Catorze
Emily Sargent: «I si vivim en una al·lucinació sofisticada?»

Emily Sargent ha comissariat exposicions tota la vida, i juntament amb Ricard Solé està darrere de l’exposició Cervell(s), que es pot visitar al CCCB fins a l’11 de desembre. Hi he quedat a la Wellcome Collection, al centre de Londres, per parlar de la seva feina i de l’exposició a Barcelona, que explora un tema fascinant carregat d’interrogants i experiències personals.

Emily Sargent a la Wellcome Collection de Londres. Foto: Wellcome Collection

Què inspira l’exposició?

La mostra al CCCB va néixer de l’interès per dues exposicions prèvies que havíem fet a la Wellcome Collection: Brains: The Mind as Matter, que tractava del cervell com a òrgan, i States of Mind: Tracing the Edges of Consciousness, que explorava la naturalesa enigmàtica de la consciència. La primera mostrava el cervell des de fora i l’altra estava basada en l’experiència subjectiva, i la combinació d’aquestes perspectives ens va semblar prou interessant perquè valgués la pena revisar-la a Barcelona. Els espais del CCCB són molt més grans que els nostres. De les tres galeries que rodegen el pati interior, en vam omplir dues amb aquests enfocaments de l’òrgan i de l’experiència que se’n deriva. A la tercera, Ricard Solé hi mostra el seu coneixement sobre ments col·lectives, intel·ligència artificial i àrees que han avançat molt des de les nostres exposicions. Deu anys, en neurociència, donen per a molt. Cervell(s) semblava feta a mida: ens ha permès posar directament l’una al costat de l’altra les exposicions que havíem fet aquí, actualitzar-les i a més ampliar-ne l’ambició original amb la feina de Ricard Solé i l’equip de Barcelona.

Has comissariat moltes exposicions, normalment de la mà d’un expert en la matèria. Com treballes? Com va ser el procés de comissariat conjunt amb Ricard Solé, des de països diferents?

Vam acordar treballar junts a principis del 2020, i per culpa del virus les oportunitats d’estar en una mateixa sala durant la creació de l’exposició van ser escasses. Però treballar amb el Ricard va ser fascinant; i també tot un repte, crec que per a tots dos. Jo, que havia treballat directament en l’exposició de la consciència, volia posar l’experiència individual en diàleg amb el coneixement. Per parlar de pèrdua de memòria, per exemple, no només volia parlar dels canvis físics que comporta al cervell, sinó també de l’impacte que té en les persones que la pateixen. La pel·lícula Time Present, de Shona Illingworth, que forma part de l’exposició, intenta mostrar què significa ser una dona de 44 anys que ja no pot reconèixer cap dels seus tres fills. Però per a un científic practicant, aquestes preguntes formen part d’un segon pla. Per treballar amb el Ricard vam haver de posar en diàleg tots dos plantejaments, i el resultat va ser molt gratificant i interessant.

El cervell l’entenen de maneres diferents i l’estudien per separat la neurociència i l’art, però també la psicologia, la psiquiatria, l’anatomia, la filosofia… És possible conciliar-ne una definició?

Crec que no es tracta d’arribar a un acord, sinó de saber reconèixer que necessitem totes les perspectives. La filosofia i la religió es fan les preguntes principals de l’exposició des de sempre: qui som, com pensem, què és real… Fa uns anys que la neurociència estudia les mateixes grans preguntes, però encara està descobrint els seus propis límits i no té clar cap a on enfocar-se. Necessita les humanitats. És per això que, tot i que no demanaria a un filòsof que faci una cirurgia cerebral, hi ha un espai per als treballs que situen la comprensió científica del cervell dins d’una narració més àmplia. I aquest és l’objectiu de totes les exposicions de la Wellcome: divulgar ciència i medicina en connexió amb la cultura humana.

El cervell és una caixa negra. Al seu últim llibre, Henry Marsh suggereix que els humans mai podrem entendre el nostre cervell, perquè “no es pot tallar mantega amb un ganivet fet de mantega”. Creus que podem entendre com entenem?

Hi ha un nivell profund de comprensió que ens queda massa lluny: no es pot entendre com sorgeix una intel·ligència des de dins. També hi ha un altre tipus de comprensió, més anatòmica, a la qual sí que podem arribar. Però no podem caure en l’error de creure que ho és tot: per descomptat que és necessari entendre malalties com l’esquizofrènia i l’Alzheimer, de diagnòstic devastador. Però també hem de conservar una certa humilitat. Hem de ser conscients de les condicions i les assumpcions sobre les quals treballem, quan diem que coneixem el cervell. L’últim apartat de l’exposició situa l’interès per la nostra ment dins d’un interès més ampli per les diferents intel·ligències del nostre ecosistema. Hem de ser conscients de les pròpies limitacions i també de les possibilitats dels altres: només així avançarem en la direcció correcta.

Com es pot divulgar coneixement sobre un tema que amb prou feines coneixem?

Això és el que ho fa apassionant. Quan intentes implicar el públic en una investigació científica amb més preguntes que respostes, tens el potencial d’encendre alguna cosa. Els estàs convidant al debat. I el que és meravellós del cervell és que tots en som experts per experiència, i podem contribuir-hi. A l’exposició, Louise K. Wilson ens proposa documentar el nostre primer record i l’edat en què el vam tenir. Demostra que podem aportar un conjunt d’experiències internes molt ric, que podrien permetre obrir investigacions i canviar creences molt arrelades sobre les limitacions de la consciència. L’exposició acull una investigació pionera d’Adrian Owen que demostra com de poc entenem l’experiència interna de persones que demostren nivells molt baixos de consciència. És un camp desconegut, però sembla que poden comunicar-se mitjançant l’activitat cerebral que podem veure en una ressonància magnètica. Hi ha gent que visita l’exposició que té una connexió directa amb aquest tipus d’experiència. En ciència fem suposicions molt fàcilment, i és extraordinari posar sobre la taula la possibilitat que siguin errònies.

Com podem veure a la primera part de l’exposició, la ciència ha intentat entendre el cervell, durant anys, des de fora; però sembla que la seva mida i forma no en revelen res. Quines eines tenim per estudiar-lo millor?

La revolució de la ressonància magnètica i tecnologies similars és que et permeten mirar un cervell mentre encara és viu. El material històric de la primera part de l’exposició mostra estudis molt importants fets a través de la dissecció, la maquetació i la il·lustració. Però tots es basen en material post mortem; quan la màgia ja no s’està produint. La tàctica els va funcionar amb el cor, perquè la seva estructura reflecteix la seva funció. Podien obrir-lo i entendre’l, i confirmar que no hi ha cap cinquena cambra on visqui l’ànima. Observar el cervell no els indicava gairebé res. La investigació que van fer Golgi i Cajal en les seves diminutes diapositives tenyides per il·lustrar com es comunica el sistema nerviós va ser molt pionera i feta des d’aquestes limitacions. Però a mesura que els nous mètodes d’imatge en directe es tornen més disponibles, les oportunitats s’amplien de manera exponencial.

Una gran part de l’exposició tracta la feina que Santiago Ramón y Cajal va fer des de Barcelona.

Per a nosaltres, portar el material de Cajal a l’exposició a Londres va ser com conèixer un ídol. Havíem mostrat alguns dels seus dibuixos a l’exposició del 2012, i vam portar una nova selecció per a la del 2016. Va ser apassionant tenir entre mans uns dibuixos que havien tingut tant d’impacte en la història de la comprensió del sistema nerviós. Encara treballem amb neurocientífics que n’han après molt. A més són bonics, minúsculs i delicats. Recordo un dibuix que tenia tres petites il·lustracions del desenvolupament d’una placa d’Alzheimer. Quan Cajal hi va començar a treballar la malaltia tot just s’havia anomenat. La materialitat, la delicadesa i la fragilitat d’aquesta il·lustració, que representa l’inici d’una malaltia tan devastadora per a les persones i les seves famílies, és increïble.

La segona part de l’exposició intenta entendre com pensem. D’on ve la consciència? És necessària, la memòria? I el llenguatge?

Aquesta també és, encara, una àrea de recerca apassionant i controvertida. Per a l’exposició d’aquí vam treballar amb Anil Seth, que també va participar a la Biennal de Pensament de Barcelona. Proposa algunes maneres molt interessants de reconciliar la nostra experiència conscient amb el món exterior. I si vivim en una al·lucinació sofisticada? No tenim manera de saber-ho. Però hi ha aspectes de l’experiència conscient que podem començar a entendre. Per produir la consciència d’un mateix, la coherència que esperem d’una persona, el llenguatge i memòria són crucials. Hi confiem per identificar-nos a nosaltres mateixos, i viure amb condicions que els pertorben és molt difícil. La pel·lícula de la dona amb amnèsia profunda de la qual parlava mostra molt clarament com la memòria no només és essencial per recordar el passat, sinó també per anticipar el futur. També per percebre el nostre voltant, per aprendre a comportar-nos i per adaptar-nos al context. Però a la pel·lícula es reconeix que la dona, tot i no tenir res d’això, està conscient. Amb el llenguatge passa el mateix. Ens proporciona una estructura narrativa per explicar la nostra història, i això ho reconeixem com una part clau de la nostra experiència conscient. Un altre pilar és la feina que fa el subconscient. L’exposició inclou alguna activitat divertida on es pot comprovar com d’inestable és el que considerem com a propi. I hi ha diferents nivells de consciència que no depenen de res d’això: el son, l’anestèsia, el coma.

L’exposició inclou pintures d’intel·ligències artificials i robots que hem ensenyat a moure’s i pensar com si fossin humans. Té res d’especial, el nostre cervell? Podem inventar intel·ligències més intel·ligents que nosaltres?

Crec que depèn de la definició d’intel·ligència. Podem fer un robot que ens guanyi a tots als escacs, perquè l’èxit en aquest àmbit depèn d’un conjunt molt clar de paràmetres. El Ricard et donaria una resposta molt particular i futurista. Jo tinc més dubtes sobre si arribarem a construir res que tingui un ampli ventall d’avantatges sobre nosaltres, que sigui tan adaptable i polifacètic. Però estic segura que el temps em desmentirà.

La tercera part de l’exposició també suggereix una definició molt àmplia de cervell, que engloba xarxes d’interacció amb intel·ligència i memòria col·lectiva com un formiguer, un banc de peixos o fins i tot una ciutat. Londres és un cervell?

És interessant entendre la consciència com una xarxa de connexions sinàptiques que dona lloc a alguna cosa més gran que aquest conjunt de connexions. Els tèrmits i les murmuracions d’ocells són exemples molt il·lustratius de col·lectius intel·ligents, i les teranyines són una manifestació visible de la xarxa de connexions que es formen. El que m’agrada més d’aquest conjunt de comparacions és que impliquen una certa humilitat, perquè ens obliguen a reconèixer que el cervell humà no és l’única xarxa de connexions complexes. Són intel·ligències que existeixen d’una manera diferent. La ciutat humana també té alguna cosa que permet un paral·lelisme molt clar amb els tèrmits, que creen una expressió física de la seva activitat en xarxa.

En un món hiperespecialitzat, en què els experts acostumen a saber més de menys (probablement fins que ho acaben sabent tot de res), aquesta exposició, com altres que has comissariat, unifica coneixements sobre un tema complex i vital. Tens una feina molt interdisciplinària. Com és?

Inspiradora. I permet el privilegi de treballar amb experts. La meva especialitat és explicar històries posant les especialitats dels altres en diàleg en una habitació, i convidar el públic a formar-ne part. Comporta conversar amb persones que han dedicat la seva vida a estudiar alguna cosa i fer-les compartir espai amb algú que hi hagi tingut una experiència personal. També pensar maneres per abordar els temes de sempre des d’una perspectiva diferent. Els objectes, per si sols, no pertanyen a cap història predeterminada. A Wellcome tenim una col·lecció històrica construïda per Henry Wellcome, un farmacèutic nord-americà que va morir els anys trenta. Com era habitual en la seva època, a través del col·leccionisme intentava reunir proves per reforçar el seu conjunt de valors i creences. Com ara que els occidentals som superiors i hem de dominar i imposar-nos a altres cultures, creences i comunitats. La pràctica transdisciplinària ofereix una oportunitat de qüestionar les normes i les jerarquies establertes, i modelar com veiem el món. Fa uns anys vam fer una exposició anomenada Making Nature que analitzava la taxonomia que hem creat del món natural, en la qual ens hem posicionat damunt de tot. És una mica com allò d’utilitzar un ganivet de mantega per tallar la mantega. Hem definit el valor de totes les espècies que ens envolten segons com d’humanes són. I per descomptat guanyem aquest joc. Exposar permet interrogar moltes creences predeterminades.

Has treballat com a comissària independent, després al Royal College of Art, i ara a la Wellcome Collection, com a cap d’exposicions. Has comissariat exposicions sobre salut, arquitectura i fotografia, exposicions que miren al passat i que miren al futur, que combinen art, coneixement científic i tecnològic, teories filosòfiques… T’interessa tot?

Una mica sí. Crec que mai vaig estar destinada a estudiar una sola disciplina i anar reduint el meu camp de recerca. M’encanta la idea, però no m’hi veig. M’interessa l’experiència humana que hi ha al cor de cadascun dels temes tan amplis que exposem. És l’únic que uneix, per exemple, l’arquitectura i la consciència. Fa temps vaig treballar en una exposició amb el Museu de Londres, que tenia 20.000 esquelets humans i un equip d’investigadors que els examinava per entendre com havien viscut i mort aquells londinencs. Podries pensar que el projecte era deshumanitzador, però va ser tota una lliçó de modèstia. Vam explicar històries que havien estat oblidades i enterrades en una ciutat on al segle XIX, si algú comprava un terreny que havia estat un cementiri, arraconava les tombes i hi construïa al damunt. Quan avui en dia es descobreixen aquests ossos, s’han de treure. Nosaltres vam mirar d’explicar la seva història. M’interessa explicar com era viure en una casa a l’Anglaterra dickensiana que et podia matar perquè no tenia sanejament, com és ser tractat en un hospital de tuberculosi modernista a Finlàndia que ha estat dissenyat com a instrument mèdic o què ofereix a un pacient amb càncer tenir accés a un Maggie Center. M’interessen les històries individuals, el seu impacte en els individus i el que ens poden explicar sobre nosaltres mateixos. Són el que connecta amb els nostres visitants i el que manté les exposicions realment interessants.

La Wellcome és un referent a nivell mundial en divulgació científica. Com veus el CCCB?

Ha estat fantàstic treballar amb el CCCB. No hi ha gaires organitzacions que treballin d’aquesta manera multidisciplinària, que acceptin tan naturalment que un espectacle sobre el cervell i la consciència hagi d’incloure alhora història anatòmica, horror del segle XX, art contemporani i un fong mucilaginós. En el sector cultural, ara tothom està pensant de manera més expansiva i intentant enderrocar aquests murs. Però poques institucions porten aquesta filosofia al cor. I tot i que estem especialment enfocats en la salut, la història de la medicina i l’experiència humana, per nosaltres és fonamental que l’enfocament no sigui didàctic, sinó que convidi la gent a viatjar a través de diferents maneres d’entendre les coses.

La setmana que ve s’estrenen a Londres dues exposicions més que has comissariat. Me les pots explicar?

Són dues presentacions d’artistes a la nostra galeria més petita. El primer projecte és una exposició de Jim Norton, un fotògraf britànic fascinat per les col·leccions històriques i la història natural que treballa amb la fotografia estereoscòpica. Va fotografiar en tres dimensions una part de la nostra col·lecció que no tenim exposada. L’altra és un nou encàrrec a Grace Ndiritu, una artista britànica keniana molt interessada en la història dels museus i les seves pràctiques, especialment en la interacció entre els comissaris europeus i les col·leccions africanes durant el segle passat, a mesura que es formaven col·leccions com la nostra. Tots dos projectes revisiten les pràctiques colonialistes dels museus el segle passat i es pregunten com podem tirar endavant partint d’aquí.

L’exposició Cervell(s) explora la naturalesa del nostre òrgan més interessant i enigmàtic. Foto: CCCB

Més notícies

A la recerca de la memòria perduda

Comparteix
Un viatge pel misteri dels records a través de la Fundació Vila Casas i del CCCB
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa