Catorze
Henry Marsh: «La por de la mort fa que la sanitat mundial estigui en crisi»

Henry Marsh (Oxford, 1950) ha estat neurocirurgià tota la vida i ha publicat tres llibres sobre això: la seva vida com a neurocirurgià. El tercer és And Finally: Matters of Life and Death (publicat en castellà per Salamandra: Al final, asuntos de vida o muerte), en què parla del final que s’apropa i del càncer de pròstata que li van diagnosticar fa uns anys. Però sobretot hi transmet la seva fascinació per la vida, que entén en gran mesura a través del coneixement del cervell humà. Hem quedat a casa seva de Wimbledon (Londres) i m’ha obert la porta amb una felicitació: “Has adquirit una puntualitat anglesa”. M’ha servit un te i he tingut el plaer de parlar-hi durant una hora i mitja en un saló atapeïdíssim d’objectes fets per ell al llarg dels 73 anys que té: és un apassionat del bricolatge i de tot el que, com la cirurgia, es fa amb les mans.

Henry Marsh
Henry Marsh. Foto: Roser Ninot

Mort

Després de tota una vida analitzant escàners cerebrals, va haver de mirar el seu per entendre que envellia, que el seu cervell era una versió trista i desgastada del que havia estat.

Racionalment sabia que m’estava fent gran, però veure el meu escàner va suposar un xoc emocional. Va marcar l’inici de la meva conversió de metge a pacient: m’he convertit en un vell més amb càncer de pròstata. Tenia por de trobar-m’hi un tumor o un aneurisma, però no m’esperava veure-hi el que té tothom a la meva edat: un cervell molt més petit del que havia estat i amb molts senyals d’envelliment, dels que a un pacient li hauria dit que són canvis irrellevants. Em va espantar veure’m a mi mateix com a pacient per primera vegada. 

Si l’escàner d’un pacient no mostrava res més sinistre que aquests senyals de deteriorament relacionats amb l’edat, vostè els deia: “El teu cervell està fantàstic per l’edat que tens”.

Sí, els animava. 

¿Per què?

Per l’efecte placebo. Si no hi havia res de què preocupar-se, a la gent li agradava creure’s que tenia un cervell magnífic per la seva edat. I en certa manera, era veritat: tot és relatiu.

No desitja tornar a ser jove.

Ho odiaria. No m’entenia a mi mateix i em guiaven les emocions fortes. M’he tornat més savi, amb el temps. 

¿Voldria viure gaire temps més?

Tampoc. Tots coneixem i admirem persones que han arribat amb una bona qualitat de vida als vuitanta o noranta anys, però són una minoria. A partir dels setanta-cinc, com més gran et fas més complicada és la vida. Si arribes als vuitanta, tens entre un 30 i un 40% de possibilitats de patir Alzheimer; i si arribes als noranta, entre un 50 i un 60%. Tots ens creiem que serem l’afortunat que no té Alzheimer i arriba als setanta amb un cervell fantàstic, perquè l’evolució ens ha brindat un optimisme biològic i una por de la mort innats. Però les estadístiques són les que són. I la por de la mort, en combinació amb la nostra reticència a acceptar-la, és el motiu pel qual els sistemes sanitaris de tot el món estan en crisi: no sabem quan parar. Ens gastem tants diners intentant mantenir viu un vell de noranta anys com un nen de nou. I si dius que la vida del vell de noranta anys no és tan valuosa com la del nen de nou, perquè el nen encara té vuitanta-un anys per endavant, t’acusen d’edatista i utilitarista.

No podem triar no morir, però potser sí que hauríem de poder triar com morir.

Exacte. Crec que en algun moment aconseguirem que es legalitzi la mort assistida amb garanties raonables a tot el món. Ens hi estem apropant, però molt lentament. A Espanya i Catalunya ara teniu una llei més sensata i humana, però en aquest país [Anglaterra] hi ha un grup fanàtic de metges de cures pal·liatives que han espantat els parlamentaris. El seu argument principal és que legalitzar la mort assistida comportarà l’assetjament de tot de gent discapacitada, vella o vulnerable perquè la demanin. I és mentida. És com el matrimoni gai: ¿ha destrossat la família, o el matrimoni, com deien? No! 

Vostè s’ha espavilat: té el seu propi kit de suïcidi.

Sí, però tinc por que no funcioni. Potser tinc pastilles caducades. Potser les vomito.

Espera que es legalitzi la mort assistida i no haver-lo de fer servir.

Sí, espero que es legalitzi a temps per a mi. I quan la meva malaltia es desenvolupi fins a un estadi terminal, que podria passar d’aquí un any o d’aquí cinc, potser decideixo que vull aguantar. Però m’agradaria saber que, quan arribi el moment, podré decidir. Com tothom, preferiria morir a casa, estirat al meu llit i rodejat de la meva família. I si pot ser, de forma legal. 

Càncer

No ha cregut mai en miracles i coneix el càncer de prop. Al seu primer llibre, Sobretot no facis mal, va escriure: “Quan els metges es converteixen en pacients, si la malaltia és mortal, no poden fer-se cap il·lusió del que els espera”. Però quan li van diagnosticar un càncer, com explica al tercer llibre, alguna part dins seu tenia l’esperança que la resposta del tumor al tractament seria miraculosa i no caldria ni operar. ¿Per què?

Perquè soc un ésser humà. Ens surt de dins.

¿Creu que es morirà de càncer?

