ja que el plorar sempre s'ha interpretat, des del masclisme que és cosa de dones.
La seva intenció era la de reafirmar-se en que no era un "macho".
Voler agafar-li amb pinces aquesta expressió per titllar-lo de masclista, és una perversió. De fet és la moda del feminisme. No deixar-ne passar ni una i interpretar-ho tot de masclisme (Malgrat que jo considero tan a aquest personatge com a les feministes, un exemple exacerbat d'un cert masclisme no autoreconegut).

Per altra banda cal dir una cosa. Les dones ploren una mica més que els homes (no molt més. Jo per exemple, soc home i crec que ploro amb més facilitat que la majoria de dones), Però elles ploren més tan abans com ara. Tan a Suècia, com a Algèria o Índia. És una constant que tot fa pensar que forma part de les diferències que tenim biològicament els homes i les dones.
Per tant exigir que els homes han de plorar més o les dones han de plorar menys, molt probablement és exigir una cosa contra natura. És com exigir que al/les homosexuals els hi ha d'agradar el sexe contrari: uns exigència impossible i cruel.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una exposició del CosmoCaixa mostra la relació entre els humans i les màquines
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El cicle de concerts «Els vespres de la UB» torna als jardins de la Universitat de Barcelona
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La ciutat acull durant tres dies la «Festa de la Poesia»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Museu de la Vida Rural acull l'acte de presentació del llibre de Manel Martínez
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Recordem l'actor nord-americà amb dues escenes d'una de les seves pel·lícules més conegudes
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt animat mostra com ens recuperem de les relacions trencades
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Una animació mostra el dol d'una mare que ha perdut el seu fill
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El Ballet du Capitol de Toulouse porta «Giselle» al Festival Castell de Peralada