Sobretot no facis mal

“Saber quan no pertoca operar és una habilitat tan important com conèixer el procediment de la intervenció, i és fins i tot més difícil d’adquirir”. El neurocirurgià Henry Marsh (Oxford, 1950) sap que sovint és preferible permetre que la malaltia faci el curs natural i no practicar cap operació. Però també sap que operar és més fàcil que comunicar al pacient o als familiars que no hi ha res a fer. Sobre la dificultat de parlar clar amb els malalts, i de trobar l’equilibri entre esperança i realisme, va parlar Henry Marsh el dissabte 20 d’octubre al Recinte Modernista de Sant Pau, a la ciutat de Barcelona, en el marc de la Biennal de pensament Ciutat Oberta. Us oferim 14 fragments del llibre de memòries mèdiques Sobretot no facis mal, de Henry Marsh, publicat per Salamandra i traduït al català per Jordi Cussà.

Foto: Catorze

1. La vida d’un neurocirurgià no resulta mai avorrida, i pot arribar a ser profundament gratificant, però això té un preu. Inevitablement, tothom comet equivocacions, i cal aprendre a conviure amb les conseqüències d’aquests errors, que a vegades poden ser terribles.

2. Quan parlo amb un pacient la nit abans d’operar-lo, procuro no entretenir-me en els riscos implícits, els quals ja li he explicat detalladament en entrevistes prèvies. En canvi, m’esforço a infondre-li confiança per disminuir els seus temors, tot i que això es tradueix en un augment de la meva angoixa. Costa menys practicar intervencions si abans has aclarit al pacient que l’operació és molt perillosa i que probablement anirà malament. Potser així el dolor de la responsabilitat no és tan intens, si efectivament les coses es torcen. […] No m’agrada parlar amb els pacients el matí de l’operació. Prefereixo no recordar la seva humanitat i la seva angoixa, perquè l’angoixa és contagiosa i no vull que s’imagini que a mi també m’afecta. […] Una de les coses que tots els cirurgians hem d’aprendre només començar la carrera és acceptar l’angoixa com un factor habitual de la tasca de cada dia, per intensa que sigui, i seguir endavant a pesar de tot.

3. El record d’ella estirada al llit de l’hospital amb un braç i una cama paralitzats se’m presentava com una ferida dolorosa, però s’acabaria convertint en una cicatriu; una línia més a la meva llista personal de desastres, una altra làpida en aquell cementiri que, com va dir el cirurgià francès Leriche, tots els cirurgians arrosseguem a dins. […] Quan vas a veure un pacient a qui has causat un perjudici greu, tens la sensació que es crea un camp magnètic que t’empeny enrere i oposa resistència als teus intents d’obrir la porta darrere la qual hi ha el pacient. La maneta sembla de plom i alguna cosa t’allunya del llit del pacient i frustra els teus esforços per mostrar un somriure dubitatiu. Costa saber quin paper has d’interpretar. El cirurgià, en aquestes circumstàncies, és el dolent de la pel·lícula, un malfactor o, en el millor dels casos, un incompetent. Ja no té res d’heroic ni d’omnipotent. És molt més fàcil passar de pressa per davant del pacient sense dir-li res.

4. Tota l’habilitat que vaig anar adquirint a poc a poc i amb molt d’esforç per esdevenir un cirurgià especialista en aneurismes ha quedat obsoleta gràcies a les millores tecnològiques. En comptes de practicar una cirurgia oberta, s’introdueix un catèter amb un cable a través d’una agulla dins l’engonal del pacient, a l’artèria femoral, i llavors un radiòleg (en comptes d’un neurocirurgià) l’impulsa cap amunt per bloquejar l’aneurisma des de l’interior, en comptes de clipar-lo per fora. No hi ha dubte que per als pacients és una experiència molt menys desagradable que una operació. La neurocirurgia ja no és el que era, però el que hi hem perdut els especialistes ha estat en benefici dels pacients. Ara, la major part de la meva tasca està relacionada amb els tumors cerebrals.

5. Malgrat que estic envoltat pel personal del quiròfan, que observa com opero a través d’un monitor de vídeo connectat al microscopi, malgrat que tots els pòsters dels corredors de l’hospital parlen sobre una cosa anomenada «bones pràctiques clíniques» que proclamen la importància de comunicar-se i treballar en equip, per a mi encara es tracta d’un combat individual. […] Als metges els agrada parlar de «l’art i la ciència» de la medicina. Jo sempre ho he considerat molt pretensiós, i m’estimo més creure que, el meu, és un ofici d’artesania.

6. He fet feliços molts pacients gràcies a les operacions reeixides, però també m’he enfrontat a fracassos terribles, i la vida de la majoria de neurocirurgians està marcada per èpoques d’una desesperació absoluta. […] Tinc la sensació que no recordo els èxits sinó els fracassos. […] Quan un pacient es recupera i ens oblida del tot vol dir que el cirurgià ha assolit la plenitud.

7. Els pacients estan aterrits i no saben res. Com ho poden saber, si aquell neurocirurgià és competent o no? Per tant, intenten superar la por atorgant habilitats sobrehumanes al cirurgià. […] Si els pacients fossin racionals, preguntarien al cirurgià quantes operacions semblants a la seva ha efectuat, però l’experiència em diu que rarament es dona el cas. Fa por pensar que el teu cirurgià potser no té la talla, i per això resulta molt més fàcil confiar en ell i prou.

8. Me’n vaig anar a casa en bicicleta i vaig fer una parada al supermercat per comprar quatre coses. A la caixa, em vaig afegir a una cua llarga de gent. «I vosaltres què heu fet avui?», em venien ganes de preguntar, molest pel fet que un neurocirurgià important com jo s’hagués d’esperar en un dia de feina gloriós com el d’avui. Però llavors em vaig dir que el valor de la meva feina com a metge només es podia mesurar pel valor de la vida de la gent, i això incloïa la que feia cua davant meu.

9. Així em vaig endurir com s’han d’endurir tots els metges, i vaig acabar contemplant els pacients com una raça completament aliena als joves metges invulnerables i importantíssims com jo. Ara que arribo al final de la meva carrera professional, aquesta distància s’ha començat a esvair. El fracàs ja no m’espanta tant; he après a acceptar-lo i no em sento tan amenaçat quan es produeix, potser perquè he après alguna cosa dels errors del passat. Em puc atrevir a no marcar tanta distància. D’altra banda, a mesura que em faig vell em costa més negar que soc fet de la mateixa carn i la mateixa sang que els meus pacients, i, per tant, tan vulnerable com ells. Ara m’inspiren més compassió que abans, i sé que, tard o d’hora, jo també acabaré en un llit d’hospital atapeït, temorós davant la perspectiva de la mort.

10. Després de donar males notícies a algú, no sé mai si ho he fet bé o no. Els pacients no em truquen després per dir-me: «Doctor Marsh, m’ha agradat molt la manera com m’ha explicat que m’estic morint», o bé «Doctor Marsh, ho ha fet fatal». […] Amb els anys he après que, quan dones males notícies, segurament és preferible parlar com menys millor. Aquestes converses, per la seva mateixa naturalesa, són lentes i doloroses, i sovint m’he de sobreposar a l’impuls de parlar i parlar per omplir aquell silenci tan penós.

11. L’operació va ser un èxit i en William [el fill del doctor Marsh] va sobreviure. […] Els parents angoixats i enfadats són una càrrega que tots els metges hem de suportar, però el fet d’haver passat per l’experiència en primera persona va ser una part important de la meva formació mèdica. Com acostumo a dir als meus residents fent broma, els metges no pateixen mai prou.

12. La majoria de neurocirurgians es tornen més prudents a mesura que es fan grans, i amb això vull dir que aconsellen la intervenció quirúrgica en menys casos que quan eren joves. Definitivament, jo soc un d’aquests. I no només perquè tinc més experiència que abans i soc més realista respecte dels límits de la cirurgia: també perquè estic més predisposat a acceptar que pot ser preferible la mort d’un pacient que operar-lo quan les possibilitats que recuperi una vida independent són tan escasses. […] Si els neurocirurgians fessin un seguiment de les lesions cerebrals que tracten, segur que no practicarien tantes operacions.

13. Amb els càncers de progressió lenta, pot costar molt saber quan parar. Els pacients i les famílies dels pacients perden la realitat de vista i acaben creient que es pot mantenir el tractament per sempre, que la fi no arribarà mai, que sempre podrem posposar la mort. S’aferren a la vida. […] Si no ens aferréssim apassionadament a la vida, ens estalviaríem molts patiments inútils. La vida sense esperança és insuportable, però al final l’esperança ens pot fer perdre el món de vista. […] Els cirurgians sempre hem d’informar de la veritat, però rara vegada, potser mai, no hem de privar els pacients d’esperança. Pot resultar molt difícil trobar l’equilibri entre l’optimisme i el realisme.

14. Les persones sanes, segons la meva conclusió, no comprenem que tot canvia radicalment quan t’han diagnosticat una malaltia fatal. No comprenem la manera d’aferrar-se a l’esperança, per falsa i tènue que sigui, ni fins a quin punt desagrada als metges privar els pacients d’aquest fràgil raig de llum enmig de tanta foscor. Efectivament, molta gent desenvolupa allò que els psiquiatres anomenen «dissociació», i és fàcil que un metge es trobi parlant amb dues persones al mateix temps: la que sap que s’està morint i la que, malgrat tot, confia sobreviure. […] Quan els metges es converteixen en pacients ja saben que els metges que els tracten són fal·libles i, si la malaltia és mortal, no es poden fer il·lusions respecte del que els espera. Són perfectament conscients que sovint es donen desgràcies, i que mai no s’esdevenen miracles. No em puc ni imaginar què pensaria o sentiria si sabés que un tumor maligne ha començat a destruir-me el cervell.