No està clar. M’he passat dos anys fent teràpia hormonal, una mena de castració química amb moltíssims efectes secundaris. Quan m’ho van receptar em vaig preocupar pels que afectaven els músculs, perquè sempre he estat molt orgullós d’estar fort: fa molts anys que corro cada dia i aixeco pesos uns quants dies a la setmana. I amb la teràpia em suposava molt més esforç, però ho vaig continuar fent igualment. En canvi, estar viu em va deixar de fer sentir cap mena de plaer. De cara a l’exterior tenia una vida normal: llegia llibres, anava a Ucraïna, donava classes i conferències… Però era com si l’espurna de la vida s’hagués esfumat. Llavors creia que era perquè estava deprimit pel càncer, però ara fa dos mesos que he deixat la teràpia hormonal –de forma experimental, probablement el càncer tornarà i l’hauré de reprendre–, i em sento del tot transformat: fa un parell de dies vaig córrer deu quilòmetres i he recuperat l’alegria de viure. Crec que és perquè m’ha tornat la testosterona. El problema és que al tumor també li encanta, la testosterona. Si tinc sort, la radioteràpia frenarà el creixement del tumor durant anys, perquè no tinc metàstasi. Però no ho sabem, i ara visc d’anàlisi de sang en anàlisi de sang cada sis mesos. D’aquí quatre dies em donaran els resultats de l’última anàlisi. I si m’haguessin preguntat fa tres mesos “¿com et sentiràs quan estiguis a punt de saber si el tumor ha tornat?”, hauria respost que preocupat i trastornat. Però sorprenentment, no ho estic. I no és que estigui en negació o cregui que tot estarà bé. Potser em donen males notícies, potser he de tornar a la teràpia hormonal i tornar a ser aquella versió moribunda de mi mateix. Però penso: “¿Dimarts que ve? Però si encara queden quatre dies! És una quantitat infinita de moments de vida!”. Hi ha un nombre infinit de punts entre qualsevol parell de punts. Estic increïblement feliç d’estar viu. M’ha costat 73 anys i un càncer assolir aquesta mena d’enlluernament budista, i m’he passat la majoria de la meva vida ocupat, ansiós i preocupat. En part, calia: si ets cirurgià i no estàs ansiós, no tindràs cura de fer-ho bé, i si no penses constantment en tot el que podria anar malament és més probable que alguna cosa vagi malament. Però aquesta tranquil·litat ha estat una sorpresa meravellosa. I potser només dura tres dies més, però ja m’està bé.

Es va desfer de la calavera que tenia a l’escriptori com a recordatori que vostè també es moriria.

Estava preciosament conservada. La vaig donar a un company. Era una mena de broma que em va deixar de fer gràcia quan em van diagnosticar càncer.

El tancament del primer capítol del llibre de Henry Marsh, en què parla de la calavera que tenia al seu despatx, està il·lustrat amb el gravat d’Albrecht Dürer “Sant Jeroni al seu estudi”.

¿Creu que l’esperança fictícia i la negació són millors que la falta d’esperança?

I tant. Com tot, és una qüestió de balanç, però la negació pot ser un mecanisme molt important per tirar endavant.

Però l’acceptació de la mort dels malalts terminals pot comportar un millor adeu que pot ajudar els que els han de sobreviure.

Crec que en general és millor que els pacients i les famílies comparteixin informació. Però he treballat en llocs, com al Nepal, Ucraïna i Anglaterra fa quaranta anys, en què les famílies demanen sisplau als metges que no donin cap informació als pacients. I els que estan malalts de càncer saben que tenen càncer, però no ho volen afrontar. La negació pot ajudar a cavalcar situacions difícils. Podries dir que jo estic en negació perquè no estic preocupat pels resultats de l’anàlisi de sang que em donaran d’aquí quatre dies, tot i que puguin portar males notícies. Però ara no hi puc fer res, em trobo bé i vull poder-ho gaudir.

Quan al seu fill li van diagnosticar un tumor cerebral, envejava la gent que veia i les seves vides, que imaginava felices i sense preocupacions. Però quan a vostè li van diagnosticar càncer, va passar a simpatitzar profundament amb tothom.

Entremig he tingut una vida molt plena. Tenia vint-i-nou anys, quan al meu fill li van diagnosticar el tumor. I ara he comès errors i acumulat penediments, però també he tingut una vida completa i apassionant. La meva dona i la meva família volen que visqui més temps, i per tant jo també, però jo ja no necessito afegir res més a la meva vida. Em sento increïblement afortunat de poder mirar enrere i veure que, majoritàriament, he ajudat. És un dels avantatges de ser metge: pots mirar enrere i no tenir cap dubte que has estat útil i has fet el bé. Si treballes tota la vida de banquer, potser guanyes molts diners, te’n vas de vacances a llocs cars i condueixes cotxes grans, però quan siguis al teu llit de mort res d’això no comptarà. El que importa, a la vida, el que necessitem per sentir-nos plens (i això s’ha demostrat amb molta recerca científica), és tenir persones properes que ens estimin, com la família, i tenir una feina, o un rol a la societat, amb sentit. No cal que siguis primer ministre o neurocirurgià: pots trobar molt de sentit a ser escombriaire, si la gent valora que escombris els carrers, o pots contribuir a millorar les vides d’altres éssers vius que no t’ho agrairan explícitament. Havent estat metge és molt fàcil creure’t que la teva vida ha valgut la pena. De fet, el problema és que els metges sovint acabem corromputs per aquesta idea i ens donem massa importància a nosaltres mateixos. És important saber abaixar-se els fums; però ser metge és meravellós.

El metge

Ha estat metge i pacient.

Ja sabia molt bé què és ser pacient. En part pel meu fill i en part perquè la meva dona –Kate Fox, una antropòloga i escriptora molt famosa– té la malaltia de Crohn. Però convertir-m’hi m’ha servit per entendre-ho millor. Abans d’aconseguir els resultats de les gammagrafies òssies, que van confirmar que el tumor invasiu que tinc a la pelvis encara no ha fet metàstasi al sistema limfàtic o a l’esquelet, estava molt espantat. L’estat d’ànim em pujava i baixava com un io-io. Com a doctors, encara que puguem ser propers i empàtics, només veiem una part molt petita de l’espectre de sensacions i patiments que senten els nostres pacients.

¿Hi ha massa distància entre uns i altres?

Els metges han de ser amables i compassius però necessiten cert grau de desconnexió emocional. Si s’involucren massa no poden fer bé la seva feina, perquè requereix poder veure molt de dolor i a vegades provocat per un mateix. Però si per protegir-se’n es tornen freds i llunyans, no són bons metges. Trobar aquest equilibri és un dels reptes més grans de la professió. Quan fas cirurgia d’alt risc sempre intentes animar els teus pacients i omplir-los d’esperança (tot i que també has de ser realista i honest respecte als riscos de l’operació), però la veritat és que molts surten del quiròfan danyats o morts. I parlar amb la família quan les coses van malament sempre és molt dolorós. La temptació és expulsar aquest dolor per protegir-te, i fins a un cert punt ho has de fer. 

Cal desaprendre l’empatia per ser capaç, per exemple, de tallar el cervell d’algú.

Exactament. Com a estudiants de medicina tots som empàtics i amables, i com a metges aprenem, amb el temps i sovint amb l’exemple (els metges sèniors tendeixen a ser més freds i guardar distàncies), a regular aquestes actituds.

¿Quina és la millor manera de fer-li saber a algú que es morirà?

Fent-lo seure i seient, dient el mínim possible a poc a poc, sense externalitzar cap mena de pressa, convidant el pacient a tornar per seguir-ne parlant i escoltant molt. Normalment, el pacient diu molt poca cosa perquè està derrotat, però sempre hi ha una mica d’esperança. Mai pots saber exactament quant de temps li queda a una persona. Un 5% de la gent amb els càncers de cervell greus dels que sovint em tocava operar estava viva cinc anys més tard. Jo mai he acostumat a citar percentatges, i ara qui els vulgui saber els pot trobar fàcilment a Google. Deia: “Si ets especialment desafortunat estaràs mort d’aquí sis mesos, o sigui que ho has de tenir tot endreçat: escriu el testament, fes el que hagis de fer i veu a qui hagis de veure. Però si ets especialment afortunat estaràs viu d’aquí cinc anys, i has de mantenir aquesta esperança: tinc alguns pacients, no gaires, que han sobreviscut més de cinc anys amb aquesta malaltia. El més probable és que entremig d’aquests dos extrems el tumor torni, i potser llavors el podrem tornar a tractar”. Potser és un discurs optimista, però no diu cap mentida. És molt difícil saber com parlar amb un pacient. Els pacients o les famílies gairebé mai tornen per dir-te si van trobar el teu to adequat o no, i molts metges no tenen ni idea que ho estan fent malament.

¿Posar-se malalt i passar a ser pacient va fer que es retragués a si mateix alguna actitud que havia tingut com a metge?

Durant el breu període en què vaig estar molt espantat pel càncer, vaig recordar pacients que havia oblidat totalment i als quals crec que vaig fallar. Sempre vaig pensar que jo era un metge amable i proper (els metges gairebé sempre ens pensem que som amables i propers). Però quan em vaig convertir en pacient, em vaig omplir de dubtes. No és que m’adonés que hauria d’haver parlat amb els pacients d’una altra manera; simplement no en tenia ni idea. La distància entre metge i pacient és tan gran…

Veu la medicina com un ofici més proper al bricolatge que a l’art i la ciència.

Sí, no li escauen els conceptes pomposos. En cirurgia fem una feina pràctica amb les mans.

Com tots els oficis, s’aprèn a còpia d’errors, però preferiríem que els metges no en fessin mai cap, d’error.

És el gran problema. Es triga molt, a aprendre’n. Els metges novells, a Anglaterra, reben molt més suport i supervisió de la que vaig rebre jo, però també treballen menys dies a la setmana. I operar és la part fàcil. Tota la resta, el que només es pot aprendre a través de l’experiència, és el que costa. Trobar el balanç entre compassió i desvinculació, saber parlar amb els pacients i saber com treballar amb els companys, coses que als cirurgians egòlatres com jo ens costen. Quan t’equivoques sents por, culpa i vergonya. Però si no comets errors, ¿com pots aprendre? Fa poc he llegit el llibre Black box thinking, en què Matthew Syed descriu alguns dels accidents d’avió més famosos provocats per errors dels pilots. M’ha servit per entendre que homes i dones molt intel·ligents, molt entrenats, molt capaços i molt motivats poden cometre errors terribles. I això s’aplica als metges: és part de la condició humana, i ho hem d’acceptar. Però quan un avió cau, el primer de morir-se és el pilot, i ningú el culpa per haver-se equivocat. Quan un cirurgià mata un pacient, ell continua vivint, i ho ha d’afrontar d’alguna manera. ¿S’ho amagarà a si mateix? ¿Ho amagarà als que l’envolten? Establir una cultura lliure de culpes en medicina és molt complicat, però ho hem d’intentar. I només ho aconseguirem a través de metges sèniors que donin exemple. Això és el que he intentat fer amb els meus llibres i conferències. És molt difícil posar-se dret en públic i dir “alguns pacients han sofert terriblement per culpa dels errors que he comès”. Has d’estar molt segur de tu mateix i jo, per algun motiu, ho estic. Una altra bona manera que els metgis acceptin que cometran errors és tenir bons companys. Odio el concepte “treball en grup”, però bàsicament és això: els altres són més bons a detectar els meus errors i jo soc més bo a detectar els que cometen ells. I ho hem de fer sense culpar-nos. Inevitablement, els pacients es molesten molt quan els metges s’equivoquen. Com deia als meus residents, la gestió de les possibles complicacions que pugui tenir l’operació comença quan coneixes el pacient i la família per primera vegada. Els has de convèncer que t’importen. Ells no tenen cap altra opció que confiar cegament en tu, perquè la idea que potser no saps el que estàs fent els seria intolerable. I en neurocirurgia, els has de fer saber tots els riscos als quals els exposarà l’operació, però d’una manera tan amable i comprensiva com sigui possible. Els has de preparar a ells i a tu mateix per la possibilitat d’un mal resultat. Tot i que segur que el món és ple de pacients i famílies que m’odien i creuen que em vaig equivocar, em fascina quantes vegades m’han perdonat quan he dit als meus pacients que havia comès un error. En alguna ocasió els he animat a denunciar-me perquè rebessin compensació econòmica, però si creuen que has fet el millor que has pogut, que t’importen i que estàs trist d’haver-te equivocat, moltes vegades et perdonen. Es tracta de ser amable i transmetre confiança, i aquestes capacitats humanes són complicadíssimes d’ensenyar. No sé si ara se’n surten; a la meva època ni ho intentaven.

¿És tan important saber quan no operar com saber quan operar? 

Del tot. És molt fàcil fer operacions innecessàries. D’entrada, perquè els cirurgians volem operar: hi estem enganxats, ens agrada. I també perquè és molt fàcil sobreestimar els riscos de no operar i subestimar els riscs d’operar. Hauria de ser un càlcul de probabilitats, però tenim biaixos cognitius (com va explicar Kahneman al seu gran llibre) que ens influencien en la decisió.

Com diu al seu primer llibre, a la persona que té un martell…

…tot li sembla un clau. Exacte. També hi explico la història d’un pacient amb un tumor terrible que clarament no hauria d’haver operat. Només vaig empitjorar la situació. Però no era capaç de mirar la família als ulls i dir-los: és hora de parar. A vegades, quan sí que he sabut parar, la família s’ha enfadat moltíssim amb mi, i algunes vegades s’han queixat als diaris o m’han denunciat. 

La mort no és el pitjor resultat.

La mort és l’únic resultat final. I sovint les operacions només serveixen per empitjorar la poca vida que els queda a pacients que s’estan a punt de morir.

Preferim allargar les nostres vides fins a la demacració.

El sobretractament és un problema important a Europa, però encara més als Estats Units. Els meus col·legues americans m’ho han admès diverses vegades: no saben parar i acaben deixant que tothom passi els seus últims dies o setmanes de vida connectat a un respirador o a una màquina de diàlisi.

Allà també guanyen més diners com més operen.

Sí, aquest és l’altre problema. Els hospitals es fan rics a còpia d’això, i en conseqüència els metges també, i això impulsa el biaix cognitiu que fa que no l’encertin quan toca decidir si seguir o parar.

¿Hem fet de la mort un procés menys digne del que era?

No ho sé. Cada vegada hi ha més gent que mor als hospitals en lloc de morir a casa seva, i morir-se en un hospital és indigne. Però potser que la gent morís a casa era pitjor per a la família que s’havia d’encarregar del cos, no ho sé.

Hospitals

És crític amb els hospitals.

Són terribles, i s’hi tracta els pacients com a presoners. Hi havia treballat tota la vida, però m’ho va fer entendre la meva dona antropòloga. L’últim que trobes en un hospital és pau, descans o silenci; tres coses importantíssimes quan estàs malalt. Són espais sorollosos i massa il·luminats, plens de màquines que fan uns sorolls espantosos i on sovint et toca compartir habitació amb pacients que de nit vomiten, es tiren pets, parlen o ronquen. No haurien de ser així.

¿Com haurien de canviar?

Fan falta més sales individuals, sobretot a les UCI. Als Estats Units en té tothom, però a Europa les UCI semblen granges d’animals. La majoria d’hospitals no tenen balcons grans, però estic orgullós d’haver aconseguit convertir els balcons de les sales de neurocirurgia del meu hospital en jardins. Els pacients poden sortir perquè els toqui l’aire i mirar el cel. I hi ha moltíssima evidència científica que confirma el que per sentit comú és una obvietat: que el contacte amb la natura ens fa sentir i trobar-nos millor. No estic dient que mirar un arbre bonic hagi de curar un càncer, però pot ajudar molts pacients a recuperar-se, i a poder marxar de l’hospital més aviat.

El manteniment dels jardins annexos a les habitacions de neurologia de l’Hospital Atkinson Morley va a càrrec de la John King Brain Tumour Foundation. Foto: John King Brain Tumour Foundation.

Fa falta pensar a llarg termini, per finançar projectes així.

Sí, caldria començar a pensar-hi des del moment que es dissenya un hospital. Però això no ha passat i estem condemnats a aquests hospitals-màquina basats en la idea antiquada que les malalties són una condició física i els estats d’ànim no hi tenen res a veure. La divisió entre ment i matèria és falsa: són el mateix.

Cervell

El cervell humà és el conjunt de 86 mil milions de neurones que duen a terme tasques senzillíssimes en connexió les unes amb les altres. ¿Com pot ser que la consciència sorgeixi d’això?

No ho sabem [riu]. Sabem que és un òrgan molt més complicat del que ens pensàvem, però no tenim ni idea de com funciona. Cada vegada hi ha més evidència que les cèl·lules glials, que estan amuntegades al voltant de les neurones, estan implicades a modular els impulsos elèctrics neuronals. Els astròcits influencien el que passa a l’espai sinàptic entre els axons i les dendrites, i els oligodendròcits controlen la rapidesa dels impulsos elèctrics neuronals. I no sembla que néixer sense cerebel, o tenir-lo molt danyat, tingui cap efecte sobre la consciència. O sigui que no només es tracta de tenir neurones i cèl·lules glials: la consciència sorgeix quan aquestes cèl·lules estan connectades les unes a les altres d’una manera concreta. Dehaenel ha demostrat que si mostres una paraula a algú i pocs mil·lisegons més tard li mostres una imatge que no hi té cap relació, la persona creurà no haver vist mai la paraula tot i que una part del seu inconscient ja l’hagi desxifrat. La percepció conscient és el resum intern del que ha estat passant a l’inconscient durant els últims mil·lisegons. 

Fa por, sembla que la consciència no dirigeixi l’activitat cerebral sinó que en sigui una simple conseqüència.

El problema és que no hem trobat el llenguatge o les metàfores per explicar la relació entre el conscient i l’inconscient. Simplement no l’entenem. Sabem que quan una imatge està a l’inconscient els impulsos elèctrics que s’hi relacionen es queden a la part posterior del còrtex visual, que és la part del cervell més fàcil d’observar. I que si la percepció esdevé conscient, la imatge s’escampa electrofisiològicament per tot el cervell, i en lloc d’uns quants mil·lisegons dura uns quants centenars de mil·lisegons. ¿Què associa aquesta ona elèctrica que s’escampa pel cervell amb el que entenem com a consciència? No en tenim ni idea.

¿Creu que ho sabrem mai?

No. Bé, predir el futur és de ximples, però no es poden fer experiments amb la consciència. Si et prens una droga per veure com t’afecta, afectarà també la teva capacitat conscient de veure com t’afecta. Els electroencefalogrames i les ressonàncies magnètiques funcionals són resums de l’activitat de milions de neurones, i no podem connectar 86 milers de milions d’elèctrodes al cervell per gravar l’activitat de cadascuna. I que poguéssim tampoc voldria dir res: han aconseguit fer un connectoma [un mapa complet de les connexions neuronals del cervell] del cuc Caenorhabditis elegans, que té unes 302 neurones, i es veu que fins i tot coneixent el diagrama de cablejat sencer són incapaços de predir què hi passarà, perquè canvia constantment. I 86 milers de milions és una mica més que 302.

El diagrama de les 302 neurones del cuc rodó Caenorhabditis elegans es pot explorar en tres dimensions a OpenWorm.

Si mai arribem a conèixer del tot el nostre cervell, ¿podrem recrear la intel·ligència humana de forma artificial?

Emular el nostre cervell en un ordinador, i emetre’l a milers de quilòmetres de distància, és ciència-ficció. Tot just acabem de descobrir el sistema glimfàtic, que és el sistema de clavegueram del cervell, i els rols de les cèl·lules glials, que acostumaven a ser descartades com a embalatge de poliestirè. No soc gaire d’ordinadors ni d’intel·ligència artificial, però he llegit moltíssim al respecte. És una pena que hagin triat utilitzar la paraula “intel·ligència” per referir-s’hi, perquè no ho és. L’anomenada intel·ligència artificial no és intel·ligent. No tinc cap dubte que farà grans coses, assumirà les feines de moltíssima gent i comportarà moltíssims beneficis i moltíssims problemes. Començant per les armes automàtiques, que s’acabaran emprant: és irresistible. Però serà un tipus d'”intel·ligència” completament diferent de la manera de funcionar dels nostres cervells.

¿La memòria és objectiva?

Tenim claríssim que no, i d’això se n’ha fet moltíssima recerca. Cada vegada que recordem alguna cosa la canviem. Recordar no és com treure un llibre d’una prestatgeria, sinó com reescriure’l. O com cuinar. Cada vegada que intentem recrear una recepta la variem una mica, i basant-nos no en la recepta original sinó en totes les versions que n’hem fet. La memòria és un procés molt dinàmic i molt poc fiable. S’ha fet molta recerca sobre memòries falses, i s’ha demostrat que se’n poden inserir molt fàcilment, voluntàriament o involuntàriament. La meva família i jo, sense anar més lluny, tenim memòries ben contradictòries de moments que vam viure plegats. Una investigadora de Harvard va demostrar en un estudi molt interessant que, de cent trenta persones que havien estat admeses a l’hospital per abús sexual durant la infantesa, la meitat no tenia cap memòria conscient de la violació al cap de vint anys. Potser en tenien d’inconscients, i potser els tornaran de la mateixa manera que a mi, amb la diagnosi, em van reaparèixer els records de pacients que havia oblidat durant molts anys.

Oblidem el que no ens agrada.

Per sort, sí. La majoria de nosaltres tenim un sistema d’edició encarregat de desfer-se dels records desagradables. Els que no poden, sovint perquè algun record és massa terrible, pateixen estrès posttraumàtic i són torturats per memòries que dominen la seva vida.

¿La llibertat és una història que ens expliquem a nosaltres mateixos, una il·lusió de causa i efecte?

Fins al punt que et vulguis creure que el cervell és un sistema físic (i crec que en això avui en dia hi hauríem d’estar tots d’acord), has d’acceptar que la llibertat és una il·lusió. Com a sistema físic, obeeix les lleis de la física i qualsevol cosa que hi passa està determinada pel que hi ha passat abans. El dolor que sentim al dit petit també és una il·lusió: no es troba al dit, sinó al model del dit que hi ha al cervell. Però saber-ho no implica que el dit deixi de fer mal. De forma similar, potser en algun moment podrem demostrar científicament que totes les decisions que prenem venen predeterminades pels nostres gens, el nostre entorn i la nostra experiència. Però això no farà que cap decisió sigui més fàcil de prendre. 

¿Podríem dir que les decisions que prenem ja estaven preses abans que nasquéssim?

Sí. Això podria portar problemes en l’àmbit judicial. Per exemple: en patir danys a la part frontal del cervell, molta gent es torna més desinhibida i violenta. S’ha demostrat recentment que més del 40% dels joves delinqüents empresonats a Anglaterra tenen un historial de trauma cerebral significatiu durant la infantesa. I és evident que no els podem fer completament responsables del que han fet tenint el cervell malmès. Però ¿on posem el límit? Que et toquin gens dolents, en combinació amb un mal entorn familiar durant la infantesa, és una recepta per al desastre; però no crec que hàgim d’abolir del tot les presons. Necessitem la dissuasió que comporten.

L’escriptor

Ha publicat tres llibres autobiogràfics que han liderat les llistes de vendes. ¿Com és, sentir que al món sencer li interessa la teva vida?

Una vegada vaig conversar per a un programa de tele amb l’autor noruec Karl Ove Knausgård, que ha escrit diverses novel·les basades del tot en la seva vida personal. Li vaig preguntar com ho vivia i em va dir que la del llibre era una persona completament independent a ell. Molta gent em coneix i s’ha llegit unes memòries meves molt honestes –bé, bastant honestes–, però jo també sento la meva vida personal separada dels llibres. M’agrada l’èxit i m’encanta intentar que altres metges aprenguin dels meus errors. Em sento molt privilegiat que la gent m’escolti i em demani que faci xerrades. La meva dona, que es va casar amb mi quan jo tenia cinquanta anys i ella trenta-set (és el segon matrimoni per a tots dos), està encantadíssima que m’hagi fet famós ara que soc vell. Creu que si m’hagués fet famós de jove m’hauria tornat insuportable. Com les estrelles de rock, els atletes o els membres de la família reial anglesa (soc un republicà convençut).

Els seus llibres han ajudat metges, però també pacients i famílies.

M’agrada pensar que sí.  

¿Té previst escriure’n cap més?

Per a adults, no. Com que durant la pandèmia no podia veure les meves netes, de qui estic perdudament enamorat, vaig començar a explicar-los històries de fades inventades cada nit per videotrucada. I ho vam fer durar dos anys, fins que se’m va esgotar la imaginació. Encara no m’hi he posat de debò, però he començat a escriure aquelles històries de dracs i fades patètiques per fer-ne un llibre que il·lustraré i del qual faré imprimir dues còpies, una per a cada filla. Si després algú vol publicar-lo no li diré que no, però ho faig per les meves netes. Espero viure prou temps per poder-lo acabar.

¿Per què no publicarà cap més llibre per a adults?

Perquè escric sobre la meva vida, i no me’n queda més de relacionada amb la medicina o que pugui tenir cap interès. Ja se n’han fet, de llibres sobre vells que estan terminals, i són avorridíssims.

La persona

Ha operat desenes de ciclistes amb danys cerebrals a conseqüència d’accidents de trànsit. Vostè es mou per Londres en bicicleta, i sense casc. ¿Per què?

Fa cinquanta anys que agafo la bicicleta per anar per la ciutat gairebé cada dia, i només m’han tombat tres vegades, de les quals una va ser potencialment perillosa. Em moc a poc a poc i amb compte, i sempre he tingut bicicletes de passeig de les que et permeten tenir l’esquena recta i ser molt visible. Igualment hi ha un risc, però crec que és un risc petit. En part també és per principis, que no porto casc. No hauríem de fer que els ciclistes, com els soldats, hagin de portar armadura: hauríem de canviar les carreteres perquè tinguin prioritat i més carrils bici separats. La bicicleta és un dels millors invents de la humanitat i l’hauria de fer servir més gent.

La seva dona viu a Oxford, i vostè s’hi volia mudar.

Però ja no vull. Sobretot perquè els meus tres fills i les meves quatre netes viuen a Londres i em visiten regularment. El cap de setmana vindran a fer una festa de pijames. I és meravellós, l’alegria de la meva vida. Per culpa de la malaltia de Crohn, a la meva dona li costa venir a Londres. O sigui que tinc dues llars meravelloses, aquesta casa i un apartament a Oxford, al costat del de la Kate. Soc molt afortunat. La majoria dels meus amics casats envegen l’espai que tinc: vivim l’un a Londres i l’altra a Oxford, i fins i tot a Oxford tenim llars separades dins d’un mateix edifici. Vaig créixer a Oxford i soc l’estereotip d’home anglès nascut a mitjans del segle XX: per la manera de parlar i de pensar, perquè vaig estudiar política, filosofia i economia a Oxford abans de fer medicina i perquè vaig estudiar en un internat privat, la Westminster School. Però soc el contrari que el Boris Jonhson i el David Cameron, que van estudiar a Eton (menys intel·lectual i cosmopolita): sempre he odiat aquest tipus de gent. No soc socialista del tot, però les meves idees polítiques són d’esquerres.

¿Els anys l’han tornat més conservador?

No: m’he tornat més d’esquerres. També per culpa del Brexit: m’ha fet enfadar tant! Tinc ascendència mig alemanya mig anglesa, i sempre m’he considerat europeu. De caràcter, soc completament anglès, però ser anglès és ser europeu, per l’amor de Déu! Veure l’anell estrellat i saber que ja no em defineix em fa mal al cor. La ironia és que el Brexit ha estat un desastre tan absolut que ha fet la Unió Europea molt més forta: cap altre estat membre amb dos dits de front es planteja marxar-ne. De manera similar, Putin ha fet més que ningú per les energies renovables: tot el que fem té moltíssimes conseqüències no desitjades.

Ha estat en contacte amb Ucraïna durant trenta anys. ¿Com està vivint la guerra?

És terrible. Els meus amics ucraïnesos m’estimen molt, i allà soc bastant conegut. Que un neurocirurgià anglès hi hagi anat sovint durant trenta anys els fa sentir bé, perquè sempre han estat un país desfavorit i poc rellevant. I ara és un país heroic amb molts problemes. Ucraïna és un lloc molt especial, la frontera entre la llibertat d’occident i el despotisme i l’autocràcia de Rússia. M’encantaria anar-hi més. La segona i última vegada que vaig visitar Kíiv durant la guerra hi va caure una onada de míssils russos. Jo ho vaig trobar fascinant, però la meva dona es va espantar moltíssim, i sé que si ara hi tornés li provocaria una ansietat a ella i a la resta de la família que no els vull infligir. A mi no m’espanta perquè, estadísticament, el risc de morir per un atac d’uns quants míssils a Lviv i Kíiv és baixíssim, però tampoc hi podria jugar un paper gaire important: encara que un 25% de les baixes militars siguin per ferides cerebrals, als camps de batalla no s’hi fa neurocirurgia. 

Sobre l’àtic de casa el Henry Marsh, a Wimbledon, voleia una bandera Ucraïnesa. Foto: Catorze.

¿Creu que guanyaran?

Han de guanyar. El món ha de guanyar. Que Putin s’emportés alguna victòria, per petita que fos, donaria llum verda a dictadors i demagogs d’arreu del món. Seria una victòria per l’abús de poder i per la destrucció de les normes en què es basa l’ordre mundial que podria implicar un retorn al segle XIX i a l’estúpid imperialisme europeu. I en un moment molt delicat: la crisi climàtica que està arribant i les migracions en massa que comportarà, a mesura que s’inundi Bangladesh i algunes regions africanes esdevinguin completament inhabitables, imposaran un estrès terrible al món. La guerra d’Ucraïna no va només de salvar Ucraïna, que també, sinó del futur mundial. Soc molt pessimista i ansiós sobre el món en què creixeran els meus nets.

¿Fa d’avi?

Els meus nets són l’alegria de la meva vellesa. En tinc quatre, el petit té tres mesos. Tinc bona relació amb els meus tres fills, però de petits no em van veure mai. Soc d’una generació de neurocirurgians que no buscava un equilibri entre la feina i la vida: treballàvem set dies a la setmana. Els diumenges no operava, però anava a l’hospital a parlar amb els pacients que havia d’operar dilluns, i psicològicament ja no era capaç de fer res més en tot el dia.

Ha confessat que a vegades pensa “que es foti el futur, que es faci càrrec d’ell mateix, no és responsabilitat meva”. ¿Quin món ens deixa, a les noves generacions?

Un món terrible. Si Al Gore hagués guanyat les eleccions del 2000 en lloc de Bush, que es va afavorir dels vots que van quedar penjats a Florida, avui seríem en un punt molt diferent. No hauríem tingut la invasió d’Iraq, malgrat l’11-S; i el canvi climàtic era molt més fàcil d’arreglar llavors que ara (tot i que hi ha hagut un procés bestial, i és molt fort que les energies renovables ja siguin més barates que els putos combustibles fòssils). Tindríem un món millor.

¿Té esperança que el sabrem arreglar?

Com dic al final del llibre, l’esperança és necessària. No tenir-ne és una forma de rendició. No n’hem de tenir tanta que esdevingui complaent i puguem creure que tot anirà bé, però tenim el deure de continuar intentant fer del món un lloc millor. D’això va la vida.

Diu i repeteix que es considera afortunat.

I tant, i tant! Vaig néixer amb bons gens i vaig tenir uns pares fantàstics, una educació de primeríssim nivell, moltíssima sort que em readmetessin a Oxford després que me n’escapés, i més tard d’entrar a medicina. Els primers anys de la teva vida tenen una influència enorme en la quantitat de temps que vius i en la teva salut mental i física, és el primer que s’aprèn en neurociència. Si els teus pares són addictes o estan arruïnats, la depravació es reprodueix.  

No creu en cap segona vida, i sent la mort a prop. ¿Què se sent en pensar que tot el que ets aviat deixarà d’existir?

Ja m’està bé. No hi tinc cap problema. Tinc moltíssima sort de poder deixar darrere meu tres llibres, tres fills i quatre nets. D’aquí mil anys ningú s’estarà llegint els meus llibres, però: ¿i què? Tampoc em preocupa gens que no aconseguim terraformar Mart (o qualsevol ximpleria similar) i s’acabi la raça humana. El que em preocupa és tot el patiment que hi haurà mentrestant, a mesura que el planeta es converteixi en inhabitable.

¿Creu que el sentit de la vida no es troba en el llegat que deixem sinó en com la vivim?

Totes dues coses estan connectades. Quan arribes a la meva edat, mires enrere i t’adones de què ha tingut importància. En part, em vaig fer metge perquè els meus pares em van criar amb una creença ferma en el servei públic, en la importància d’ajudar els altres. Però no he fet tant com hauria d’haver fet. El que compta a la vida és tenir relacions socials i familiars que et facin feliç, bons amics i la sensació que la teva vida té algun significat. I com a metge, el que fas en té tant! Però amb els anys he après que hi ha moltes altres maneres de fer del món un lloc millor, com vetllant pel medi ambient. Admiro la gent que decideix fer carrera política amb la intenció genuïna de millorar les coses.

¿De què està més orgullós?

Dels jardins de l’hospital. Perquè no els hauria fet ningú més. Amb l’excepció de la feina que vaig fer a Ucraïna, tota la resta hauria passat igualment. Però la meva experiència ucraïnesa, com explico a l’últim llibre, va acabar malament. I tot el que vaig ajudar a fer que passés hauria acabat passant, tard o d’hora. També estic orgullós de tenir una bona relació amb els meus tres fills. 

¿I de què es penedeix?

De res. He comès molts errors, uns quants pacients han mort a les meves mans o n’han sortit terriblement danyats. Però són errors que accepto. Ja està fet, espero haver-ne après i haver ajudat altres metges a aprendre’n. No puc tornar enrere i dir-li al meu jo jove “fes les coses de manera diferent”, perquè la persona que soc és un producte de tot el que he viscut. De jove era arrogant, estúpid, immadur i desesperadament vergonyós amb les noies, i em podria penedir de tot això. Però si, com molts dels nois del meu grup d’amics, hagués estat fent petons a noies i tenint sexe durant l’adolescència, tot i que potser hauria estat més feliç, no m’hauria convertit en l’escriptor sobre neurociència torturat i romàntic que soc.

¿Tornaria a viure-ho tot igual?

Només puc dir que sí; ja ho he viscut. La meva vida ha estat completa. Però no em caldria repetir-la, he tingut el meu temps sota el sol i ara us toca a les noves generacions. Hi ha una tira còmica que m’encanta d’un home que es prepara per penjar-se. Mentre es va lligant la corda al voltant del coll, el text explica que quan et mors veus passar tota la teva vida pel davant. I diu “coi, això sí que no ho puc afrontar”, i desfà el nus.

Henry Marsh. Foto: Roser Ninot.
Al final, asuntos de vida o muerte - Henry Marsh

Al final, asuntos de vida o muerte

© Del text original: Henry Marsh, 2022
© D’aquesta edició: Salamandra, 2023

Pots comprar Al final, asuntos de vida o muerte a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.

Més notícies

Sobretot no facis mal

Comparteix
Els cirurgians hem d'informar de la veritat, però no hem de privar els pacients d'esperança
:  - Mobile

Emily Sargent: «I si vivim en una al·lucinació sofisticada?»

Comparteix
La comissària de 'Cervell(s)' dubta que els robots arribin a ser tan polifacètics com els humans
:  - Mobile

Ens podran piratejar el cervell aviat?

Comparteix
No m'imagino una immolació més gran per a un filòsof que renunciar a la capacitat de pensar
:  - Mobile

A la recerca de la memòria perduda

Comparteix
Un viatge pel misteri dels records a través de la Fundació Vila Casas i del CCCB
:  - Mobile

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Rosa Maria V. a març 10, 2023 | 19:47
    Rosa Maria V. març 10, 2023 | 19:47
    Una meravella d'entrevista, per llegirla unes quantes vegades, una petita joia. Enhorabona Abel Capdevila i Catorze!!!
  2. Icona del comentari de: Gari Petrus a març 11, 2023 | 11:15
    Gari Petrus març 11, 2023 | 11:15
    Gràcies per haver fet possible que es pugui llegir aquesta meravellosa entrevista!!!
  3. Icona del comentari de: Jaume a març 11, 2023 | 17:03
    Jaume març 11, 2023 | 17:03
    Quin resum d’una vida… d’evolució i contradiccions, d’una maduresa vital plena. Una delicia llegir aquesta entrevista. Un bon amic va morir als 40 anys d’un tumor cerebral i no puc estar més d’acord amb el que diu el Sr. Marsh. Agraït a l’equip de Catorze!
  4. Icona del comentari de: Amanda a març 12, 2023 | 05:57
    Amanda març 12, 2023 | 05:57
    Moltes gràcies per aquesta entrevista, molt interessant, aporta moltíssim. Gràcies.
  5. Icona del comentari de: Sonia Paredes a març 12, 2023 | 21:39
    Sonia Paredes març 12, 2023 | 21:39
    Entrevista excepcional. Periodismo de calidad con preguntas muy bien formuladas.Felicidades
  6. Icona del comentari de: Willermina a març 16, 2023 | 23:03
    Willermina març 16, 2023 | 23:03
    Quina senyora entrevista! M’ha agradat molt. Enhorabona, Abel!
  7. Icona del comentari de: Salut. a març 18, 2023 | 00:08
    Salut. març 18, 2023 | 00:08
    Li podries haver preguntat si creia amb el karma, i perque pasen les coses que pasen.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa